El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: -

i després
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Cheeseburger

29/01/2015

tian-ribaTian Riba, periodista

Fa sis anys McDonald’s va tancar el seu últim restaurant a Islàndia, i un hotel de Reykjiavik exposa incorrupta l’última hamburguesa que s’hi va servir. Si Artur Mas vol demostrar que és com aquesta Cheeseburger, no sé si ho aconseguirà al Parlament, però en tot cas fa bé de donar explicacions. És millor això que, com va fer el mateix Mas fa deu anys amb Maragall, i Francesc Homs aquest dimarts, vincular el tocar el violí amb un acord polític de gran abast.

Ara, si fem cas del nou “eix resignació-il·lusió” batejat per Pepe Antich, entre uns que han quedat enredats pels secrets de família i uns altres que han agafat un empatx de calçots, l’aliment dels campions, com aquest noi que a Valls se’n va menjar 115, ara mateix el momentum és del profeta Pablo de Vallecas i les seves benaurances.

I aleshores potser arribarem a la conclusió que el 9-N va ser un error perquè la solució bona ja era fer servir les eleccions per fer un referèndum de sí o no. Perquè després de venirse arriba va emergir la fatiga i vam comprovar que no es pot viure en un estat d’excepció permanent que tapi l’economia, la corrupció i les diferències del dia a dia.

Les píndoles del món

Imputacions a l’engròs

29/01/2015

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

L’Audiència Nacional haurà de llogar de forma permanent la sala d’actes de la fira de Madrid per poder celebrar els macrojudicis dels diferents casos de corrupció que s’amunteguen als seus despatxos. El magistrat Fernando Andreu ha decidit donar un impuls a l’assumpte de les targetes opaques amb una imputació a l’engròs: 78 persones pertanyents a les antigues cúpules de Caja Madrid i de Bankia. Si finalment es corroboren les acusacions i tot plegat acaba davant un tribunal, el banc dels acusats reunirà la que en un temps havia estat la flor i nata del món econòmic, polític i sindical madrileny.

L’acte judicial, en tot cas, retrata una època en què tot anava a l’ample i en què tot estava tolerat. Directius i consellers de diferents colors polítics –col·locats a dit pels seus partits– no van dedicar ni un minut a reflexionar si era normal disposar d’un plàstic negre que semblava un brollador: anaven al caixer i mai no deixava de rajar diner i era apte per a tot tipus de despeses. Servia per comprar música o mobles, per viatjar amb tota la família o per passar una tarda a la discoteca. Sens dubte, totes elles són activitats molt relacionades amb la gestió bancària.

Les píndoles del món

Suplantació de personalitat

29/01/2015

jordi_costaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

El Barça va eliminar l’Atlètic de Madrid fent d’Atlètic de Madrid. Amb dos gols de contraatac i un de córner. Els matalassers es van abocar a pressionar en camp contrari per intentar remuntar l’eliminatòria, però es van desprotegir al darrere, cosa que el Barça va aprofitar amb una enorme contundència gràcies a l’estat de gràcia de Messi i Neymar. No es tracta d’estil, sinó de practicitat: buscar els espais que es produeixen, si cal amb un joc més directe. Una altra qüestió és si el nou Barça, de vertigen pur a canvi d’un mig del camp tan irrellevant, en tindrà prou per controlar els partits en les cites decisives de la temporada.

De moment, però, el cas és que el Barça va saber guanyar la primera final de la temporada i, en canvi, l’Atlètic de Madrid no va saber perdre. Com a admirador del Simeone entrenador, va ser una gran decepció el comportament del seu equip, que va confondre l’agressivitat amb la violència i, encara pitjor, que a la sala de premsa insinués -llançant la pedra i amagant la mà- una persecució arbitral. Es veu que ara un túnel de Neymar és més lleig que una entrada d’un rival. Ja se sap que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Les píndoles del món

L’efecte Syriza

28/01/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Després que Syriza hagi pactat amb la dreta nacionalista i el seu líder hagi fet un govern sense cap dona ministra, tots els mites sobre la nova esquerra s’han enfonsat. Tsipras ha pactat amb la dreta perquè prioritza l’interès nacional de Grècia, que en aquests moments és salvar el país de la fallida, per damunt de les ideologies.

