El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Versió RAC1 Repetició02:00 - 04:00

i després Tu diràs
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Són sords?

21/10/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Dit amb tots els respectes, a vegades sembla que els polítics sobiranistes s’hagin tornat sords. No van sentir el que cridava la gent a la plaça Catalunya aquest diumenge? No van veure què deien les pancartes? La paraula unitat va ser la més cridada, la més desitjada, la més reclamada entre el públic. I des de la tribuna d’oradors es va proclamar que ja n’hi ha prou, que ha arribat l’hora de votar.
La gent n’està tipa, farta, avorrida, de cimeres secretes, de cites conspiradores, de querelles personalistes. Això és política de curta volada i el repte que Catalunya té davant, requereix altura de mires, generositat i valentia. I darrerament es troba a faltar.
La gent vol votar, votar en una consulta tan digna com sigui possible, i votar en unes eleccions que s’han de fer tant aviat com es pugui, però no perquè sí, sinó perquè valguin la pena, perquè hi hagi un projecte constituent comú i il·lusionant, i no una suma de sigles avorrides, com sempre. I si a la gent no se la deixa votar o no se li posa un projecte atractiu al davant, corre el risc de desencantar-se. Un risc que cap partit sobiranista pot permetre’s excepte que prioritzi la sigla per damunt del país.

Les píndoles del món

Menys experiments

21/10/2014

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

Els últims dies s’ha parlat molt dels suposats avantatges d’una llista única entre CiU i Esquerra en unes eleccions plebiscitàries. El cert, però, és que no hi ha cap dada fiable que indiqui que aquest mecanisme seria el millor pel sobiranisme. De fet, més aviat és el contrari. Tot i que el tòpic diu que la llei d’Hondt afavoreix els partits grans, el cert és que tan CiU com ERC són els principals partits del Parlament, i a hores d’ara els efectes d’una llista única sobre el repartiment d’escons serien nuls. A més, el vot sobiranista ja està hipermobilitzat i una llista d’unitat patriòtica no el mobilitzarà més: el que cal són opcions plurals i diverses que atraguin els indecisos. A més, la llista única podria generar un efecte centrifugadora: que els sectors més moderats de CiU deixessin de donar-hi suport per la presència d’ERC, i que els republicans més radicals triessin opcions a l’esquerra a causa de la presència de CiU. Al final, doncs, podria ser un mal negoci: millor punts comuns al programa i menys experiments.

Les píndoles del món

Francesc Burrull

21/10/2014

131031_DalmauÒscar Dalmau, periodista, punxadiscos i copresentador de La competència

Francesc Burrull fa 80 anys. I continua en actiu reivindicant l’ofici de músic. El piano és la seva parella de fet. I amb ell ha conreat gèneres com el jazz, el pop, la clàssica, la sardana, el mambo, la bossa nova i un llarguíssim etcètera. Sense por d’equivocar-me, us puc assegurar que Burrull és present en més de la meitat dels discos més exitosos que es van editar a Catalunya als anys seixanta fent de pianista, vibrafonista, compositor, arranjador o director musical. I pencant al costat de pràcticament tothom: de cantautors com Raimon, Llach, Serrat o Humet, d’intèrprets com Antonio Machín, Núria Feliu, Moncho, Francesc Heredero, Sara Montiel, deixant la seva empremta als grans èxits de La Trinca o tocant jazz al costat de figures com Tete Montoliu o Chet Baker.
Ell és l’arranjador de l’himne del Futbol Club Barcelona, i ha compost jingles per a publicitat com aquell del sabó per a la roba on es cantava allò de: “Un poco de pasta basta… Gioooooooooor”? No només ho va compondre sinó que també ho va cantar. Aquella veu greu de “Gioooooooooor” era la seva.
Aquest vespre celebrarem el seu vuitantè aniversari amb una sessió que promet ser memorable al Palau. Acompanyat de músics i amics. Per molt anys, mestre!

