El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Versió RAC1 amb Xavi Bundó16:00 - 19:00

i després Primer toc
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

La concentració

21/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

La Universitat Catalana d’Estiu és el lloc ideal per agafar embranzida independentista. L’imponent Canigó dóna aire a la pàtria catalana, i si a Josep Rull ja li fa falta poc per mostrar el seu pedigrí nacionalista, en ple agost i a la Catalunya nord s’hi troba en l’ambient idoni.

Queda molt bé proposar un Govern de concentració. Sona a urgència, a moment històric, a triomfar a la primera cita. Però passa com amb les loteries catalanes, que rasques i no hi ha res. La proposta de Rull és marketing polític, un intent de dissimular les mancances i les divisions a Convergència i la difícil gestió de Govern.

A la Generalitat ja hi ha dos partits, Convergència i Unió, que no estan d’acord amb què cal fer. Ni tan sols Convergència sap on va, més despistada que Núria Feliu a una rave Eivissenca. Posar-hi a Esquerra afebliria una majoria parlamentària que només podria jugar a una banda del taulell. Iniciativa i la CUP li donarien caràcter transversal, però vaja: ho podem imaginar perquè somiar és de les poques coses que queden gratuïtes a Catalunya.

Ara mateix no és necessari unir a tots els partits convertint el Govern en un un guirigall, sinó un Parlament unit que tregui les urnes al carrer. Perquè si no hi ha votació, els catalans rebrem un gerro d’aigua freda més gelat que els que es tiren els futbolistes per fer-se els solidaris. Més que un Govern de concentració, el que necessitem és un govern concentrat per fer la consulta.

Les píndoles del món

L’estratègia de Pujol

20/08/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

25 dies ha durat la voluntat de Pujol d’acreditar els fets com deia el seu comunicat de confessió. Ara l’estratègia és la mateixa que en casos de corrupció com Naseiro o Casinos. Frustrar la investigació per qüestions de forma, que ens fixem en el dit i no en la lluna. És una llàstima, però probablement seria ingenu creure que en aquests moments de la vida i de la família els Pujol farien una última contribució perquè entenguem com es financen els partits, de què va anar realment la transició, quin era el marge que l’estat i Pujol es donaven a canvi de mantenir amagats certs pecats.

Com escrivia ahir Albert Sáez en una excel·lent anàlisi, l’independentisme de Pujol ha trencat aquest pacte d’estat i el cas ha esclatat.

En paral·lel, els partits i moviments socials aixequen les vergonyes de la transició. En el cas Pujol, la gent de la justícia esperem que actuïn amb agilitat però la política també te molt a dir-hi. Tant Convergència, que diu ara que es vol reformar, com el govern de Catalunya, que vol ser exemple de transparència, haurien de dir alguna cosa sobre aquesta estratègia d’opacitat que afecta tots els ciutadans que paguem aquí tots els impostos que calen i que no cometem delictes per guanyar-nos la vida.

Les píndoles del món

Bones sensacions, poques conclusions

19/08/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista

Per primer cop amb Messi, Neymar i una estoneta de Luis Suárez, el Barça de Luis Enrique va confirmar la impressió que l’equip serà agressiu tant en atac com a l’hora de recuperar la pilota. És a dir que, per esforç, no quedarà. I això ja és una bona notícia venint d’on venim.

I de talent tampoc no n’hi falta: la societat Messi-Neymar, jugant més a prop que la temporada passada, va insinuar una química esperançadora. A l’argentí se’l va veure amb ganes i al brasiler, amb millor to físic del que es podia esperar tenint en compte que gairebé no ha tingut pretemporada.

Però la millor notícia del Gamper em sembla un Rakitic que s’ha adaptat de manera immediata i que ofereix al mig del camp un registre més físic i vertical que no ha tingut les últimes temporades.
Ara bé: ni el León de Guanajuato és un rival d’entitat suficient per treure cap conclusió definitiva, ni ens convé precipitar-nos després del que va passar la temporada passada arran del 7 a 0 contra el Llevant.
Veurem què passa quan els rivals es tanquin a pany i forrellat i no donin als artistes tants espais per agradar-se. De moment, el nadó de Luis Enrique fa bona pinta però encara és d’hora per saber si quan es faci gran també serà guapo.
Les píndoles del món

Escòcia, tant sí com no

18/08/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista

Diguem-ho clar: és probable que a Escòcia guanyi el no. Al procés català li interessaria que guanyés el sí, perquè aleshores Brussel.les ens podria tractar com un sol pack. Però encara que d’aquí a un mes allà surti el no, l’exemple democràtic ja l’hauran donat, Londres ja haurà deixat en ridícul Madrid i ja tindrem el marc simbòlic per aprovar la llei de consultes i que el president Mas convoqui la nostra.