El pacte de Grècia ha deixat sense armes aquells que criticaven Esquerra per arribar a acords amb CiU per impulsar el procés sobiranista. Després de les eleccions gregues ja ningú pot donar lliçons de purisme progressista, perquè s’ha demostrat una vegada més que, en política, el que prevalen són els interessos.

Esquerra té el dret de pactar els pressupostos amb CiU si ho considera bo per al país, incorporant 100 milions d’euros per a projectes socials, i també el dret d’enviar Mas a la comissió d’investigació del frau fiscal. Però si pensa o sospita que Mas és un corrupte ha de trencar immediatament el pacte amb CiU, perquè el que no es pot fer és ser soci del Govern i cap de l’oposició a la vegada.

Les píndoles del món

Els joves i la violència

28/01/2015

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Sentim notícies com aquesta i ens esparverem. De seguida s’exclama: però quina mena de joves estem formant? Que no tenen prou informació? Bé, calma. Primer de tot, fixem-nos que la majoria dels joves d’aquesta enquesta estan en contra de qualsevol tipus de violència, sigui física o verbal. Però encara hi ha un tant per cent que preocupa perquè potser no considera una agressió controlar la parella, menysprear-la i humiliar-la de paraula.

Notícies com aquesta em generen moltes preguntes. Aquests joves que pensen així tenen una comunicació fluida amb els pares? Hi ha una comunicació fluida entre pares i escola quan es detecten certs comportaments censurables? Actuen i opinen per imitació del que veuen a casa? Serveixen d’alguna cosa les campanyes contra la violència de gènere? Que no veuen les notícies? Ah, les notícies!

Vivim la violència com a entreteniment a certs informatius i programes de televisió. Sí, dic entreteniment perquè el tractament de la majoria de notícies sobre violència de gènere i violència en general són excessives, no aporten res més que morbo i no passarien el Codi Deontològic periodístic. Ara bé, sí que hi ha una majoria de joves que considera que no hi ha cap mena de discriminació envers la dona. I, malauradament, al segle XXI encara arrosseguem aquesta xacra. Queda molta feina per fer. No es pot abaixar la guàrdia.

Les píndoles del món

Elemental, estimat Piqueras

27/01/2015

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

Malgrat que se senti molt més còmode amb les ja cèlebres compareixences plasma, aquesta nit passada Mariano Rajoy se n’ha anat a Telecinco i s’ha sotmès a les preguntes de Pedro Piqueras.

Sobre el cas Bárcenas, Rajoy ha dit que ni coneixia la comptabilitat B ni ha cobrat diner negre i ha afegit que ni ell ni els dirigents del PP que coneix tenien la més petita idea d’això dels sobres.

Sobre la victòria de Syriza a les eleccions gregues i sense referir-se explícitament a Podem, el president espanyol s’ha limitat a dir que els partits tradicionals han fet gran Europa. No sabem què entén Rajoy per gran però, en fi, tant se val…

Que Rajoy digui que ni ell ni el PP són uns lladres o que pensi que els de sempre, o sigui ells, són els únics partits que mereixen tocar poder era totalment previsible. “Elemental, estimat Piqueras”, li ha faltat dir a Rajoy emulant Sherlock Holmes.

Que algú s’hagi cregut que el president del PP no sabia res de la caixa B o que algú després d’escoltar-lo aquesta nit hagi decidit no votar Pablo Iglesias ja és tota una altra història…

Les píndoles del món

Els bressols de la civilització

27/01/2015

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, periodista de La Vanguardia

Grècia està gaudint dels quinze minuts de glòria que Andy Warhol va pronosticar que tots tindríem i en aquesta eufòria pot caure en el risc de creure que torna a ser un bressol de civilització, en aquest cas política, i és el quilòmetre zero de la nova Europa. Els grecs, com els iraquians o els egipcis, estan molt orgullosos d’haver estat el centre de l’univers, fa ja uns quants segles.