Les píndoles del món

Amb il·lusió

20/10/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

El millor que li pot passar a Catalunya en aquesta cruïlla històrica és que es demostrin molt, però molt, els matisos entre el Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic, el Front Popular del Poble Judaic, el Front de la Judea Popular, el Front Popular de Judea i la Unió Popular de Judea. Perquè, total, només estem parlant de votar independitzar-se d’un dels 20 països més potents del món i que forma part del club de la Unió Europea.
Tot això és tan poca cosa que ens podem permetre el luxe que el Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic, el Front Popular del Poble Judaic, el Front de la Judea Popular, el Front Popular de Judea i la Unió Popular de Judea s’enfilin al Tutuki Splash i que fem aquí una nissaga de poder més difícil d’entendre que la guerra civil catalana del segle XV.
El millor que li pot passar a Catalunya en aquesta cruïlla històrica és que TV3 recuperi el Sis a traïció entre el Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic, el Front Popular del Poble Judaic, el Front de la Judea Popular, el Front Popular de Judea i la Unió Popular de Judea.
Només així farem honor a la nostra història que com tothom sap està plena de victòries.
Això sí, amb il·lusió.

Les píndoles del món

Marges estrets

20/10/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Abans d’ahir, Convergència posava com a condició per a les eleccions que hi hagi llista única. Ahir mateix, Mas insistia en l’entrevista a El Punt Avui que no les convocarà si no sap com, amb qui, què i per què. Però després de les exigències de l’ANC i Òmnium de convocar tant sí com no eleccions abans de tres mesos, Convergència va dir que ja no hi ha condicions. L’ANC, on no hi falta desconcert, desconfiança i debat intern, creu que ja ha cedit massa. I pressiona. També a Esquerra, quan reclama unitat. Però sense exigir llista única, la qual cosa sí que hauria posat als republicans en una difícil situació.
Els marges s’estrenyen per a tothom. Unió exhibeix divisió, com Iniciativa amb Esquerra Unida. I queda en segon terme el 9 de novembre, on el que menys comptarà serà el resultat.
Estem en precampanya. Una clau serà el compromís o no de proclamar després la independència. Convergència vol un període negociador i Junqueras ho qualifica de “cuento”. I atenció amb altres opcions pel sí-sí en l’espai de l’esquerra, i a qui canalitzi el cabreig, la desafecció, per la crisi, l’atur i la corrupció, que també tindran el seu paper a les urnes.

Les píndoles del món

El Barça

20/10/2014

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

La senyora Manolita de la Penya del Foment Martinenc demana que les trobades de penyes es facin a la tardor perquè a l’estiu té el néts a la torre. Un compromissari accepta la confidencialitat en el patrocini de Beko sempre que l’empresa turca apliqui un descompte del 20 per cent als socis que comprin neveres. L’assemblea aplaudeix Núñez de forma espontània. L’equip fa una primera part per amoïnar se, però a la segona Messi i Xavi rescaten la vella recepta i el Barça guanya per seguir líder. Bartomeu comença la seva campanya electoral i seguim a la espera que Martínez Borrego dicti sentència.
Tot això és el Barça. Tot això no serveix per a res. Tot això no importarà dissabte vinent quan a les sis de la tarda Plácido Domingo acabi de cantar l’”Hala Madrid” al Bernabéu. Dues hores després sabrem el que de debò importa. Haurem posat el termòmetre al Barça de Luis Enrique i sabrem quin és el pa que s’hi dóna. L’anaconda ja belluga. Com diria aquell, “árbitro, la hora”.

Les píndoles del món

Dues dones

17/10/2014

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

Si analitzem amb una mica d’atenció les declaracions polítiques de les darreres hores és evident que el 9-N comença a ser gairebé una nosa. De fet, no cal ser gaire espavilat per imaginar que en una hipotètica Catalunya independent, els nous de novembre passaran sense pena ni glòria. La nostra cita amb la història, per tant, queda per més endavant.

No ens enganyem, encara que els partits sobiranistes i, fins i tot, l’ANC i Òmnium facin veure que es prenen seriosament el 9-N, en realitat, el que els ocupa i preocupa és la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries.

I és en aquest nou escenari on guanyen protagonisme Carme Forcadell i Muriel Casals. Hem passat de la foto de grup dels partits sobiranistes a la foto del president Artur Mas flanquejat per Forcadell i Casals. Això vol dir alguna cosa. Avui en dia fa l’efecte que el futur del procés sobiranista passa per les mans d’aquestes dues dones.