Escòcia ens passarà el testimoni encara que surti el no, malgrat tots els titulars de l’endemà a la premsa espanyola, que ja podrien estar escrits avui. Els ulls del món es tornaran a girar cap a Catalunya. I, amb la V de l’Onze de Setembre encara a la retina, comprendran que els catalans tenim ganes de manifestar-nos, però que en tenim més de votar.

Les píndoles del món

Hipocresia a l’engròs

14/08/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

“Vol que Barcelona es converteixi en una capital del turisme del cànnabis?”. Si em fan aquesta pregunta, jo contestaré que no, igual que contestaré que no vull que Barcelona es converteixi en una capital del turisme de comiats de solters. Però no per raons morals sinó perquè no veig valor afegit ni en una cosa ni en l’altra. I en canvi, si m’ho pregunten diré que sí que vull que Barcelona esdevingui la capital europea del turisme cultural, o del turisme de l’alta gastronomia, o del turisme dels esports marítims. D’activitats econòmiques legals n’hi ha milers, i els governs democràtics tenen tot el dret del món de fomentar-ne unes i desincentivar-ne unes altres, sempre dins del marge de la llei. Perquè governar és triar.

Dit això, em crida l’atenció la hipocresia que a en aquests moments de la pel·lícula continua envoltant el debat sobre el cànnabis i altres substàncies que alteren la consciència. No volem botigues de cànnabis però a cada cantonada tenim botigues d’una altra substància molt més perjudicial per a la salut humana i que genera ingressos milionaris a les arques públiques com és l’alcohol. L’alcohol destrossa milers de vides i de famílies cada any a Catalunya. Quantes en destrossa el cànnabis? El que dèiem: hipocresia a l’engròs.

Les píndoles del món

“Que no nos embauquen”

13/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Les advertències de Joana Ortega sonen, lamentablement, com l’inici d’una frenada en sec del Govern. On són aquelles paraules d’Artur Mas dient que faria una consulta tant sí com no? On són aquelles soflames deixant clar que res podria aturar el dret a decidir? Si el referèndum  no es fa estarà confirmat: la Generalitat s’ha rigut dels catalans a la cara.

Perquè aquest Govern sense la consulta és com Mrs Doubtfire sense Robin Williams: no tindria gràcia. El Govern ho ha fiat tot a un únic projecte, el dret a decidir. Un dret a decidir que ja no existeix. Perquè si està supeditat al permís del Tribunal Constitucional més que dret a decidir és el dret a claudicar de sempre. I si a més Ortega va proclamant als quatre vents que “tranquils, que si ens diuen que no, doncs ja ho ajornem”, la riallada al Constitucional serà més gran que la que van fer quan van veure el terme nació a l’Estatut. Voler fer la independència amb la Constitució seria com veure una tertúlia sobre Dostoievski a Telecinco. És impossible.

La vicepresidenta demana un ajornament. Esperant què? Que els catalans confïïn en una Convergència i Unió en caiguda lliure? Que el Govern espanyol descobreixi que la tercera via no és producte de substàncies al·lucinògenes? Que ens cansem de reivindicar el dret a vot?

Tot això fa olor de reculada que comença i veurem si és d’uns quants o és de tots. Si Joana Ortega creu que el principal i gairebé únic projecte del Govern, la consulta, és irrealitzable, que es plantegi si és al lloc adequat. Si el Govern creu que la promesa que ha fet als catalans és impossible, que vagin desfilant. Però que deixin ja de marejar-nos, “que no nos embaquen”. Les urnes no van contra la llei.

Les píndoles del món

Pujol els defineix

12/08/2014

Salvador CotSalvador Cot, periodista

Amb la caiguda de Jordi Pujol, la societat catalana ha descobert, de cop, un parell de dades de gran importància. Una, que la tolerància del règim espanyol respecte a les seves elits polítiques i econòmiques és molt alta, fins al punt que una persona significadíssima com el president de la Generalitat pot tenir comptes opacs a Andorra durant més de trenta anys i no li diuen res encara que ho sàpiguen. I la segona, que l’Estat utilitza la investigació fiscal a voluntat, segons li convingui políticament.