Quan deixem d’especular sobre l’impacte del triomf de Syriza a Catalunya, a Espanya i al sud d’Europa, quan aixequem el zoom i surti el planeta, veurem que Europa competeix amb els Estats Units i l’Àsia, i Grècia només és un detall, un petit membre de la Unió Europea que vol mantenir un estat del benestar -lògicament-, però sense pagar el preu del esforç, la competitivitat i el rigor pressupostari.

Europa no s’explica sense Grècia, però Europa pot prescindir de Grècia i acabar farta si el poble grec no fa introspecció i accepta que els seus mals no vénen de Berlín, sinó d’una peculiar economia en què, per exemple, pagar impostos és de rucs. Grècia porta camí de convertir-se en una postal, una sorollosa postal del vell paisatge mediterrani.

Les píndoles del món

El veritable “grèxit”

26/01/2015

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Ironies d’aquesta Europa en construcció: els partits de l’establishment, la casta europea, ajudant a governar l’esquerra radical a Grècia. Aquest és l’escenari que s’obre a partir d’ara, ja que ningú, ni la Unió Europea ni Syriza, no es pot permetre un fracàs de la renegociació dels compromisos adquirits.

Com més ajudarà Brussel·les a Tsipras, més estarà reconeixent el fracàs dels rescats previs i més alimentarà l’efecte contagi en estats com l’espanyol. Alhora, Tsipras s’anirà amansint en el seu gir, iniciat ja fa estona, cap a la moderació. I així anirem consolidant un nou bipartidisme a Grècia, amb altres cares. No ens preguntarem com és que encara no ha plegat el líder del PASOK, amb un resultat irrisori, perquè seria furgar en la ferida.

El que hauria de preocupar no és el “grèxit”, sinònim de la improbable sortida de Grècia de l’euro, sinó la presència d’Alba Daurada al Parlament, el veritable “grèxit”, sinònim de victòria. El problema no és que sigui la tercera força o no, el problema és que s’han mantingut, que hi són, que la gent els vota, i que no és una exclusiva de Grècia.

Les píndoles del món

Grècia i el canvi

26/01/2015

Jordi GoulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

Syriza ha guanyat i comença el canvi. Ara bé, quin canvi i quant canvi? Cal partir d’un fet important. Avui molts pensen que Syriza ha moderat el seu discurs i ja no aspira a prendre decisions radicals respecte de l’euro ni l’economia grega. Més aviat busca arribar amb Europa a un pacte per tal d’apaivagar els estralls de la política d’austeritat.

De fet, la calma relativa que hi ha hagut als mercats aquests darrers dies seria un símptoma que a Europa hi ha gent de pes que veu un partit diferent del que feia tanta por fa un parell d’anys. Per això, no crec que hi hagi un trencament de baralla, però tampoc que ningú acabi per dir amén a l’altra.

Hi ha un parell d’aspectes que encara que s’arribi a un pacte de mínims seran molt difícils d’arreglar. El deute és el principal. Malgrat el que diuen els alemanys, és de sentit comú pensar que Grècia no el pot pagar. Però, com es reestructurarà? Per cert, no podem oblidar que el 85% del deute és amb governs europeus i l’FMI. I això vol dir que si hi ha una quitança, els contribuents també ens haurem de rascar la butxaca.

I el segon punt, potser més difícil de resoldre que l’anterior, és fins on estan disposats a arribar amb les reformes estructurals els grecs i quin paper tindran els oligarques, que fins ara han fet el que han volgut. Per saber-ho haurem d’esperar uns dies…

Les píndoles del món

La taca de Cristiano

26/01/2015

JuanjoJuanjo Pallàs, sotsdirector de Mundo Deportivo

Cristiano Ronaldo és un jugador extraordinari. L’anomenen atleta els que volen rebaixar-lo, com si fos un robot implacable mancat de tècnica, però no és veritat. El seu talent és inqüestionable i, barrejat amb una potència física aclaparadora i un gen competitiu insaciable, aquest futbolista s’ha convertit en una figura mundial per mèrits propis.

