El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: -

i després
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Els Castro renuncien al seu enemic-aliat

18/12/2014

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, periodista de La Vanguardia

Washington i l’Havana han tancat la seva història de mig segle d’enemistat, tan antinatural entre dos països veïns i potser massa orgullosos. Els Estats Units van garantir la independència de Cuba destrossant la flota espanyola i van tutelar l’illa fins l’arribada de Fidel Castro al 1959, quan la desconfiança pròpia de la guerra freda va convertir el jove líder en un enemic perillós.

L’error de la CIA amb la invasió de badia de Cochinos o Playa Girón al 1961, a esquena del nouvingut president Kennedy, va ser un punt sense tornada: Cuba i els Estats Units es comprometien amb total lleialtat a ser enemics.

El règim dels Castro ha fet de l’enemic nord-americà la gran excusa per amagar tots els errors, repressions i ineficàcies econòmiques pròpies. Sense el gran enemic exterior, Fidel mai hauria pogut instaurar un règim comunista que va resistir l’enfonsament del seu patrocinador, Moscou, i és un anacronisme dins del continent americà. El fet de que el règim ja no necessiti un enemic poderós és un senyal que, com a l’Espanya del 75, el mateix sistema està disposat a iniciar una transició pactada.

Les píndoles del món

Pressupostos i pòquer

18/12/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

En un país normal estaríem debatent sobre el contingut dels pressupostos. Quants diners es destinen a cultura, salut o a la renda mínima d’inserció, si és creïble preveure 2.200 milions d’ingressos de deutes de l’Estat. O no ho és gens, com admeten fins i tot veterans membres de Convergència. Però diuen que no estem en una situació normal. I Esquerra, tot i rebutjar de ple aquests comptes, avui evitarà tombar-los. Per responsabilitat, diuen.

ERC esta fent servir els pressupostos com a moneda de canvi en la negociació sobiranista. O ho intenta. Mas manté que les eleccions no es precipitaran si li tomben els comptes. Però, i si hi ha acord amb Esquerra per anar a les plebiscitàries? Assumiria prorrogar els comptes actuals i, per tant, deixar els funcionaris sense la segona paga extra?

En poques setmanes veurem si Esquerra manté el rebuig definitiu als pressupostos, o si Mas manté el pols o cedeix a eleccions amb llistes separades amb alguna contrapartida de Junqueras a canvi. Que podria ser donar suport, precisament, al pressupost que ara tant rebutja. Mentrestant, el debat més important de l’any al Parlament, va ser seguit per poc menys de la meitat dels diputats i també amb un interès mediàtic molt escàs.

Les píndoles del món

No és el que sembla

18/12/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

L’esperit nadalenc impregna els parlamentaris: Mas-Colell vol portar uns pressupostos plens d’il·lusió, però amb menys realitat que la declaració de renda de 2012 dels Pujol Ferrusola. L’oposició rep el conseller amb la més nadalenca de les tradicions catalanes: tustant-li fort l’esquena.

I els catalans, que a la carta demanem un país normal, de moment tenim uns pressupostos autonòmics en què la crisi existeix per retallar, però no per repartir, basats a confiar en Espanya i en unes privatitzacions que són un nyap a l’altura del fitxatge de Douglas. Vaja, que no ens donen ni carbó.

Ara, que tanta llumeta nadalenca no ens enterboleixi l’esperit: el que estan discutint Convergència i Esquerra no són els pressupostos, és el poder del procés. Si no, ja haurien cantat “fum, fum, fum”.

Sense procés, tindríem un Govern a punt de caure o amb còmoda majoria amb el PP. Amb procés, Esquerra ha acceptat pressupostos pitjors i Convergència ha validat pròrrogues més llargues. Així doncs, això no és el que sembla.

Amb aquest espectacle serà més difícil aconseguir els indecisos que vol Carme Forcadell. La presidenta de l’ANC els vol convèncer amb tant d’amor que si tens un amant el que has de fer és la típica xapa del procés de després de consumar adulteri. I si us enxampa la parella en plena convicció indecisa, feu com Esquerra i CiU, i digueu que esteu debatent els pressupostos. En el fons, res no és el que sembla.

