http://www.racalacarta.com/download.php?file=0715%2010h%20(Divendres%2015-07-11)%20Series%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Deu sèries de deu 15/07/2011
Aquest divendres hem fet l’última secció de sèries de la temporada i el Toni de la Torre ens ha portat, atenció, una selecció de les 10 millors sèries que s’han estrenat aquest any. Preneu nota perquè aquestes són les que heu de veure sí o sí.
Comencem amb un nom de prestigi. Martin Scorsese va entrar per la porta gran al món de les sèries. Ja havia coordinat THE BLUES però BOARDWALK EMPIRE ha estat la seva primera sèrie en el sentit estricte de la paraula. Ens situa als anys 20 a la ciutat d’Atlantic City, on un polític que es diu Nucky Thompson (un magistral Steve Buscemi) s’enriqueix gràcies a la llei seca. La sèrie ens mostra com passarà de ser un polític ambiciós i corrupte a convertir-se en un gàngster. Vindria a ser la sèrie dels avis de Tony Soprano. De fet, el seu guionista principal és l’ex soprano Terence Winter. Martin Scorsese va dirigir el pilot i la resta d’episodis han anat a càrrec de noms habituals a l’HBO, com Tim Van Patten o Alan Taylor. És una sèrie molt cuidada, amb una qualitat cinematogràfica i un pressupost de 50 milions d’euros que es noten molt.
Seguim amb una sèrie de boxa que ens ha recomanat molt, LIGHTS OUT. Li passa una mica com a FRIDAY NIGHT LIGHTS, que és una sèrie que pel tema no atrau a molts espectadors però en realitat la boxa és només la superficie. En realitat és una sèrie sobre les dificultats que un ha de passar en temps difícils, sobre fer el que creus que has de fer malgrat les possibles conseqüències i sobre superar-se a un mateix. El combat de LIGHTS OUT es desenvolupa al ring però també fora del ring. Ens trobem amb un ex boxejador que ha deixat la boxa per la seva dona però que ara es troba amb dificultats econòmiques que podria resoldre acceptant un combat pel qual ja no està preparat i que a més està relacionat amb el final de la seva carrera. Té rans interpretacions, ritme intens i gran banda sonora.
Tercera posició per una adaptació d’una sèrie danesa. Es tracta de THE KILLING. Cas estrany en el que l’adaptació supera l’original. La sèrie danesa era un thriller bastant tòpic i amb tics de gènere però l’adaptació nord-americana aconsegueix donar-li una dimensió diferent. La THE KILLING nord-americana segueix igualment l’investigació de l’assassinat d’una noia adolescent, però posa especial èmfasi en l’amosfera, deixant més de banda la trama de trobar el culpable. Fa servir la investigació per fer un anàlisi de tots els personatges que giren al voltant de la noia morta: la seva familia, els detectius que porten el cas, un polític que es veu involucrat en tot plegat. THE KILLING deixa que tot el pes de la investigació caigui sobre l’espectador i arriba un punt que arriba a ser opressiva. Menció especial pels silencis de Mireille Enos i Joel Kinnaman.
També el va convèncer l’estrena de THE WALKING DEAD, malgrat tot. Continua pensant que el còmic és millor perquè fa servir la típica història dels zombies per plantejar reflexions sobre la condició humana i la naturalesa de l’home. La sèrie això ho fa al primer episodi però la veritat és que poc a poc ho va deixant de banda per centrar-se més en l’espectacle televisiu dels zombies, combinant recursos de terror i de sèrie d’acció. Confia que en la propera temporada la sèrie torni més pel camí de la reflexió, ja que al còmic és un element que va a més a mesura que avança. De totes maneres THE WALKING DEAD ha estat la millor estrena d’entreteniment pur i dur aquest any i és la sèrie perfecta per degustar amb una bossa de crispetes i una Coca-Cola.
Arriba el torn de les sèries angleses. Aquest any la sorpresa ha estat DOWNTON ABBEY. Ha recuperat el gènere de la sèrie d’epoca, que semblava que ja no interessava ningú. Ho ha fet utilizant recursos moderns per encarar una història que beu de clàssics com ara ADALT I ABAIX. Ens mostra la vida d’una gran mansió de principis de segle separant el dia a dia de la familia aristòcrata de la del seu servei, mostrant els mecanismes que lliguen els somnis dels uns i els altres. L’artífex de tot plegat és el guionista Julian Fellowes que recupera l’ambient de societat de classes de la pel·lícula Gosford Park. I té un repartiment plè d’actors britànics amb talent: Maggie Smith.
