El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: La competència amb els Òscars12:00 - 13:00

i després La segona hora
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

L’OVNI va millor

23/10/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Aquesta consulta que s’ha convertit en un OVNI, Objecte Votant No Identificat, va prenent forma a mesura que passen els dies. Després que els partits fessin l’inevitable i deplorable espectacle d’aviam qui la tenia més grossa, la unitat, les coses s’han posat al seu lloc. Aquesta consulta de nyigui-nyogui que el president ens va vendre posant-hi aigua al vi sembla que comença a passar millor: El Govern fa passos en fals per recuperar la unitat i més o menys ho aconsegueix. Esquerra ja s’ha fet el ronso i torna a sortir a la foto; iniciativa s’està trobant a ella mateixa, que s’estava perdent a una velocitat que ni el Banc Sabadell concedint avals. I els de la CUP són el dolent de la classe passat per un psicooleg infantil: tanta responsabilitat que un dia arribaran amb americana al Parlament
El gerro està enganxat. Amb pedaços, malament, s’hi veuen totes les vores, però torna a estar dret perquè la iaia el miri. Amb els partits units, la consulta pot superar els dos milions de votants, que faria del vi aigualit un glop excels pel procés. Però compte: els recels són molts i el dia 10 de novembre els partits poden tornar a caure en la mateixa pedra
Mentrestant, mirem el+ 9-N hi haurà urnes al 99,9% dels municipis catalans. Un dels llocs on no n’hi haurà serà Pontons, que aencara manté l’alcalde que es dedicava a dir que els gays eren uns tarats. Sembla que els que volen decidir el seu futur tampoc entren a la seva normalitat. Clar que sí, tot un demòcrata. Com diria Jep Cabestany: Ole tus Buebos

Les píndoles del món

Pacte de pragmatisme

23/10/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

És evident que en un dels trams més importants del procés algunes coses no s’han fet bé. S’han comès moltes errades. Moltíssimes. Potser alguns no esperaven que arribés aquest moment i han patit mal d’alçada. Potser altres, la convicció que no s’arribaria tan lluny els ha fet caure en la desídia. Potser cal recordar que estem a 18 dies de la consulta i encara no sabem què votaran líders del catalanisme com Dolors Camats, Ramon Espadaler o Josep Antoni Duran i Lleida. Això no és normal.

Com tampoc seria normal deixar escapar la consulta militant del 9-N. Per això Junqueras va pactar amb Mas ahir sense passió, ni màgia, ni èpica, ni lírica però amb una gran dosi de pragmatisme. El 9-N ha de sortir sí o sí extraordinàriament bé. Si el catalanisme polític s’ha de comptar, el número final ha de fer goig.

El bon resultat, li interessa a ERC i a la CUP, perquè un mal resultat a causa del desincentiu que suposa una consulta militant, podria fer pensar a l’Estat que aixequem bandera blanca. I el que és més perillós, podria fer pensar a CiU que això de l’independentisme encara no acaba de fer el pes. I seria una derrota convertir molts anys de lluita en dos anyets més d’autonomisme fracassat i estúpid.

Les píndoles del món

Ja hi pensaré demà

22/10/2014

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

Incapaços de posar-se d’acord sobre allò que caldrà fer més enllà del 9-N, els partits sobiranistes han decidit no mirar més enllà de la consulta. L’estratègia no és nova i, fins ara, havia permès evitar la trencadissa de la porcellana. Si, fins ara, partits antagònics com Esquerra, Unió o Convergència i la CUP han compartit taula ha sigut, sobretot, perquè no han entrat a fons en el que caldrà fer després de la consulta.

Esquerra, per exemple, no preveu cap altre escenari que una DUI, una declaració unilateral d’independència. Unió, per contra, estudia molts escenaris menys, justament, una DUI. L’Assemblea i Òmnium, aquest cap de setmana, també hi han dit la seva. O el president Mas convoca eleccions anticipades o no donaran suport a la seva consulta descafeïnada.

El president Mas segurament es va equivocar expressant públicament que el nou 9-N era una mena d’escalfament però que el partit definitiu es jugaria a unes eleccions plebiscitàries perquè va obligar a la resta a pensar en l’endemà del 9-N i aquí van començar els problemes.