Les píndoles del món

Pujol no va a la llista

17/12/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

La imputació del president Pujol per part de la justícia és un acte perfectament normal i previsible des del mateix dia que l’afectat es va autoinculpar. Res a dir i que la justícia faci el seu camí. Una altra cosa és les conseqüències polítiques que pugui tenir.

Quan es va autoinculpar, tota mena d’analistes van pronosticar que tindria un efecte perjudicial per al procés sobiranista. I no va ser així. El cas Pujol no va afectar la participació massiva de la V baixa de la Diada ni tampoc la consulta del 9 de novembre. No va afectar perquè aleshores el procés era fort.

Ara l’escenari és diferent. El cas Pujol ressuscita quan el partidisme guanya protagonisme dins el procés i les negociacions entre Convergència i Esquerra estan estancades. La seva resurrecció carrega d’arguments Esquerra, que ha posat la corrupció com un dels principals arguments per no fer la llista conjunta amb Mas.

Com és lògic, Esquerra demana fer net i Convergència haurà de garantir que en aquesta llista de país que proposa no hi haurà més “pujols”. Perquè la corrupció és contrària a la llibertat.

Les píndoles del món

Normalitat?

17/12/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Francesc Homs feia ahir la seva habitual compareixença després de la reunió del Govern quan un nou cop de puny castigava l’estómac de Convergència. El portaveu de l’executiu era informat en directe pels mitjans que Jordi Pujol, la seva dona i tres dels seus fills acabaven de ser imputats.

El conseller de la Presidència fugia com de costum, al·legant que es tractava d’una qüestió familiar. I raó no li faltava, perquè el gruix del clan haurà de respondre davant la Justícia. Parlava Homs de normalitat, d’evolució lògica del procés judicial després de la confessió, però les novetats existeixen i són notòries. Fonamentalment perquè la magistrada ha obert la porta al fet que, a més de frau fiscal, l’expresident i els seus hagin pogut cometre un delicte de blanqueig.

Pot Convergència parlar de normalitat amb aquest panorama? Pot continuar pretenent que ERC aprovi el seu pressupost? Pot aspirar que Junqueras comparteixi llista amb la formació del nostre més il·lustre evasor? Tinc clara la resposta.

Les píndoles del món

‘El hobbit: la batalla de los cinco ejércitos’

17/12/2014

Toni VallToni Vall, periodista

“En aquesta pel·lícula no hi passa res, no hi ha girs argumentals, hi falta acció”. Heus aquí les crítiques que acostumo a sentir en boca de qui s’esperava més d’un film que, pel motiu que sigui, li havia recomanat. Amb el pas del temps i de les pel·lícules és fàcil descobrir que la sorpresa és una virtut a l’alça.

Però compte, la sorpresa no és el cop d’efecte, l’acumulació de girs inesperats i trucs de guió que fan més llaminera la trama i als quals ens ha acostumat el consum compulsiu de sèries. La sorpresa és descobrir que no sabies res, absolutament res, d’aquella pel·lícula o aquella altra.

I aquí és on volia anar a parar per parlar de la tercera part d’El hòbbit. Tot el respecte per a Peter Jackson, per a la seva narrativa èpica que des de ja fa més d’una dècada ha construït, sòlida com un menhir, gràcies a la literatura de J. R. R. Tolkien.

Però on abans hi havia emoció, on el relat quedava travessat pel cor dels personatges obert i en carn viva, ara em costa detectar-hi gaire cosa més que esma, rutina i efecte especial envasat al buit, fred, gèlid. No patiu, hi passen moltes coses, sí. Alguns passatges fan goig i t’atrapen encara que no ho vulguis. Però ja ens ho sabem tot i a la història ja no hi passarà.

Les píndoles del món

El front arriba als nostres santuaris

16/12/2014

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, cap d’Internacional de La Vanguardia

Potser ha esclatat la Tercera Guerra Mundial i encara no ho sabem. Per primera vegada a la seva història, Austràlia ha estat “atacada” per un enemic que lluita a l’Iraq i a Síria, però té la capacitat i l’encert d’obrir fronts al llocs on quedem alegrement a fer un caputxino.

Un home, un sol home, ha tingut el món en un puny durant 16 hores. És una altra demostració de l’excel·lent coneixement que l’enemic islamista té de tots nosaltres, el primer món.