No és el rendiment esportiu el que grinyola d’aquest excel·lent jugador. El que grinyola és el seu posat, el gest que acompanya les seves espectaculars accions, el seu narcisisme malaltís, la seva prepotència.

Aquest cap de setmana n’ha fet una altra. Agressions a tort i a dret i provocació descarada al públic de Còrdova. Una altra expulsió. La novena de la seva carrera, la cinquena al Reial Madrid, i no cal dir que, perquè et fotin fora d’un camp amb la samarreta blanca, l’has de fer de l’alçada d’un campanar.

A la darrera gala de la Pilota d’Or, a part d’emetre un so encara no desxifrat per la comunitat científica, li va dir a Messi, a qui tenia allà al costat, que el seu objectiu a la vida és atrapar-lo, guanyar les seves quatre Pilotes d’Or, ser millor que ell. És la seva obsessió i fa temps que no ho amaga.

Aquests dies, li netejaran degudament la imatge i els comitès el castigaran a la baixa, però ja ha fet tard per guanyar-se l’admiració del públic general. No parlo dels implicats, dels madridistes que l’adoren o dels culers que el pateixen, parlo d’aquells que admiren els esportistes d’elit per la imatge que projecten més enllà del triomf. És aquesta taca la que ja no marxarà ni amb salfumant.

Les píndoles del món

Joaquim Forn i els policies torturadors

23/01/2015

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

Els espectadors que van veure ahir el programa .CAT, dedicat a Ciutat morta, es van quedar amb una gran sensació d’inseguretat. No només pels fets que narra el documental, sinó per les intervencions que va fer durant el programa el portaveu del sindicat de la Guàrdia Urbana, Marcos González. El senyor González va justificar que el seu sindicat, majoritari a les policies locals, demanés l’indult per a dos membres de la Guàrdia Urbana condemnats i empresonats per tortures.

El més greu, però, és que aquestes afirmacions, indignes d’un servidor públic, van ser fetes davant del tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn, que no el va qüestionar en cap moment. Està d’acord el senyor Forn que els policies torturadors han de ser indultats? Fet i fet, si els millors arguments contra Ciutat Morta són els que vam poder sentir ahir al .CAT de part de González, Forn i l’exregidor Carles Martí, queda clar que els autors del documental surten més que reforçats. Alguna cosa funciona molt malament a la Guàrdia Urbana. Què pensa fer l’Ajuntament de Barcelona?

Les píndoles del món

Olor de tinta

23/01/2015

Jordi GoulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

Finalment, Mario Draghi ha tret el sant Cristo Gros i ha decidit comprar deute públic per una xifra que supera molt les expectatives dels últims dies, ja que fins el setembre de l’any vinent podrà superar el bilió d’euros. Bé, a partir d’ara el Banc Central Europeu ja pot seure i esperar a veure què passa.

Ha fet tot el que podia fer. Té els tipus d’interès fregant el 0% i ara inundarà els mercats amb diners que faran olor de tinta. Les borses estan contentes, i fins i tot la prima de risc està a 94 punts. I ara què?, ens podem preguntar. Pujarà la inflació com vol Draghi? Esperem-ho.

Cal dir que qui més es beneficiarà de la mesura són els governs, no tant perquè baixin els tipus d’emissió del deute, com per la fluïdesa que hi haurà al mercat a l’hora de comprar. També milloraran els balanços de les empreses que treballen amb molt deute, com les elèctriques. I els més petits? Doncs les empreses podran tenir una millora en el preu del crèdit i acostar-se més al que paguen les alemanyes, la qual cosa afavorirà la competència.

Ara bé, sense ànims de posar aigua al vi, cal dir ben aviat que a Espanya, la corretja transmissora entre el Banc Central i els usuaris finals de tanta liquiditat seran els bancs i d’ells seguirà depenent que hi hagi més diner, mes barat i per a més gent. Si es així, benvinguda sigui la mesura. Si no, ja ho veurem, perquè acabem d’entrar en un terreny absolutament desconegut per Europa.