Perquè això no acabés dramàticament, els partits sobiranistes han decidit ara fer com la pragmàtica Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué: “Ja hi pensaré demà”.

Les píndoles del món

Les condicions del 9-N

22/10/2014

jose_rico50x50José Rico, periodista d’El Periódico

Urnes, unitat i independència. De les tres condicions que van posar l’ANC i Òmnium per donar suport al succedani de consulta del 9-N només s’està complint, i d’aquella manera, la primera. Sembla que hi haurà urnes, encara que sigui en forma de gigaenquesta, i que tots els partits sobiranistes, convençuts o a contracor, hi donaran suport, conscients que una escassa mobilització seria la millor aliada de l’Estat. La segona condició, la unitat, és el be més preuat, però també el menys practicat, perquè els interessos de partit sempre acaben pesant més que els de país. Per què una ERC que ha fagocitat la meitat de l’electorat de CiU hauria de regalar-li la victòria electoral en l’últim moment només per salvar-li la vida? I sense llista unitària, la tercera condició, la independència, és encara més una quimera. Amb quina majoria podria proclamar la independència Oriol Junqueras, en cas de ser president, si només té el suport de la CUP? I com podria seguir governant després? La dimensió desconeguda encara no ha arribat, sinó que començarà amb les probables eleccions anticipades. Per això, en el fons, ningú les vol.

Les píndoles del món

Assumir riscos

22/10/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista d’esports a RAC1

Hi haurà qui pensi que Luis Enrique va jugar amb foc substituint Iniesta, Messi i Neymar quan restava més de mitja hora pel final del Barça-Ajax i amb 2 a 0 al marcador. No és el meu cas. M’agraden els entrenadors intervencionistes, que segueixen les seves intuïcions a l’hora de prendre decisions i l’asturià va sentir que, davant un Ajax sense convicció, es podia permetre fer descansar tres dels seus puntals de cara al Bernabéu.
Potser Luis Enrique, involuntàriament, va enviar massa d’hora el missatge que el partit ja estava acabat. Però, més que l’entrenador i els seus canvis, els que van assumir riscos de debò van ser els futbolistes, que van firmar una primera part fantàstica però que a la segona van aixecar descaradament el peu de l’accelerador. El descens d’intensitat no es va produir arran dels canvis sinó just després del descans, i l’Ajax va estar a punt d’aprofitar-ho.
Pensant en el Bernabéu, la valentia de Luis Enrique em fa pensar que hi veurem un Barça sense complexos i que, si acaba jugant Luis Suárez, no serà perquè l’entorn estigui encigalat amb l’uruguaià i perquè sigui l’opció còmoda, sinó perquè l’asturià consideri que és la millor. Francament, tal com estan Messi i Neymar, si no el posa el risc sembla assumible.

Les píndoles del món

Unir el barcelonisme

22/10/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Un dels punts de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça, la més votada de la història, cal recordar-ho, parlava d’unir el barcelonisme i de no caure en els ismes. No sembla que aquest aspecte li puguem afegir als èxits del seu pas pel club, ben al contrari. La fractura es fa cada cop més gran i és trist haver de sospitar que tot això, un dia o altre, esdevindrà un bumerang contra els actuals dirigents del club. Ara mateix el protagonisme del club als jutjats és tan extens que permet que en la setmana del Madrid-Barça, com si estigués programat, cada dia revifi un capítol nou. I espera’t que tot just som a dimecres. Tothom entendria qualsevol actuació judicial contra aquells que posen la mà a la caixa, però em sembla vergonyós assistir al patiment de barcelonistes i de les seves famílies per qüestions que en el fons no sembla que vagin gaire més lluny que de criteris comptables. O de revenges.

Les píndoles del món

Són sords?