Podem acceptar anys de matances a Síria, però no el fet de no poder anar a prendre un cafè tranquils. Aquesta és la nostra feblesa. L’enemic invisible comença a portar la guerra allà on nosaltres només volem prendre un caputxino.

Austràlia és més europea que Turquia tot i que sembla una gran illa, veïna, per cert, d’Indonèsia, el país musulmà més poblat del planeta. És prematur declarar que vivim una Tercera Guerra Mundial, però això tampoc és un incident aïllat a un país llunyà. Vénen anys de corbes.

Les píndoles del món

Foc amic

16/12/2014

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

Per a algú poc atent al minut a minut de la política catalana pot resultar sorprenent que a hores d’ara els partits sobiranistes, en lloc de preparar-se per a la mare de totes les batalles democràtiques amb l’Estat, es dediquin a disparar-se entre ells. De moment, bales de fogueig.

Esquerra, en un gest de “generositat política” -Pere Aragonès dixit-, ha decidit per ara deixar que els pressupostos es tramitin. Els republicans no tenen cap intenció de facilitar el dia a dia de la Generalitat autonòmica, sinó simplement guanyar un mes de termini perquè Artur Mas s’embeini la llista unitària i convoqui eleccions immediatament.

L’argument republicà en contra de la llista unitària ve a ser que molts sobiranistes d’esquerres no votaran mai una llista liderada pel president Mas, se suposa que per conservador i hereu de Pujol.

Ahir, Joan Herrera va afegir-se a les pràctiques de tir. El coordinador nacional d’Iniciativa reclama un bloc unitari d’esquerres, cosa que ve a ser la versió progre de la llista unitària del president Mas, però aquí el denominador comú és el progressisme i no la independència.

Sigui com sigui, ningú entendria que després de tant d’esforç i, perquè no, després de fer-se tan pesats, el procés sobiranista acabés mort per foc amic.

Les píndoles del món

Realitats immutables

16/12/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

A la vida hi ha realitats immutables, com que el món és rodó, el Madrid té sort al sorteig de la Champions, o les conferències dels polítics són com el Tour de França: t’han d’agradar molt per no quedar-te clapat.

Ahir Joan Herrera va dir el que ja sabíem: que ell també vol ser de la nova esquerra, guai i transgressora. Que vol eleccions per canviar-ho tot, per canviar tantes coses que semblen unes eleccions normals. I que ell no vol frontismes amb la independència però sí un front d’esquerres.

Propostes -totes elles- legítimes, plausibles, i d’agrair en el debat polític que queden tapades per un format que no cal: abans estaven de moda les cimeres, ara les conferències, i potser demà els agafarà per fer les promeses davant un polígraf.

Esclar que la màquina de la veritat ens il·luminaria amb Esquerra i els pressupostos. Tenint en compte que Esquerra ha comprat abans les retallades amb l’excusa del procés, no és estrany l’acostament al Govern. Però el problema és l’estratègia erràtica dels últims mesos.

Oriol Junqueras ha actuat com aquell passerell que s’està lligant una noia que es diu consulta, la treu a sortir amb els amics de CiU, el president Mas se l’endú per a ell i Junqueras, a sobre, ha de pagar les copes incloses als pressupostos.

ERC ha ideat una fórmula per mostrar-hi el rebuig amb postureig parlamentari i moltes, moltes paraules, però amb el gest d’ahir l’acord és molt més a prop. Perquè a la vida hi ha realitats immutables, com que el món és rodó, el Madrid té sort al sorteig de la Champions i les paraules, en política, se les endú el vent.

Les píndoles del món

Aspirines i operacions

15/12/2014

Jordi GoulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

Sembla que finalment el govern de Rajoy comença a ser conscient que alguna cosa cal fer amb algunes autonomies. No pot ser que amb les retallades que s’han fet en els darrers anys el deute autonòmic estigui creixent a un ritme anual del 15%.

Després del control excercit des de Madrid i Brussel·les, en aquest punt cal concloure el que des d’aquí fa molts anys que sabem: que el finançament de les autonomies no té ni cap ni peus. No deixa de ser curiós que sigui precisament Catalunya la comunitat que més diners deu a l’Estat, tant pel Fons de Liquiditat Autonòmic com pel de proveïdors.