Les píndoles del món

‘Into the woods’

23/01/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Stephen Sondheim no s’acaba mai. És immens i inabastable. I com en deu ser de difícil portar al cinema un musical com Into the woods. Doncs Rob Marshall, un especialista en la matèria, se n’ha sortit prou bé. És un gust retrobar la història de la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, Jack i la mongetera i la resta de contes clàssics infantils que es donen cita en aquesta dissertació boja i encantadora sobre els encanteris, els desitjos, l’infortuni, la crueltat i el destí.

És cert que segurament es troba a faltar alguna solució narrativa brillant que li injecti un plus de dinamisme, una espurna que faci invisibles els constants anar i venir dels personatges. Sobre l’escenari és més accessible resoldre la convenció, però en pantalla, en alguns moments, es fa un pèl pesat i estàtic.

Esclar que això deixa d’importar gaire quan la màgia del conte desferma la seva colossal personalitat. Quan en el seu terç final s’esdevé la tirallonga d’embolics que la converteixen en una variació de les comèdies de Shakespeare, una comèdia sentimental avant la lettre imaginada pel geni de Sondheim. La conclusió? Clara i senzilla: compte amb el que desitges perquè potser es fa realitat.

Les píndoles del món

Que parli el ‘pentito’

22/01/2015

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Caram amb en Bárcenas. Tot i tenir tots els comptes embargats triga poc més de 24 hores a reunir 200.000 euros. Ara s’entén què vol dir el PP quan parla de recuperació econòmica! Un corrupte més al carrer, y tiro porque me toca.

Ara que està en llibertat demanem-li el que li deia Mariano Rajoy: Luis, sé fuerte. Tira de la manta i consuma la teva venjança contra aquells que t’abraçaven perquè els posessis el sobre a la butxaca del darrere i ara et repudien per intentar salvar la cara.

La venjança de Bárcenas ha començat al més pur estil PP: enviant un missatge per plasma que diu, això de “que no en sabies res del finançament il·legal? Si tens cuyong, m’ho dius a la cara”. I a la cara et demostraré que els noms que posaven a la meva llibreta coincideixen amb els que ara em neguen: M. Rajoy, tanto; M. Cospedal, tanto. Pudor de corrupció de la cúpula a cada capital amb govern del PP.

Luis, sé fuerte. Ho pots fer a la catalana i empaquetar-ho tot en un documental que expliqui com es finançava el PP. O segueix al plasma, passeja’t pels debats de la Sexta com la nova política, crida a Sálvame o banya’t a un Jacuzzi a Gran Hermano VIP. Però Luis, explica-ho tot. Perquè només la veu d’un pentito, d’un penedit, pot fer caure els capos. Si ho fas, potser la vergonya que un ciutadà normal sent avui en veure’t el carrer es tornarà en esperança que un dia, per fi, es faci justícia.

Les píndoles del món

Competir

22/01/2015

jordi_costaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

Com era previsible en un gran entrenador, Simeone va prendre nota de totes les mancances que li van costar la derrota fa 10 dies al partit de Lliga, i ahir va plantejar un partit molt més feixuc al Barça.

Els matalassers van ser molt més intensos, Messi va estar molt més vigilat i, en conseqüència, les ocasions de gol van escassejar. No va ser un partit brillant però sí un d’aquells duels que les velles cròniques en deien de poder a poder.

En aquest escenari, el Barça no es va frustrar ni empetitir, sinó que va mostrar paciència i ambició. Probablement no va tenir el dia més precís en atac, però va estar impecable defensivament, liderat per un Piqué enorme, sense concedir ni una sola rematada clara a l’Atlètic, ni tan sols en accions a pilota aturada.

En definitiva, va ser un Barça ultracompetitiu, que va saber esperar el seu moment davant un dels equips més durs de rosegar. El marcador pot semblar curt de cara a la tornada, però és un gran resultat en una eliminatòria: ahir el Barça va fer el primer pas i, si marca al Calderón, ja haurà fet l’altre.