21/10/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Dit amb tots els respectes, a vegades sembla que els polítics sobiranistes s’hagin tornat sords. No van sentir el que cridava la gent a la plaça Catalunya aquest diumenge? No van veure què deien les pancartes? La paraula unitat va ser la més cridada, la més desitjada, la més reclamada entre el públic. I des de la tribuna d’oradors es va proclamar que ja n’hi ha prou, que ha arribat l’hora de votar.
La gent n’està tipa, farta, avorrida, de cimeres secretes, de cites conspiradores, de querelles personalistes. Això és política de curta volada i el repte que Catalunya té davant, requereix altura de mires, generositat i valentia. I darrerament es troba a faltar.
La gent vol votar, votar en una consulta tan digna com sigui possible, i votar en unes eleccions que s’han de fer tant aviat com es pugui, però no perquè sí, sinó perquè valguin la pena, perquè hi hagi un projecte constituent comú i il·lusionant, i no una suma de sigles avorrides, com sempre. I si a la gent no se la deixa votar o no se li posa un projecte atractiu al davant, corre el risc de desencantar-se. Un risc que cap partit sobiranista pot permetre’s excepte que prioritzi la sigla per damunt del país.

Les píndoles del món

Menys experiments

21/10/2014

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

Els últims dies s’ha parlat molt dels suposats avantatges d’una llista única entre CiU i Esquerra en unes eleccions plebiscitàries. El cert, però, és que no hi ha cap dada fiable que indiqui que aquest mecanisme seria el millor pel sobiranisme. De fet, més aviat és el contrari. Tot i que el tòpic diu que la llei d’Hondt afavoreix els partits grans, el cert és que tan CiU com ERC són els principals partits del Parlament, i a hores d’ara els efectes d’una llista única sobre el repartiment d’escons serien nuls. A més, el vot sobiranista ja està hipermobilitzat i una llista d’unitat patriòtica no el mobilitzarà més: el que cal són opcions plurals i diverses que atraguin els indecisos. A més, la llista única podria generar un efecte centrifugadora: que els sectors més moderats de CiU deixessin de donar-hi suport per la presència d’ERC, i que els republicans més radicals triessin opcions a l’esquerra a causa de la presència de CiU. Al final, doncs, podria ser un mal negoci: millor punts comuns al programa i menys experiments.

Les píndoles del món

Francesc Burrull

21/10/2014

131031_DalmauÒscar Dalmau, periodista, punxadiscos i copresentador de La competència

Francesc Burrull fa 80 anys. I continua en actiu reivindicant l’ofici de músic. El piano és la seva parella de fet. I amb ell ha conreat gèneres com el jazz, el pop, la clàssica, la sardana, el mambo, la bossa nova i un llarguíssim etcètera. Sense por d’equivocar-me, us puc assegurar que Burrull és present en més de la meitat dels discos més exitosos que es van editar a Catalunya als anys seixanta fent de pianista, vibrafonista, compositor, arranjador o director musical. I pencant al costat de pràcticament tothom: de cantautors com Raimon, Llach, Serrat o Humet, d’intèrprets com Antonio Machín, Núria Feliu, Moncho, Francesc Heredero, Sara Montiel, deixant la seva empremta als grans èxits de La Trinca o tocant jazz al costat de figures com Tete Montoliu o Chet Baker.
Ell és l’arranjador de l’himne del Futbol Club Barcelona, i ha compost jingles per a publicitat com aquell del sabó per a la roba on es cantava allò de: “Un poco de pasta basta… Gioooooooooor”? No només ho va compondre sinó que també ho va cantar. Aquella veu greu de “Gioooooooooor” era la seva.
Aquest vespre celebrarem el seu vuitantè aniversari amb una sessió que promet ser memorable al Palau. Acompanyat de músics i amics. Per molt anys, mestre!

Les píndoles del món

Amb il·lusió

20/10/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

El millor que li pot passar a Catalunya en aquesta cruïlla històrica és que es demostrin molt, però molt, els matisos entre el Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic, el Front Popular del Poble Judaic, el Front de la Judea Popular, el Front Popular de Judea i la Unió Popular de Judea. Perquè, total, només estem parlant de votar independitzar-se d’un dels 20 països més potents del món i que forma part del club de la Unió Europea.
Tot això és tan poca cosa que ens podem permetre el luxe que el Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic, el Front Popular del Poble Judaic, el Front de la Judea Popular, el Front Popular de Judea i la Unió Popular de Judea s’enfilin al Tutuki Splash i que fem aquí una nissaga de poder més difícil d’entendre que la guerra civil catalana del segle XV.
El millor que li pot passar a Catalunya en aquesta cruïlla històrica és que TV3 recuperi el Sis a traïció entre el Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic, el Front Popular del Poble Judaic, el Front de la Judea Popular, el Front Popular de Judea i la Unió Popular de Judea.
Només així farem honor a la nostra història que com tothom sap està plena de victòries.
Això sí, amb il·lusió.