Una situació absurda i insultant, tot sigui dit, amb els milers de milions que cada any els regalem. Bé, però aquesta és la situació real que ens té escanyats des de fa molt de temps. Sembla que el senyor Montoro està pensant a reestructurar el deute autonòmic, tant per la via de les quitances com per la d’allargar terminis.

Si es fa això, serà donar una mica d’oxigen –dependrà de les quitances que es decideixin, és clar- a les autonomies més endeutades. Però res mes. Madrid no vol tocar el problema de fons, que no es altre que l’injust finançament que ens dóna. En definitiva, a l’Estat de les autonomies li recepten aspirines, quan el que li cal és una operació molt seriosa.

Les píndoles del món

No perdem el temps

15/12/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

Sent generós, es podria considerar que l’empat de Getafe és un accident circumstancial producte de la falta de punteria en un camp tradicionalment incòmode. Es podria coincidir amb Luis Enrique si no fos perquè les dificultats del Barça per resoldre els partits fora de casa no vénen de dissabte: ja es va deixar dos punts a Màlaga, va guanyar als últims minuts a Vila-real, va necessitar una remuntada a Almeria i encara va ser més agònic el triomf a València. Un dia o altre havia d’arribar l’ensopegada.

Luis Enrique continua remenant l’onze i el dibuix, però el problema sempre és el mateix: no troba la fórmula que permeti a l’equip jugar amb fluïdesa al mig del camp i, a més, no sembla que la qüestió el preocupi gaire. L’asturià dóna per fet que un dels tres del davant ja resoldrà el paper, però, quan Messi no té el dia, totes les vergonyes de l’equip queden al descobert. No hi doneu més voltes: no és un problema d’actitud, és un problema futbolístic. I, mentre el Barça no el resolgui, em sembla perdre el temps estar pendents de si la diferència respecte del Madrid és de 4 punts, d’1 punt o de 10.

Les píndoles del món

Res a veure amb el futbol

12/12/2014

enric_sierra1-50x50Enric Sierra, sotsdirector de La Vanguardia.com

Els apunyalaments de la nit de Champions a Barcelona no tenen res a veure amb el futbol, ni amb el Barça, ni amb cap altra samarreta. Són actes d’una colla de tarats que prenen com a excusa l’esport per mostrar el seu perfil més animal, més irracional i més primitiu. Són delinqüents molt perillosos que actuen amb covardia amagant-se en una bandada d’emmascarats. Són una colla de bèsties malauradament força conegudes pels veïns dels entorns del Camp Nou sempre que hi ha partit i, especialment, sempre que ens visiten aficionats estrangers. Als hooligans britànics els tenen una especial estima. Tot plegat, per tant, una situació coneguda que ha derivat en uns fets violents greus que han deixat en evidència l’estratègia de seguretat, que caldrà revisar per evitar que es reprodueixin en el futur. No pot ser que uns quants impresentables ens facin un mal col·lectiu tan gran.

Les píndoles del món

Hi ha d’haver pacte, i ha de ser de ferro

11/12/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Demà divendres és 12 de desembre. Una data de simbolisme poderós en la política catalana perquè, just aquell dia de l’any passat, tots els partits de l’arc sobiranista van anunciar que estaven d’acord amb la data i la pregunta del que, a partir d’aleshores, es va batejar com a 9-N.

Aquest 2014 que s’acaba han passat moltes coses, però la majoria de la societat catalana manté intacta l’exigència que els partits es posin d’acord. I això és el que va fer que ahir Artur Mas i Oriol Junqueras es tornessin a reunir.

La veritat és que desconfien l’un de l’altre i, entre ells, les relacions personals tenen com a sostre la cordialitat. Però a la política no s’hi va per fer amics i els ciutadans que els voten reclamen un pacte que ha de ser de ferro perquè ha de servir ni més ni menys que per crear un nou estat dins de l’Europa occidental. I se l’han de jugar, perquè la història no s’escriu amb excuses.

Fa un any hi va haver una pregunta. I ara ens cal materialitzar les conseqüències de la resposta: quan es fa, com es fa i, sobretot, qui pren la iniciativa. Amb la força que dóna -això sí- saber que la marxa enrere és impossible.