Mentre Pujol va ser autonomista, ell i els seus fills van tenir màniga ampla. Però ara serveixen d’arma contra el sobiranisme i això justifica que els serveis secrets espanyols subornin el directius d’un banc i ofereixen diners a qualsevol persona que pugui tenir dades contra alguna personalitat sobiranista.

Al capdavall, el setge contra Pujol diu més coses sobre el règim de la transició que no pas sobre la societat catalana en el seu conjunt. I això és el que sembla que mai no acaben d’entendre.

Les píndoles del món

Un test d’activisme i ètica

11/08/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

La Diada estarà marcada com a mínim per dos fronts: l’efecte del cas Pujol sobre el procés i les opcions de celebrar la consulta el 9 de novembre.

La confessió de l’expresident té una evident repercussió en el sobiranisme en el sentit que donarà més relleu a qui planteja aquest procés cap a un Estat propi no com un objectiu en si mateix, sinó com una eina cap a la construcció d’un país que faci net amb un sistema institucional i de partits amb greus casos d’irregularitats i corrupció. Catalunya està demostrant no ser un fet diferencial respecte al conjunt d’Espanya pel que fa a aquesta xacra. De com la Diada respongui també a aquesta exigència ètica en dependrà que la causa sobiranista guanyi o no adeptes entre els que encara dubten.

L’altra clau de l’Onze de Setembre serà la capacitat de mobilització. Una de les eines de l’independentisme per aconseguir el seu objectiu és generar suports majoritaris, transversals i constants. Una Diada d’èxit pressionarà a favor dels partits i moviments que exigeixen fer la consulta amb o sense l’aval de la legislació espanyola i enfront del Govern de CiU, que no ho reconeix obertament però aposta per unes eleccions plebiscitàries com a pla B. O, en paraules del president Mas, com a següent fase del procés.

Les píndoles del món

Les escales de Queralbs

08/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Si alguna cosa ha sabut  fer Jordi Pujol en 34 anys ha esta teatre. I no només per fer conferències de valors  i ètica amagant milions d’Andorra, sinó demostrant un domini de l’escena digne de la millor tradició catalana. Com diria José Mourinho: “Teatro, y del bueno”. Ahir en va donar una mostra: quan tothom l’ha trobat es deixa veure, baixa a rebre els periodistes i els dóna una frase, un tros de pa per acontentar qui té gana: “Em poso a disposició de la justícia”. Què vol dir? Res, perquè no li queda més remei que posar-se a disposició de la justícia si la justícia el crida. Però hi ha la imatge, un Pujol tranquil, amb els tics de sempre, saludant a tothom com si fossin coneguts de tota la vida, prenent-se un tallat al bar i preguntant per aquella cosina segona que sempre coneix. Com si res no hagués passat.

El president buscava la imatge de polític entranyable que l’ha acompanyat de la jubilació a la confessió. Però si una cosa va resumir la seva trajectòria van ser les escales de Queralbs: ferm en l’ascensió i caiguda brusca al final, posant en risc tota la resta. Pujol s’ha d’explicar i pagar pel que ha fet, i un dia mirarem com ha pujat l’escala i equilibrarem el Pujol defraudador amb la resta del pujolisme. Però això, ara, ehem, no toca.

Les píndoles del món

La foto més trista

07/08/2014

Eduard Voltas Eduard Voltas, periodista

L’ANC ha tingut l’habilitat de convocar l’Onze de Setembre al voltant d’una enorme V que remet directament a la reivindicació que més uneix avui els catalans: Volem Votar. La V té moltes virtuts, i la principal és que a dos mesos escassos de la consulta el catalanisme es mostrarà unit davant del món i d’ell mateix. Serà, a més, una nova demostració del lideratge popular del procés i un element de pressió de primer ordre cara endins i cara enfora. Després de la V, els partits catalans ho tindran encara més difícil per fer-se enrere, i el Govern espanyol ho tindrà encara més difícil per impedir la consulta.

En una decisió difícil d’entendre, l’unionisme ha decidit manifestar-se el mateix Onze de Setembre a Tarragona. Difícil d’entendre no perquè no hi tinguin tot el dret, només faltaria, sinó perquè fent-ho posen en safata la comparació de fotografies. El món veurà una impressionant mobilització catalanista a Barcelona per poder votar i, pràcticament a la mateixa hora, una petita reunió espanyolista a Tarragona per impedir que es voti. L’autogol és tan gros i tan evident que costa de creure. Com també costa de creure que Albert Rivera i Sánchez Camacho vulguin anar a fer-se la foto més trista de la seva vida política.