Les píndoles del món

Marges estrets

20/10/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Abans d’ahir, Convergència posava com a condició per a les eleccions que hi hagi llista única. Ahir mateix, Mas insistia en l’entrevista a El Punt Avui que no les convocarà si no sap com, amb qui, què i per què. Però després de les exigències de l’ANC i Òmnium de convocar tant sí com no eleccions abans de tres mesos, Convergència va dir que ja no hi ha condicions. L’ANC, on no hi falta desconcert, desconfiança i debat intern, creu que ja ha cedit massa. I pressiona. També a Esquerra, quan reclama unitat. Però sense exigir llista única, la qual cosa sí que hauria posat als republicans en una difícil situació.
Els marges s’estrenyen per a tothom. Unió exhibeix divisió, com Iniciativa amb Esquerra Unida. I queda en segon terme el 9 de novembre, on el que menys comptarà serà el resultat.
Estem en precampanya. Una clau serà el compromís o no de proclamar després la independència. Convergència vol un període negociador i Junqueras ho qualifica de “cuento”. I atenció amb altres opcions pel sí-sí en l’espai de l’esquerra, i a qui canalitzi el cabreig, la desafecció, per la crisi, l’atur i la corrupció, que també tindran el seu paper a les urnes.

Les píndoles del món

El Barça

20/10/2014

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

La senyora Manolita de la Penya del Foment Martinenc demana que les trobades de penyes es facin a la tardor perquè a l’estiu té el néts a la torre. Un compromissari accepta la confidencialitat en el patrocini de Beko sempre que l’empresa turca apliqui un descompte del 20 per cent als socis que comprin neveres. L’assemblea aplaudeix Núñez de forma espontània. L’equip fa una primera part per amoïnar se, però a la segona Messi i Xavi rescaten la vella recepta i el Barça guanya per seguir líder. Bartomeu comença la seva campanya electoral i seguim a la espera que Martínez Borrego dicti sentència.
Tot això és el Barça. Tot això no serveix per a res. Tot això no importarà dissabte vinent quan a les sis de la tarda Plácido Domingo acabi de cantar l’”Hala Madrid” al Bernabéu. Dues hores després sabrem el que de debò importa. Haurem posat el termòmetre al Barça de Luis Enrique i sabrem quin és el pa que s’hi dóna. L’anaconda ja belluga. Com diria aquell, “árbitro, la hora”.

Les píndoles del món

Dues dones

17/10/2014

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

Si analitzem amb una mica d’atenció les declaracions polítiques de les darreres hores és evident que el 9-N comença a ser gairebé una nosa. De fet, no cal ser gaire espavilat per imaginar que en una hipotètica Catalunya independent, els nous de novembre passaran sense pena ni glòria. La nostra cita amb la història, per tant, queda per més endavant.

No ens enganyem, encara que els partits sobiranistes i, fins i tot, l’ANC i Òmnium facin veure que es prenen seriosament el 9-N, en realitat, el que els ocupa i preocupa és la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries.

I és en aquest nou escenari on guanyen protagonisme Carme Forcadell i Muriel Casals. Hem passat de la foto de grup dels partits sobiranistes a la foto del president Artur Mas flanquejat per Forcadell i Casals. Això vol dir alguna cosa. Avui en dia fa l’efecte que el futur del procés sobiranista passa per les mans d’aquestes dues dones.

En depèn l’èxit o el fracàs d’aquest 9 de novembre light. En bona mesura, també la creació d’una llista de país per a les plebiscitàries i, potser, fins i tot la carrera política del president Mas.

Les píndoles del món

El camí, més clar

17/10/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Ahir a la tarda vaig veure com sortien Carme Forcadell, Muriel Casals i l’etern Pere Pugés de la Generalitat. Feien cara tranquil·la. S’havien reunit amb un president autonòmic que, amb picardia, ha convocat la gent a manifestar-se el 9-N amb una mena de votació.