Les píndoles del món

Commedia dell’arte

11/12/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

L’Assemblea Nacional Catalana, que ha fet possible que l’independentisme sortís de les catacumbes posant fi al minifundisme endèmic, va ser possible perquè el nucli fundador de 40 persones va arrencar l’invent darrere les màscares d’unes adreces de correu electrònic numerades a partir del servidor India.com amb seu a Bombai. I sense els prejudicis d’antigues batalletes personals, de seguida es van posar d’acord.

Si ara Mas i Junqueras, Convergència i ERC, s’amaguessin darrere d’una màscara veneciana, es posarien d’acord aquest matí, perquè estan dient exactament el mateix jugant amb les paraules. Però fins i tot sense jugar a Arlecchino i Pulcinella es posaran d’acord. Per la por. Perquè hi tenen més a perdre que a guanyar. Tots dos.

Mas perquè confirmaria el prejudici de l’ADN convergent d’anar enredant per ser on érem. I Junqueras per no acceptar un pla que li diu que en un any i mig això ens ho pelem. I, aleshores, aquesta onada de què presumeixen els passaria per sobre.

La setmana que ve tindrem la primera pista. Dimecres es voten les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Si tota l’oposició s’alia, el Parlament els hi tornarà a Mas-Colell i li dirà que en faci uns altres. I això no ha passat mai. I seria un senyal de debilitat de Mas que CiU no es pot permetre, però potser ERC tampoc.

Les píndoles del món

El Barça s’apunta a un bombardeig

11/12/2014

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Ja ho deia Loquillo, “Para qué discutir si puedes pelear”. I Luis Enrique ho aplica fil per randa. El Barça li ha plantat tres canons i ara aquell equip que marejava els rivals amb la dialèctica de la pilota fot unes hòsties com a pans. El Barça s’apunta a un bombardeig. I quan s’hi apunta, acostuma a guanyar.

Davant del monument a Cascorro a Madrid hi ha una xurreria on es concentra lo más cheli del Foro. Allà és on vaig sentir per primera vegada una de les frases que donen sentit a l’existència humana: “Con buena picha, bien se jode”. I perdonin la grolleria, però això és actualment la definició que millor s’ajusta al Barça de Luis Enrique.

Un equip que encara no sabem com ni a què juga, però que és absolutament efectiu, que compleix objectius i que està en constant evolució. Aquí no es dóna res per suposat. Cada dia hi ha un terratrèmol a l’alineació. Tot és tan imprevisible com el tècnic. La lírica i l’orfebreria han passat a millor vida.

Ara toca un Barça directe que sorprèn el rival i el seguidor. De moment, la cosa rutlla, però a mi em fa patir què pot passar el dia en què Messi no sigui capaç de liderar aquest caos. Perquè, no ens enganyem. Fins ara això ha sortit bé perquè el Barça té el millor bombarder del món.

Les píndoles del món

Les impressions d’Homs i la realitat

10/12/2014

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

El conseller de la Presidència, Francesc Homs, deia ahir que tenia la impressió que durant les pròximes setmanes no hi hauria novetats sobre un avançament electoral. La realitat, però, pot distar força de les impressions del conseller: si Artur Mas vol seguir governant sense convocar eleccions, haurà d’aprovar uns pressupostos, i no sembla realista pensar que podrà fer-ho amb el suport d’ERC. Per tant, o canvia de soci i mira cap al PSC d’Iceta, o ho tindrà complicat per sobreviure políticament durant 2015.

Ja sabem que Artur Mas és especialista a generar grans titulars, però quan s’apaguen els focus de l’auditori la realitat és molt més prosaica: Convergència continua tenint la seu embargada pel cas Palau i s’allunya el somni de la llista unitària. Sembla cada cop més clar que ens apropem a un escenari electoral amb una múltiples llistes.

D’aquestes, dues seran segur clarament independentistes: la d’ERC i la de la CUP, que fa moviments per obrir-se a d’altres actors en el marc de la Crida Constituent. Mentrestant, des de CiU encara no ens han d’explicar què pensen fer amb el senyor Duran i Lleida.

Les píndoles del món

El crit de la terra

10/12/2014

MartaAlosMarta Alòs, escriptora

L’any 1907 en Joan Maragall va deixar escrit que, mentre duri el crit de la terra, no hi haurà pobres ni rics, ni ciutats ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d’ella que l’afany de fer-la callar, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d’una manera millor que abans.