Les píndoles del món

Canalitzar la ràbia

21/01/2015

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

La mateixa sala de l’Audiència Nacional que fa poc més d’un any considerava admissible la fiança civil de 43 milions que se li havia imposat a Bárcenas, ara entén que 200.000 euros és una quantitat suficient per sortir de la presó. És evident que amb aquesta xifra sorprenentment baixa el tribunal ha volgut ser magnànim amb els familiars i els amics de Bárcenas, que s’hauran de rascar la butxaca per omplir el maletí que quedarà dipositat al jutjat. Perquè l’extresorer té tots els béns i els comptes bancaris embargats, així que, formalment, no té ni un euro. I ningú no pot esperar que utilitzi els diners que se sospita que encara té amagats a algun paradís fiscal per poder tornar a casa.

L’extresorer, seguint el consell de Rajoy, ha sabut resistir força bé l’any i mig que ha passat a la presó. Ara caldrà veure si com a conseqüència de la captivitat la relació entre els dos s’ha enverinat tant que Bárcenas necessitarà buidar el pap de manera immediata iniciant una gira per deixar ben retrats els seus excompanys. D’alguna manera, haurà de canalitzar la ràbia acumulada en tot aquest temps, perquè a hores d’ara és difícil imaginar que es torni a creure la promesa que si calla, tot s’arreglarà.

Les píndoles del món

Periodisme moribund

20/01/2015

enric_vilaEnric Vila, historiador i periodista

Si no han vist Ciutat morta vagin a buscar-lo a Youtube. És un reportatge ideal per fer-se una composició de quin moment vivim. La història és dura, digna d’inspirar una pel·lícula, però no és res de l’altre món. No fa gaire vaig llegir al The New Yorker un reportatge sobre un adolescent del Bronx que es va passar cinc anys a la presó esperant que el jutgessin per l’assassinat d’un home que no havia vist mai. A Londres o Nova York aquestes històries passen cada dia.

El que resulta excepcional és que a Barcelona les tragèdies més reals les hagi de denunciar el periodisme antisistema. L’impacte de Ciutat morta no s’explica sense el periodisme escleròtic dels mitjans convencionals. L’onada d’indignació que ha generat és ideal per a aquesta Espanya que ha vist com li petaven als nassos tots els oblits de la transició i que ara va buscant catarsis per canalitzar a favor seu la ira de les seves pròpies víctimes.

Ciutat morta s’hi enfronten els dos móns que el règim necessita fer xocar per canviar-ho tot sense que res no canviï. D’una banda, unes institucions fosques i corrompudes, i de l’altra, una massa de bona gent indignada que diuen voler canviar-ho tot, quan només volen una mica de carinyo. Com ha dit Bernat Dedéu, a Ciutat Morta tothom hi falla menys les víctimes. No és la ciutat que està morta, és el periodisme.

Les píndoles del món

‘Ciutat morta’

19/01/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Acollonit, destrossat, trist, fet merda. Així es queda un després de veure Ciutat morta. Ganes de cridar, de fer una revolució, de no mirar mai més a la cara cap polític, de no confiar mai més en cap policia. És un documental que fereix fins al més profund de l’ànima. Parcial? Sí, però, si els implicats no volen parlar, què s’ha de fer? Fa nou anys que va passar el que va passar el 4 de febrer de 2006 i tot ha estat silenci. Alguns periodistes, activistes i cineastes han lluitat perquè avui tots sapiguem qui són els culpables d’aquella vergonya de tortures, mentides i mort. Qui és el senyor Victor Gibanel, l’excap d’Informació de la Guàrdia Urbana, que ha aconseguit que un jutge censuri l’emissió de cinc minuts del documental. Qui és l’alcalde Clos i què va fer. Qui és l’alcalde Trias i a qui va condecorar. I per cert, algú sap qui és el senyor jutge que va ordenar la censura? El vull conèixer i saludar-lo. Aquest senyor ha aconseguit que 569.000 espectadors es quedin atrapats davant la pantalla. Censurant ha aconseguit fer més grossa la ignomínia i sobretot molt més coneguda. El silenci s’ha trencat gràcies a la força colossal del cinema. Tots coneixem avui la trista història de Patricia Heras. Algú prendrà ara alguna decisió? I, sobretot, a qui votarem el proper 24 de maig?