D’acord. Ja sabem tots què significa el 9-N. Però cal admetre que gràcies a aquesta jugada s’ha aclarit el camí. Ja sabem que en pensen l’Herrera i en Duran. És trist veure els hereus del PSUC i part del PSAN al cantó de Ciutadans o el PP. Tan trist com veure els hereus de Carrasco i Formiguera convertits en una associació en evident decadència ideològica. Als ecosocialistes i als dominics de la política catalana el procés els feia més nosa que servei.

La CUP, amb una fermesa encomiable, ha deixat clar que han vingut per quedar-se . I tots sabem què en pensa, en Junqueras. O és que algú s’imagina que l’únic partit que té un president assassinat per la causa catalana deixarà escapar el 9-N? O l’oportunitat de participar en una llista que porti per títol DUI?

Ara bé, i Convergència? L’historial del partit tampoc deixa gaire marge. Però cal admetre que el seu president parla desacomplexadament de plebiscitàries. Només li falta un petit detall, dir exactament per què les vol. I serà així quan tothom es posarà en fila per prendre la decisió que falta prendre en aquest país. I això vindrà just després del 9-N quan , tothom haurà omplert les urnes com el darrer happening de dignitat d’un país que ha decidit passar de la resistència a la competitivitat.

Les píndoles del món

El crac va ser Paunero

17/10/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

El cert és que potser no caldria esmerçar tants esforços per fer un documental sobre les relacions directes entre el franquisme (que no és el mateix que Franco en persona) i el Reial Madrid. Pensar que mai no hi va haver cap mena de connivència no aguanta cap discussió seriosa. Però quan comprovem la polseguera que ha aixecat a Madrid el Sense ficció de Carles Torras sobre el passat negre del club blanc, i que ho ha fet fins i tot abans de l’emissió del programa, comences a pensar que sí que cal fer aquesta recuperació històrica. I que potser s’hauria d’anar repetint periòdicament, no fos cas que les noves generacions d’aficionats al futbol (que no van viure aquells anys de tenebra) acabin creient que el gran Madrid de Santiago Bernabéu anava amb el lliri a la mà. Torras ens va presentar un Madrid aixecat sobre tres peus: Bernabéu, el fitxatge de Di Stéfano (per cert explicat de manera poc entenedora) i les Copes d’Europa. El documental, que se’ns va presentar “gairebé com un thriller” tenia molts alts i baixos. Em quedo amb totes i cada una de les intervencions del que va ser home de confiança de Bernabéu, Gregorio Paunero. Cada vegada que negava una evidència en el fons ens ajudava a entendre-ho tot.

Les píndoles del món

‘Ninja turtles’

17/10/2014

Toni VallToni Vall, periodista

Recordo un matí de diumenge del mes de novembre de 1990. Cinema Urgell de Barcelona prestrena de Les tortugues ninja, la primera versió cinematogràfica de les aventures d’aquests rèptils aficionats a les arts marcials i devoradors compulsius de pizza. En guardo un record entranyable i per si no fos poc la mítica sèrie de dibuixos animats que va emetre TV3 forma part troncal de la meva memòria adolescent. I ja ho entenc que els herois populars evolucionen, que les noves generacions de nens i joves també mereixen films que no facin excessiva olor de resclosit per culpa del pas inexorable dels anys. Però esclar, un es preocupa quan veu les horroroses criatures que no se sap ben bé qui ha imaginat per a aquesta nova versió que avui ens ocupa. Mare de déu, no poden ser més lletges aquestes noves tortugues. I la història? Doncs què voleu que us digui? Molta parafernàlia, èpica de manual, un dolent que fa més riure que por, quatre patacades, efectes especials arregladets i la Megan Fox passejant el tipet. No es tracta de ser un carrincló però segons quins terrabastalls són només això, soroll. I ben poca cosa més.

Les píndoles del món

L’última bala de Duran

16/10/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Dilluns a la nit, els ciutadans d’aquest país es van quedar perplexos perquè, de cop, s’havia trencat la unitat. I som dijous i encara ningú no sap ben bé per què. El president Mas diu que no ha passat res i que el 9-N continua dempeus. Oriol Junqueras jura i perjura que és Mas qui ho ha destrossat tot encara que, tot seguit, també diu que ell estarà al seu costat i fent campanya. Quim Arrufat, de la CUP, diu que tots plegats es mouen per tacticisme i Joan Herrera ha abandonat el petit parèntesi de rauxa sobiranista i ara se’l veu molt descansat tornant a criticar les retallades de la Sanitat. Tot plegat, el clàssic numeret de líders enfadats que tanta ràbia fa a Catalunya i tant d’èxit té a Madrid.