Més o menys, però amb d’altres paraules, és això exactament el que crec que el president Mas vol fer entendre al país. Suposo que el sentit comú ens obligaria a pensar que un exèrcit ha d’estar unit si és que vol tenir alguna possibilitat de guanyar la batalla.

Lluny d’això, sembla que Esquerra està desfullant la margarida electoral i que la CUP, els Verds – Alternativa Verda, Endavant, MDT, Arran, En Lluita, Lluita Internacionalista, L’Aurora, Comunistes de Catalunya i tutti quanti estan elaborant una llista d’esquerres independentistes.

Uf!, i mentrestant els pressupostos 2015 pendents d’aprovació perquè n’hi ha que semblen tenir una estratègia de vol gallinaci. I a Madrid, des de l’altra banda de la trinxera, observen i somriuen.

Les píndoles del món

Un dia de fúria

09/12/2014

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Va cridar l’atenció públicament en diverses ocasions, però aquesta darrera ha estat la més sonada i esgarrifosa. L’actitud de Justo m’ha fet pensar en William Foster, el protagonista de Falling down, pel·lícula que aquí es va dir Un dia de fúria. Un home divorciat amb trastorns mentals que s’enfronta a les diferents adversitats que se succeeixen en un mateix dia amb ira i violència. El protagonista real ha acabat atemptant contra si mateix. Volem trobar explicació a qualsevol conducta que surti d’allò que considerem dins d’un ordre establert i raonable. Volem buscar responsables d’una acció individual suïcida. Ens desconcerta i ens incomoda no obtenir respostes concloents. La tensió i la frustració sumades a la crisi i a la malaltia mental no controlada produeixen un resultat funest. No cal barrar més del que ho està el recinte del lleons. Sempre hi haurà un lloc on fer-se mal. El que cal és preguntar-nos quantes persones més es troben al límit mentalment.

Les píndoles del món

“TJ al tejado”

08/12/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Si una cosa ens ha ensenyat la política dels darrers anys, és que no hi ha cosa més volàtil que una enquesta. Quantes enquestes recordem amb majories absolutíssimes per a partits que després han perdut una munió d’escons? Quantes enquestes hem vist a Catalunya en què el PP quedava residual i a l’hora de la veritat aguantava amb solvència ser la quarta força? Les enquestes, al capdavall, descriuen tendències de traç gruixut en un moment precís.

La immediatesa dels fets, les reaccions de l’Estat, les declaracions i contradeclaracions i cert ambient revolucionari canvien els estats d’ànim en poques hores. Si a tot això hi afegim que mai en aquest país s’han celebrat unes eleccions plebiscitàries, decisòries, constituents, de què carai serveixen unes enquestes que descriuen unes eleccions ordinàries?

Per tant, lluny de les enquestes, quan ERC ha guanyat unes eleccions -recordem , les darreres europees-, és quan ha pactat amb CiU, i quan s’ha fotut la gran castanya ha estat quan ha fet de Ventafocs del PSC. I això sí que són realitats tangibles.

Que s’afanyin i, sigui el 22 de febrer, el 8, el 15 o el 22 de març, quan se celebrin eleccions, i els partits sobiranistes, vagin per separat o junts, facin el crit unànime que tothom espera: “TJ, al tejado”.

Les píndoles del món

Ni junts ni separats

08/12/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

Altura de mires, demana el president Artur Mas per convèncer Oriol Junqueras que una llista de país és el millor per a Catalunya. Quin país? El que acaba de dir, via enquesta, que CiU i ERC no sumen majoria ni junts ni separats? Aquest país dóna a formacions antisistema l’autèntic protagonisme d’unes eleccions catalanes: seria la CUP la que decantaria el Parlament cap a la independència, mentre que Podemos, formació massa espanyola segons diuen, superaria el PP i el PSC. Toc d’atenció, sens dubte, el d’aquest país, que demana un canvi de discurs: allò de la candidatura conjunta és carn de tertúlia i poc més. Bon intent del republicà Alfred Bosch, que ha demanat eleccions el 8 de març, Dia de la Dona treballadora, com a gest progressista i reivindicatiu, però insuficient.

%s1 / %s2