L’altra sèrie britànica que l’ha entusiasmat es diu EXILE. És una autèntica perla de 3 episodis dirigida per Paul Abbott, el creador de SHAMELESS, que de nou torna sobre el tema del pare, un clàssic de la seva filmografia, però aquest cop des del drama. Explica la història d’un fill que torna a casa després de marxar-ne per causes que no coneixem però que tenen a veure amb un fet que va passar entre ell i el seu pare. Al tornar troba que el seu pare té Alzheimer i que no és ni l’ombra del que va ser anys enrere. La sèrie explora la frustració del fill, que no pot retreure-li al seu pare el que va passar perquè no se’n recorda. Però al mateix temps no el pot perdonar perquè per moment torna a ser el d’abans. Magistral duel: Johnn Simm / Jim Broadbent.
I no s’ha volgut oblidar de RUBICON. Va ser de les primeres a estrenar-se aquesta temporada i és una llàstima que l’AMC no decidís renovar-la perquè va ser diferent a tot el que s’havia fet fins ara. Una sèrie sobre conspiracions valenta que fa un retrat de qui és que mou els fils políticis i econòmics. Probablement la seva sentència va ser el seu ritme, practicament anti-televisiu, però aquest també era el seu punt fort. En comptes de fer un videoclip amb explosions, trets i persecucions, va proposar un thriller de ritme pausat on tot s’anava resolent a poc a poc. La sensació és que RUBICON ha estat una sèrie molt més realista que la majoria, tant pel que fa al tractament com pel contingut que proposa i em sembla que es de visionat obligatori en l’era Wikileaks.
Com a minisèrie es queda amb una producció europea: CARLOS. Va derrotar als Globus d’Or a una superproducció com THE PACIFIC Explica la l’Illich Ramírez, per alguns un terrorista, per d’altres un heroi, que als 70 i 80’s va ser un dels homes més buscats arreu. És una figura molt controvertida ja que en la majoria de països se’l considera un terrorista però també un heroi de la causa palestina. La minisèrie no pren partit per cap dels dos retrats. De fet, vol tenir un paper testimonial i fa servir tècniques pròpies del reporterisme. Tens la sensació d’estar vivint els fets i per ser un biopic, la tensió és constant. El ritme és de persecució. Tan aviat ets a París com a Londres com a Beirut. La sèrie va costar 18 milions d’euros. Menció especial per l’actor, Edgar Ramírez i la feina de documentació.
I la tv-movie que més li ha agradat aquest any està protagonitzada per Samuel L Jackson i Tommy L Jones. Quan tu tens al Samuel L Jackson i el Tommy Lee Jones tancats en una habitació i amb un text de Cormac McCarthy, la qualitat està més que assegurada. SUNSET LIMITED són dues hores de televisió nua d’artificis. Només tens el diàleg i la interpretació dels actors, i no cal res més. La història que explica, sobre un home que es vol suicidar i un altre que el salva, et transporta paraula per paraula en una espiral de reflexions sobre la fè, el sentit de l’existència i la religió. S’ha de destacar també la direcció de Tommy Lee Jones, molt neta i molt intensa. Le tv-movie perfecta pels fans de IN TREATMENT.
Tanquem la llista amb GAME OF THRONES. És el gran fenomen ara mateix. Ha aconseguit superar la barrera del seguidor habitual de la fantasia amb una proposta que presenta una visió molt més adulta i molt més cruel del gènere. Té la gran virtut d’haver convençut als lectors dels llibres (encara que hi trobin alguna pega), cosa que era difícil. I al mateix temps haver captat l’atenció dels no-lectors, que ara s’hi posen. El Toni es queda sobretot amb l’ambientació, la capacitat per portar un nombre de trames i personatges molt més gran del que és habitual en una sèrie sense que resulti inassumible, i un repartiment molt en forma: Sean Bean, Peter Dinklage, Aiden Gillen.
I el videojoc que hem regalat avui és el FEAR 3!
- Ha deixat de ser un horror shooter per ser un shooter a seques. Tot és a camp descobert excepte petites escenes.
- De totes maneres és un shooter molt explorable. Té uns mapes molt ben disenyats que permeten multiples estratègies i que supleixen altres carències com uns gràfics normalets.
- Permet triar entre dos personatges: el clàssic soldat i el seu germà, que té poders sobrenaturals. Les dues coses es poden combinar meravellosament en el mode cooperatiu.
- Genials multijugadors per 4, com el F****g Run.
El podreu trobar per PS3.