En depèn l’èxit o el fracàs d’aquest 9 de novembre light. En bona mesura, també la creació d’una llista de país per a les plebiscitàries i, potser, fins i tot la carrera política del president Mas.

Les píndoles del món

El camí, més clar

17/10/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Ahir a la tarda vaig veure com sortien Carme Forcadell, Muriel Casals i l’etern Pere Pugés de la Generalitat. Feien cara tranquil·la. S’havien reunit amb un president autonòmic que, amb picardia, ha convocat la gent a manifestar-se el 9-N amb una mena de votació.

D’acord. Ja sabem tots què significa el 9-N. Però cal admetre que gràcies a aquesta jugada s’ha aclarit el camí. Ja sabem que en pensen l’Herrera i en Duran. És trist veure els hereus del PSUC i part del PSAN al cantó de Ciutadans o el PP. Tan trist com veure els hereus de Carrasco i Formiguera convertits en una associació en evident decadència ideològica. Als ecosocialistes i als dominics de la política catalana el procés els feia més nosa que servei.

La CUP, amb una fermesa encomiable, ha deixat clar que han vingut per quedar-se . I tots sabem què en pensa, en Junqueras. O és que algú s’imagina que l’únic partit que té un president assassinat per la causa catalana deixarà escapar el 9-N? O l’oportunitat de participar en una llista que porti per títol DUI?

Ara bé, i Convergència? L’historial del partit tampoc deixa gaire marge. Però cal admetre que el seu president parla desacomplexadament de plebiscitàries. Només li falta un petit detall, dir exactament per què les vol. I serà així quan tothom es posarà en fila per prendre la decisió que falta prendre en aquest país. I això vindrà just després del 9-N quan , tothom haurà omplert les urnes com el darrer happening de dignitat d’un país que ha decidit passar de la resistència a la competitivitat.

Les píndoles del món

El crac va ser Paunero

17/10/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

El cert és que potser no caldria esmerçar tants esforços per fer un documental sobre les relacions directes entre el franquisme (que no és el mateix que Franco en persona) i el Reial Madrid. Pensar que mai no hi va haver cap mena de connivència no aguanta cap discussió seriosa. Però quan comprovem la polseguera que ha aixecat a Madrid el Sense ficció de Carles Torras sobre el passat negre del club blanc, i que ho ha fet fins i tot abans de l’emissió del programa, comences a pensar que sí que cal fer aquesta recuperació històrica. I que potser s’hauria d’anar repetint periòdicament, no fos cas que les noves generacions d’aficionats al futbol (que no van viure aquells anys de tenebra) acabin creient que el gran Madrid de Santiago Bernabéu anava amb el lliri a la mà. Torras ens va presentar un Madrid aixecat sobre tres peus: Bernabéu, el fitxatge de Di Stéfano (per cert explicat de manera poc entenedora) i les Copes d’Europa. El documental, que se’ns va presentar “gairebé com un thriller” tenia molts alts i baixos. Em quedo amb totes i cada una de les intervencions del que va ser home de confiança de Bernabéu, Gregorio Paunero. Cada vegada que negava una evidència en el fons ens ajudava a entendre-ho tot.

Les píndoles del món

‘Ninja turtles’

17/10/2014

Toni VallToni Vall, periodista

Recordo un matí de diumenge del mes de novembre de 1990. Cinema Urgell de Barcelona prestrena de Les tortugues ninja, la primera versió cinematogràfica de les aventures d’aquests rèptils aficionats a les arts marcials i devoradors compulsius de pizza. En guardo un record entranyable i per si no fos poc la mítica sèrie de dibuixos animats que va emetre TV3 forma part troncal de la meva memòria adolescent. I ja ho entenc que els herois populars evolucionen, que les noves generacions de nens i joves també mereixen films que no facin excessiva olor de resclosit per culpa del pas inexorable dels anys. Però esclar, un es preocupa quan veu les horroroses criatures que no se sap ben bé qui ha imaginat per a aquesta nova versió que avui ens ocupa. Mare de déu, no poden ser més lletges aquestes noves tortugues. I la història? Doncs què voleu que us digui? Molta parafernàlia, èpica de manual, un dolent que fa més riure que por, quatre patacades, efectes especials arregladets i la Megan Fox passejant el tipet. No es tracta de ser un carrincló però segons quins terrabastalls són només això, soroll. I ben poca cosa més.