Les píndoles del món

La tecla

19/01/2015

JuanjoJuanjo Pallàs, sotsdirector de Mundo Deportivo

El Barça ha completat la primera volta de la Lliga i sembla que sí, que finalment, després de mesos de cerca, ha tocat aquella famosa i punyetera tecla de què tant i tant hem parlat aquesta temporada. Ja tocava, segurament, que l’equip sonés bé, harmònic, compensat, ben dirigit des de la banqueta i amb els solistes fent la seva feina amb Messi al capdavant.

Ja tocava, sí, perquè la tecla se’ns havia extraviat i anava d’un cantó a l’altre sense que la partitura fos gaire clara. A vegades sí, a vegades, no. El Barça ha sonat aquesta temporada de massa maneres. Embafador i nostàlgic i ple de naftalina com el Richard Clayderman.

Parlo de partits com el de Getafe o Anoeta, on l’equip sonava com un fil musical de sala de dentista, previsible a més no poder. Tenia la pilota sí, però no per fer-ne alguna cosa, sinó només per posseir-la, com si la cosa puntués. I no. El Barça ha sonat també avantguardista i caòtic, com el Carles Santos. Per exemple, el dia que Luis Enrique va sacsejar-ho tot amb un 3-4-3 contra el PSG, valent però imperfecte.

Ara, per fi, després d’un Nadal en què semblava que havia de caure el diluvi universal, amb el Zubi acomiadat, el Luis Enrique i el Messi emprenyats i Bartomeu avançant les eleccions, el Barça, sense més ni més, afina com mai.

Han estat dos partits, el magnífic de Copa contra l’Atlético i el d’ahir, convincent contra el Depor, però sembla que ara va de debò. Total, que si aquest any el Barça acaba aixecant títols, a la ditxosa (o beneïda, més ben dit) tecla que li reservin un espaiet al Museu.

Les píndoles del món

Desactivada la bomba

16/01/2015

Marc Martinez AmatMarc Martínez Amat, cap de Política de RAC1

Doncs sí, Mas i Junqueras van aconseguir desactivar in extremis la bomba de rellotgeria que amenaçava de fer esclatar tot el procés i que ells mateixos havien programat. El tic-tac insuportable que ressonava fins i tot per Twitter va acabar fent que dimecres al Palau de la Generalitat acabessin tallant tots dos cables, el blau i el vermell, per assegurar-se que l’artefacte es desactivava. Ni eleccions sobtades, ni llista unitària.

Els dos líders podríem dir que han estat com dos amants renyits, que han decidit donar-se una segona oportunitat i deixar enrere els retrets i les pulles que s’han llançat les últimes setmanes. I és que tots dos han vist que no podien viure l’un sense l’altre. Els amics d’ella (podríem dir, els dirigents de Convergència) estaven desmoralitzats; “tan bé que se’ls veia quan la cosa rutllava”, deien. I els amics d’ell (diguem… els d’Esquerra) estaven molt més sensibles aquests dies, i saltaven per cada comentari que arribava de l’altra banda.

El tiet Vila d’Abadal i les tietes Forcadell i Casals no sabien qui tenia la raó, però portaven molt malament la ruptura i ja no sabien com manegar-ho per reconciliar-los. L’única que reia sota el nas era la sogra, que en aquest cas vindria a ser Unió, que no li havia fet mai el pes el gendre i de tant en tant en deixava anar alguna per si algú en tenia dubte. Sigui com sigui, el més important que surt de la cimera de dimecres no és ni la data de les plebiscitàries, ni les llistes separades, ni el futur acord dels pressupostos, és la voluntat de tornar a sumar i recuperar el bon rotllo.

Després de passar el tràngol, ara s’han fet un propòsit d’any nou. És quedar-se amb el 9-N com a record del 2014, i esborrar de la memòria tota la resta: les promeses incomplertes per fer coses junts; les conferències amb propostes tan grandiloqüents com poc pràctiques; els crits a les cimeres al Palau de Pedralbes… Com va dir el president, formen part d’un malson que veurem si el temps fa oblidar. Tenen vuit mesos al davant fins al 27-S.

%s1 / %s2