El món a RAC1

Josep Soler, director d’Institut d’Estudis Financers

Feia 20 anys, des de les primeres imatges de Mario Conde entrant a Alcalá-Meco, el novembre del 1994, que no vèiem un banquer, o un exbanquer important, entrant en un centre penitenciari. Ahir, un amic de l’ànima de José María Aznar, Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid i un gran protagonista de l’anomenada “dècada prodigiosa”, que ha acabat sent “dècada maleïda”, seguia l’exemple de Conde. No hi ha cap dubte que és indignant la sensació d’impunitat de grans responsables de la crisi. Al món polític, empresarial i social, estan farcits de gent que van prendre, per ignorància, incompetència, o deliberadament, decisions que han tingut efectes nocius. La compra d’un banc de Florida per part de Caja Madrid, el presumpte delicte pel qual s’ha decretat presó a Blesa, no ha estat de ben segur de les més importants decisions equivocades i serà complicat demostrar responsabilitat criminal. El cas Blesa sí que posa sobre la taula la necessitat d’anar més enllà en la cerca de responsabilitats. Per exemple en aquells que van situar Blesa en la direcció d’una caixa plenament controlada pel poder polític, i per executar les decisions emanades d’aquest poder polític. O els supervisors. On eren els supervisors quan es demanava autorització per a tantes d’aquestes decisions? Tot i la patxoca d’empresonar un banquer, hi ha la sensació que s’ha empresonat l’encarregat, i no pas l’amo.