Les píndoles del món

La família Pujol no salvarà Espanya

06/08/2014

Salvador CotSalvador Cot, periodista

El cas Pujol afectarà el procés polític? És una pregunta omnipresent, angoixant, obsessiva… Però només se la fan els que volen que la societat catalana torni, mansament, al ramat del “café para todos”. Per això als despatxos de Madrid tothom assegura que sí i molt; Duran i Iceta diuen que potser una mica i, per contra, als carrers de Catalunya ningú no està prou sonat per pensar que el PP i el PSOE siguin cap mena de garantia contra la corrupció. I com que ni jo ni la majoria dels oients no tenim diners a Andorra, doncs l’estratègia de Madrid té els seus límits.

I una mica això és el missatge que va transmetre ahir Artur Mas. Al contrari que Rajoy, el president català se sotmet constantment a les preguntes dels periodistes i va deixar clar que el calendari tira endavant. Ni el Govern ni el Parlament no es fan enrere i els partits que van acordar la consulta la mantenen.

Això és una guerra de nervis. Rajoy té l’estat i Mas, la majoria. Però de democràcia només n’hi ha una, i no la substitueixen ni la policia ni els inspectors d’Hisenda.

Les píndoles del món

Canvis estructurals

05/08/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

L’enquesta del CIS confirma que l’aparició de noves propostes com Podemos no és un fet aïllat. I que la desafecció es manté. Cap polític aprova, ni de lluny.

Fins i tot en intenció directa de vot, Podemos supera el PSOE, que ahir va recórrer a la resposta de manual: “remuntarem”; l’enquesta està desfassada perquè encara no percep els efectes del congrés socialista i el seu nou secretari general.

És dubtós que els dos principals partits espanyols estiguin posant les bases per recuperar-se de la davallada progressiva. Potser al PP ja li està bé perdre si el PSOE perd més. Però el PSOE, davant de Podemos, de moment ha mogut tímides fitxes –eleccions primàries, promesa de gir a l’esquerra– però segueix amb el xip i la mateixa mentalitat de partits de sempre: critica a Podemos perquè divideix l’esquerra i perquè el PP se’n beneficia… Mirada tacticista.

Doncs bé, el CIS constata que la davallada del bipartidisme no és tàctica sino estructural. I que a Catalunya el sorpasso d’Esquerra respecte de CiU es confirma. La paraula refundació s’acabarà posant de moda.

Les píndoles del món

Visca Moià lliure!

04/08/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Fa molta gràcia: al Gironès, comarca limítrofa de l’Alt i del Baix Empordà, del Pla de l’Estany, de la Garrotxa i de la Selva, hi ha dos municipis que es diuen així: Cassà de la Selva i, a tocar de Girona mateix, Fornells de la Selva! Què vol dir això? Que les fronteres comarcals no les van fer amb tiralínies com el mapa de l’Àfrica, i que tampoc obeeixen a criteris exclusivament geogràfics. A l’hora de fer el dibuix intervenen els mercats, l’economia i el paisatge humà, que ara mira cap aquí, ara mira cap allà.

Però per damunt de tot, què signifiquen els canvis? Ras i curt, que les fronteres no són inamovibles, i que al capdavall el que mana és la voluntat dels habitants d’un determinat territori. Com ara el Moianès, que ben aviat veurà assolides les seves aspiracions.

I com es determina, que la voluntat és majoritària? Posem-hi que amb un referèndum. I vet aquí que la nova llei catalana podria estrenar-se abans del 9-N, per sort dels veïns de Moià, Santa Maria d’Oló, Collsuspina i companyia, que fa anys i panys que es manifesten! Perquè… com ha explicat Marc Martínez Amat, si de les condicions de la futura llei de consultes depengués, ho tindrien cru. Tant o més cru que el conjunt dels catalans per ser independents amb la Constitució espanyola.

Les píndoles del món

Cap cot

01/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Jordi Pujol ha entrat centenars de vegades per la porta del Parlament. En sis ocasions, ho ha fet per ser investir president de la Generalitat. En dues, tenia una situació més complicada: havia de superar una moció de censura.

Però en cap serà com el proper dos de setembre.

