Jordi Basté, director d'El món a Rac1
No ho havia vist mai a la meva vida! Tornar al segle XX amb el segle XXI allà presencial. Un jugador de waterpolo, en aquest cas espanyol, però podria ser de qualsevol altre país del món, a pocs segons del final i perdent contra Croàcia 8 a 7, rep una pilota d’esquena i la llença cap a la porteria contrària. Gol fantasma! Entra o no entra? La botzina i el final. L’àrbitre diu que no ha entrat, el jutge de línia que sí. L’àrbitre es manté ferm, no és gol. Per la pantalla gegant de la piscina el públic veu a la repetició 10 segons més tard que la pilota efectivament ha entrat. Ho repeteixen dues, tres, quatre, cinc vegades. El públic no espanyol comença a cridar “gol, gol, gol!” i l’àrbitre, obviant la repetició, obviant la televisió, les càmeres i la modernitat, fa que no amb el cap, com Neró ho va fer amb el dit. Crema Roma. “Però que no ho veu?”, crida l’esport. No, no ho veu. El que diu l’àrbitre es pensa que és sagrat. El poder exacerbat davant la consternació col·lectiva. És intentar esborrar amb Tipp-ex un error de l’ordinador. Era Jurassic Park en una piscina olímpica.