Les píndoles del món

L’última bala de Duran

16/10/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Dilluns a la nit, els ciutadans d’aquest país es van quedar perplexos perquè, de cop, s’havia trencat la unitat. I som dijous i encara ningú no sap ben bé per què. El president Mas diu que no ha passat res i que el 9-N continua dempeus. Oriol Junqueras jura i perjura que és Mas qui ho ha destrossat tot encara que, tot seguit, també diu que ell estarà al seu costat i fent campanya. Quim Arrufat, de la CUP, diu que tots plegats es mouen per tacticisme i Joan Herrera ha abandonat el petit parèntesi de rauxa sobiranista i ara se’l veu molt descansat tornant a criticar les retallades de la Sanitat. Tot plegat, el clàssic numeret de líders enfadats que tanta ràbia fa a Catalunya i tant d’èxit té a Madrid.

De fet, només hi ha un català content i es diu Josep Antoni Duran Lleida. L’havíem oblidat, però ell s’amagava a la penombra, esperant el seu moment. I ahir va treure el cap i la bandera blanca per demanar ajuda al PSC, el partit germà de penúries nacionals. Però les regles són les regles. I Miquel Iceta ja li ha respost que els federals mai no surten per un cowboy solitari.

Les píndoles del món

Ruptures partidistes

16/10/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

En qüestió d’hores, el gran objectiu perseguit durant mesos, el 9-N, és història, i anem a un procés participatiu sense consens. Caldria una autocrítica severa, molt severa, del Govern i els partits, incapaços de tirar endavant junts.
Però no hi haurà temps per autocrítiques perquè ja estem instal·lats en la pantalla de les eleccions. Convergència i Esquerra, amb el pacte d’estabilitat en suspens, es barallen l’un per no perdre el poder oferint llista única i l’altre per aconseguir l’hegemonia. L’ANC i Òmnium pensen si presentar-s’hi o no, Unió flirteja amb el PSC, Iniciativa neda entre dues aigües, la CUP fa camí però mirant de reüll Esquerra. I el PP i Ciutadans competeixen en qui la diu més grossa per liderar el terreny antisobiranista.
I després hi ha qui se sorprèn de l’augment de la desconfiança en els polítics. Quan es parla de les eleccions plebiscitàries s’oblida que no es podrà impedir que hi hagi ciutadans que votin pensant en l’atur, la corrupció, l’escola del seus fills, la salut o la crisi. Demà, per cert, és dia mundial per l’eradicació de la pobresa, i els minsos acords del ple sobre pobresa del març continuen pendents.

Les píndoles del món

Esperit de supervivència

16/10/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

El conseller de Sanitat diu que ell no necessita la política per omplir l’estómac, però fa més de trenta anys que menja gràcies als seus càrrecs públics. Rodríguez assegura que té la vida resolta si bé no ha donat cap signe de voler tornar a la professió de metge. Els seus eventuals pacients ho agrairan tenint en compte la nul·la empatia que ha demostrat cap a la contagiada d’ebola i l’escàs interès que té per resoldre els problemes del col·lectiu sanitari. Però després de les seves relliscades, què és el que fa que Rodríguez segueixi assegut a la cadira? Possiblement el que més pesa per no destitiuir-lo és l’exemple de la seva companya de fatigues, la ministra Ana Mato. Una política que s’ha especialitzat en tècniques de supervivència passant de ser una dirigent destacada del clan de Valladolid, que capitaneja Aznar, a convertir-se en una de les persones de la màxima confiança de Rajoy. Com a ministra, Mato havia aconseguit passar gairebé desapercebuda i a la primera crisi important, ha demostrat una incapacitat impròpia d’algú que també fa 30 anys que és a la política. I ara que Rajoy l’ha eximit de la feina caldrà veure si també serà capaç d’alliberar-la del càrrec o deixarà que torni a la seva habitual grisor per poder acabar la legislatura.