Jordi Pujol tornarà al Parlament desterrat, més enfonsat que l’economia argentina. L’ignomínia d’estar 34 anys amagant un delicte a Andorra fent-lo sortir quan no en tenia més remei l’han convertit de molt honorable a llast polític, de un mite del catalanisme a algú a qui es mira amb el despreci q es mira al jove que no deixa seure l’avi al metro. Donarà explicacions gràcies auna oposició q ha actuat bé: amb contundencia, pero sense escarnis.

Convergència ha fet bé en desterrar el seu fundador, en una contundencia q no han tingut en altres casos. Pujol s’ho mereix: ha enganyat a tothom! què faríem els barcelonistes descobrissim q messi anava dopat? El frau és tan gran q exigim explicacions.

Però volem tornar a la casella de sortida? No.Enterrar a 23 anys es dificil, pero cal fer net. Li costa a Duran, perq Pujol represnetava el q ell sempre havia volgut ser. Però s’ha acabat, el pujolisme s’ha immolat quan ja fa temps que era part del passat Ens ha passat com l’ex novio de falete, q s’ha tret un pes de sobre, Pujol ja és història, i Catalunya està a punt per fer-la.

Les píndoles del món

Parlar per parlar

31/07/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista

Rajoy va rebre Mas per primera vegada el febrer del 2012. Va ser la clàssica trobada de compromís d’un dirigent que havia d’anar prenent les mides dels seus interlocutors. Com que es tractava de fer petar la xerrada, de cara a la galeria, tots dos van poder salvar la situació. Mas va encetar el debat del pacte fiscal, i Rajoy es va posar a xiular. Des de llavors han passat dos any i mig i els vents a Catalunya fa temps que han deixat de bufar a favor d’un acord econòmic. De fet, en aquella primera reunió cap dels dos no podia sospitar que el neguit català derivaria en un tsunami proconsulta. I no només això, hi ha molts ciutadans que consideren que si tan difícil és votar el millor que es podria fer és passar per alt aquest tràmit i tirar pel dret. Mentre a Madrid, creixen les veus que pressionen Rajoy perquè es deixi de romanços i, si convé, es planti a Catalunya amb la Guàrdia Civil. L’esquerda, doncs, és cada dia més ampla, i trobades com la d’ahir només serveixen per constatar que podrien veure’s cada setmana, però si cap dels dos no afluixa -i no sembla que hagi de ser el cas- el primer dia es comença parlant, el segon discutint, el tercer ignorant-se i el quart es pot acabar com el rosari de l’aurora.

Les píndoles del món

La fi del victimisme

30/07/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Ara imagineu que aquest migdia surt Mas de la Moncloa, es planta a Blanquerna i diu: “la reunió ha anat molt bé”, talment com va fer Tarradellas després de la primera topada frontal amb Suárez.

- I de què han parlat, president? De la consulta, de finançament, de Pujol…?

- Molt bé, molt bé… Gràcies…

És clar que Mas no és Tarradellas ni tampoc la reina Sofia, que té la patent diplomàtica d’aquesta frase feta. Però el president de la Generalitat hauria de sortir de la trobada amb tot l’arsenal que convingui, menys amb cara de pena.

Si aquest final de juliol s’ha tancat alguna etapa és l’estadi del victimisme, que és la mare del peix al cove, que va ser la clau del pujolisme, que fou l’excusa del cafè per a tothom. El fill polític de Pujol ja fa temps que fa de gendre, i la sogra cada cop és menys autonomista, cada vegada li plau més el paper de madrastra de la Ventafocs.

S’aprofitarà el president espanyol de l’orfandat transitòria d’Artur Mas? No ho hauria de fer, perquè no hi va com a líder de Convergència sinó com a representant legítim de la majoria dels catalans.

Cap ben dret, doncs, i com va dir l’altra reina, la nova: “Tu, deixa’m parlar a mi!” Aquest migdia, ara sí, comença el pla B.

Les píndoles del món

Mariano Rajoy necessita tenir el PSOE al seu costat

29/07/2014

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista

Mariano Rajoy ja té l’aval del nou líder del PSOE per dir demà a Artur Mas que la consulta no es farà perquè és il·legal. No és que Rajoy hagi dubtat mai dels socialistes sobre aquest punt, però segur que el president deu haver dormit més tranquil sabent que el principal partit de l’oposició continua amb Pedro Sánchez al mateix punt que el va deixar Rubalcaba. Rajoy, però, faria bé de no fiar-se’n gaire. Quedar-se immòbil com ha fet fins ara comença a cotitzar a la baixa. Els empresaris a qui tant sol escoltar-se a l’hora de retallar drets li demanen que faci un pas. Volen una reforma controlada i, ara per ara, un acord amb el PSOE és l’única forma de aconseguir-la sense que a tots se’ls escapi de les mans. L’exemple el tenen de no fa gaires setmanes. El PP va buscar llavors el suport dels socialistes per aconseguir una coronació exprés, perquè els de Rajoy sabien que o ho feien així o potser d’aquí a uns mesos ja no quedaria PSOE amb qui pactar. Més li val, doncs, al PP que es posi las piles per parlar del model territorial, com a mínim amb Pedro Sánchez. O això o ja poden anar buscant un altre telèfon, el de Pablo Iglesias.

Les píndoles del món

Convergència sense Pujol

28/07/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Convergència haurà de deixar de ser Convergència, si vol que el partit no quedi associat a allò que ha fet Pujol. I amb ell a tota una etapa, a uns valors, a un seguit d’irregularitats. Per això es parla ja de refundació. En tres àmbits: la regeneració democràtica de la seva estructura; la redefinició ideològica davant de la “dretanització” on s’ha situat per la política de retallades, i una aposta sobiranista creïble que superi definitivament l’ambigüitat del “peix al cove”.

Per fer-ho, el nou equip de Rull no ho tindrà fàcil. Caldrà que concreti mesures, que aposti per noves persones, que emprengui una gestió de govern diferent. Les resistències seran fortes, com ho han estat per exemple en el cas d’Oriol Pujol, fins que les evidències han fet que plegués definitivament.

El risc en aquest i altres casos de grans partits és que passi com amb una coneguda tònica, que ha modernitzat l’ampolla i s’ha posat un nom elegant, però que segueix sent la de sempre en un mercat amb competència realment nova.

Les píndoles del món

L’economia catalana té un estat en contra

25/07/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

Només un dia després que l’estat admeti, malgrat un intens esforç de maquillatge, això sí, el descomunal dèficit fiscal català, la cambra de comerç destapa un nou escàndol de discriminació cap a la nostra economia. Resulta que liderem el rànquing autonòmic de caiguda de la inversió estatal en infraestructures. L’estudi de la cambra és la enèsima prova, ja no en calen més, que l’economia catalana no és una economia sense estat, sinó una economia amb un estat en contra. A qualsevol país normal els governs alimenten la locomotora perquè estiri amb més força el tren, i si la locomotora econòmica no coincideix amb la capital política no passa res. A Espanya no, a Espanya les grans decisions en infraestructures no s’han pres mai amb criteris de racionalitat econòmica sinó amb criteris polítics, com ha demostrat el catedràtic Germà Bel. Això és així des de la construcció de la xarxa de camins reials convergents a Madrid fa 250 anys i continua sent així a començaments del s. XXI, i molts ja no ens creiem que pugui canviar. Catalunya genera prous recursos per tenir construïdes des de fa temps les grans i petites infraestructures que la nostra economia necessita per continuar rutllant, però no disposem dels recursos que generem. Els tenen allà. La ve baixa de l’Onze de Setembre també va d’això.

Les píndoles del món

Una bona notícia

24/07/2014

Jaume Viñas editJaume Viñas, periodista econòmic

La presentació de les balances fiscals suposa una gran, magnífica noticia. L’última vegada que vam tenir la possibilitat de saber què aporten els ciutadans de cada comunitat autònoma a la caixa comuna i què reben corria l’any 2008. Han passat sis anys.

Es podrà criticar que els experts que han elaborat l’informe son propers a les tesis del Govern de Mariano Rajoy. També hi ha marge de crítica en la fórmula utilitzada. De fet, si algú es pren la molèstia de llegir les 636 pàgines d’explicació metodològica, comprovarà que els autors de l’estudi reconeixen que alguns càlculs s’han realitzat, i llegeixo textualment, “un poco a ojo”.

Tot i això, crec que no s’ha de menystenir les xifres publicades per Hisenda. Mostren que els catalans –tantes vegades titllats d’insolidaris- van aportar 8.455 milions més del que van rebre l’any 2011. Ara cal valentia política per debatre si té sentit que, de 17 comunitats autònomes, només quatre presentin dèficit fiscal i la resta rebin més del que paguen. Cal valentia per parlar sobre els límits de la solidaritat y la responsabilitat dels Governs amb saldos fiscals positius. Un debat que, potser en el cas de Catalunya, ja arriba tard.

%s1 / %s2