Les píndoles del món

Ei, és un cotxe

15/10/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

La principal prova de confiança a un polític és ben senzilla: li compraries un cotxe de segona mà? Analitzem el venedor Artur Mas. Fa dos anys que ens assegura que té un ferrari ràpid per arribar a Ítaca, amb alguna ratllada legal però eficaç per triomfar a la via independentista. I resulta que quan tots l’anem a comprar, ai las, aquest comercial amb historial de venedor de motos ens diu que el ferrari no pot ser però que té un 600 atrotinat, amb el qual no arribarem enlloc ni hi cabrem tots, però: ei, és un cotxe.

I amb aquesta excusa de: ei, és una consulta, acabarem votant el 9 de novembre en un pla B que ja no ve amb les fotos d’unitat falsejades. Les vergonyes surten a la llum: Convergència i Esquerra comencen a no suportar-se, Iniciativa no aguanta tres minuts amb el Govern, i només la CUP mostra uns símbols de maduresa impropis d’un partit antitot.

Que vagin al Palau de Pedralbes, al Blaugrana, a Palau Solità i Plegamans o al Palacio del Bebé. Però que s’aclareixin i ens diguin on i quan hem de votar per decidir si Catalunya ha de ser independent. Un succedani només serveix per esperar unes plebiscitàries i perpetuar de moment una ficció, salvar-se la cara i guanyar temps, un onanisme sobiranista de paper mullat. Un acord, un vot, una urna, un mandat democràtic i una decisió política. Que no fallin a l’últim moment, que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Les píndoles del món

Ni màrtirs ni herois

15/10/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Un senyor impresentable, de nom Joaquín Leguina, que va presidir la Comunitat de Madrid durant el Quaternari inferior, ahir va piular: “Artur Mas, como los niños malcriados, está pidiendo a gritos un par de bofetadas para luego hacerse el mártir, como Lluís Companys”. La brometa va fer molta gràcia a molts internautes espanyols que desconeixen que just avui fa 74 anys que el van afusellar.

La brometa no fa gens de gràcia als sobiranistes catalans, però també n’hi ha que tiren de veta de la presumpta voluntat del president Mas d’actuar al marge de la unitat per passar a la història com a màrtir si no ho pot fer com a heroi.

I resulta curiós: aquells que més critiquen posar la directa i fer una llista única amb un únic punt perquè els models de país i de societat no coincideixen, aquells que més s’oposen a sumar per a un objectiu comú, són els que més denuncien interessos partidistes, estratègia electoral.

Que no els ha quedat clar que a les manis del 2010 ençà de pancarta de partit no n’hi havia cap ni una? Doncs això, que de morts per la pàtria ja en tenim prou. I allò que la societat demana és continuar tots vius i amb unitat, que d’impresentables i de Leguinas ja en tenim prou amb els de fora.

Les píndoles del món

La consulta alternativa

15/10/2014

Alejandro_Lopez_Fonta_50x50Alejandro López-Fonta, empresari

La convocatòria del succedani de consulta feta ahir pel president de la Generalitat, deixa palesa la improvisació del procés sobiranista.

Una vegada convocada la consulta, de tots els escenaris possibles que s’hi podien donar, el que tenia mes probabilitat que passés, era que finalment no es fes.

La unitat dels partits sobiranistes s’ha trancat, i el pla B, tantes vegades anunciat com amagat, realment no existia de forma unitària. Avui va des de fer succedanis de consultes, fins a la declaració unilateral d’independència que defensen ERC i la CUP.

Artur Mas ha devaluat ell solet la seva proposta de posar urnes el 9 de novembre, quan assegura que la validesa només la tenen unes eleccions plebiscitàries.

Convocant a votar el 9-N, el president s’ha deixat arrossegar pel moviment independentista exitós generat per l’ANC. Però, ell ha de saber que els bons governants no han de seguir els moviments, els han de liderar.

Els catalans no podem considerar com a enemic un govern espanyol que té com exigència, complir i fer complir les lleis, lleis que han estat majoritàriament votades també pels catalans.

Si penses que la solució és convocar eleccions, i que el teu suposat enemic té por que les convoquis, a què esperes per fer-ho?

Les píndoles del món

Caixa o faixa

14/10/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

Sotragada forta en el procés. No hi haurà consulta el 9-N, o almenys no n’hi haurà amb el format que es desitjava. Ara, l’únic escenari possible i raonable per exercir de forma efectiva el dret a decidir és la dissolució immediata del Parlament i la convocatòria d’unes eleccions que seran, agradi o no, plebiscitàries. Junts o per separat, els partits s’hi hauran de presentar dient molt clarament quina és la seva posició sobre la independència de Catalunya i què pensen fer si guanyen les eleccions. I els ciutadans haurem de triar. O caixa o faixa. Rajoy, el PSOE i els poders fàctics han comès un error fatal. Paradoxalment, amb la seva prohibició d’una consulta no vinculant l’Estat espanyol ha portat les coses a un terreny molt favorable a l’independentisme, que ara es podrà expressar a través d’unes eleccions legals i tindrà una oportunitat d’or de constituir un nou Parlament definitivament orientat a la consecució de la independència. Hi ha molts motius per pensar que ahir el procés no es va aturar. Més aviat fa tota la pinta que es va accelerar. Les urnes decidiran, com no pot ser d’una altra manera.

Les píndoles del món

Unitat?

14/10/2014

MartaAlosMarta Alòs, escriptora

Aquest passat cap de setmana, el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, participava com a piador a la festa de la verema de Verdú, a la comarca de l’Urgell. El republicà aixafava raïm amb força mentre declarava a la premsa que estava convençut que es mantindria la unitat de les forces proconsulta.
Ahir, però, les parets del Palau de Pedralbes van ser testimonis de la conseqüència directa del setge implacable del govern de Madrid. El 9 de novembre, por derecho de conquista, tal com va deixar anar Torrente Ballester des d’aquell balcó de Salamanca, els catalans no podrem votar.
Les victòries però són enemigues de les presses. Això sí; l’exercit s’ha de mantenir unit i ferm davant l’enemic. Només així es poden arribar a guanyar les batalles. I com aconsella el conte que ens va explicar el jutge Vidal: per tal d’aconseguir que mai més ens calgui obeir aquells que només feien que oprimir.

Les píndoles del món

El “no” no és això

13/10/2014

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Sentit crític

Que ningú s’enganyi: la Catalunya que votarà no a la independència no té gaire a veure amb l’espanyolisme folklòric i tronat que ahir va manifestar-se a la plaça Catalunya al costat de Societat Civil Catalana, el PP i Ciutadans. El no és una opció respectable, que no ha de caminar necessàriament de bracet amb la caspa i les banderes bicolor que ahir van omplir –tot i que menys que l’any passat- la plaça Catalunya. I és que en realitat la manifestació del 12 d’octubre no ha estat només contra els partidaris del . Ha estat també una manifestació contra tota aquella gent demòcrata que està a favor del no i que els agradaria expressar els seus arguments amb normalitat i en el marc d’un debat civilitzat i no ho poden fer. Resulta especialment gràfica la fotografia de PP i Ciutadans coincidint en el temps i en l’espai amb Plataforma per Catalunya, la Falange o els Ultres del Casal Tramuntana. Si més no, diades com la d’ahir serveixen perquè cadascú es retrati.

Les píndoles del món

L’oblit

13/10/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

Si tan minoritàries, marginals o testimonials són les veus que surten al carrer per demanar que Catalunya no trenqui amb Espanya, per què determinats portaveus sobiranistes hi dediquen tant de temps? Potser per compensar l’oblit de qui es diu president de tots el catalans, descaradament entregat a un procés independentista que ara té els dies comptats. Procés polític, perquè el social, ningú nega que existeix i és nombrós, com existeix, no sé en quina proporció, un moviment ciutadà que no creu en el trencament. Un moviment silenciat a vegades amb l’excusa que la seva presència mediàtica ha de ser equivalent a la parlamentària. D’acord, però després que no ens vinguin amb protestes sobre blocs electorals. I que, al cap i a la fi, sembli que la cosa s’ha de dirimir entre Societat Civil Catalana i l’Assemblea Nacional Catalana, diu molt poc a favor dels partits polítics.

%s1 / %s2