De fet, només hi ha un català content i es diu Josep Antoni Duran Lleida. L’havíem oblidat, però ell s’amagava a la penombra, esperant el seu moment. I ahir va treure el cap i la bandera blanca per demanar ajuda al PSC, el partit germà de penúries nacionals. Però les regles són les regles. I Miquel Iceta ja li ha respost que els federals mai no surten per un cowboy solitari.

Les píndoles del món

Ruptures partidistes

16/10/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

En qüestió d’hores, el gran objectiu perseguit durant mesos, el 9-N, és història, i anem a un procés participatiu sense consens. Caldria una autocrítica severa, molt severa, del Govern i els partits, incapaços de tirar endavant junts.
Però no hi haurà temps per autocrítiques perquè ja estem instal·lats en la pantalla de les eleccions. Convergència i Esquerra, amb el pacte d’estabilitat en suspens, es barallen l’un per no perdre el poder oferint llista única i l’altre per aconseguir l’hegemonia. L’ANC i Òmnium pensen si presentar-s’hi o no, Unió flirteja amb el PSC, Iniciativa neda entre dues aigües, la CUP fa camí però mirant de reüll Esquerra. I el PP i Ciutadans competeixen en qui la diu més grossa per liderar el terreny antisobiranista.
I després hi ha qui se sorprèn de l’augment de la desconfiança en els polítics. Quan es parla de les eleccions plebiscitàries s’oblida que no es podrà impedir que hi hagi ciutadans que votin pensant en l’atur, la corrupció, l’escola del seus fills, la salut o la crisi. Demà, per cert, és dia mundial per l’eradicació de la pobresa, i els minsos acords del ple sobre pobresa del març continuen pendents.

Les píndoles del món

Esperit de supervivència

16/10/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

El conseller de Sanitat diu que ell no necessita la política per omplir l’estómac, però fa més de trenta anys que menja gràcies als seus càrrecs públics. Rodríguez assegura que té la vida resolta si bé no ha donat cap signe de voler tornar a la professió de metge. Els seus eventuals pacients ho agrairan tenint en compte la nul·la empatia que ha demostrat cap a la contagiada d’ebola i l’escàs interès que té per resoldre els problemes del col·lectiu sanitari. Però després de les seves relliscades, què és el que fa que Rodríguez segueixi assegut a la cadira? Possiblement el que més pesa per no destitiuir-lo és l’exemple de la seva companya de fatigues, la ministra Ana Mato. Una política que s’ha especialitzat en tècniques de supervivència passant de ser una dirigent destacada del clan de Valladolid, que capitaneja Aznar, a convertir-se en una de les persones de la màxima confiança de Rajoy. Com a ministra, Mato havia aconseguit passar gairebé desapercebuda i a la primera crisi important, ha demostrat una incapacitat impròpia d’algú que també fa 30 anys que és a la política. I ara que Rajoy l’ha eximit de la feina caldrà veure si també serà capaç d’alliberar-la del càrrec o deixarà que torni a la seva habitual grisor per poder acabar la legislatura.

Les píndoles del món

Ei, és un cotxe

15/10/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

La principal prova de confiança a un polític és ben senzilla: li compraries un cotxe de segona mà? Analitzem el venedor Artur Mas. Fa dos anys que ens assegura que té un ferrari ràpid per arribar a Ítaca, amb alguna ratllada legal però eficaç per triomfar a la via independentista. I resulta que quan tots l’anem a comprar, ai las, aquest comercial amb historial de venedor de motos ens diu que el ferrari no pot ser però que té un 600 atrotinat, amb el qual no arribarem enlloc ni hi cabrem tots, però: ei, és un cotxe.

I amb aquesta excusa de: ei, és una consulta, acabarem votant el 9 de novembre en un pla B que ja no ve amb les fotos d’unitat falsejades. Les vergonyes surten a la llum: Convergència i Esquerra comencen a no suportar-se, Iniciativa no aguanta tres minuts amb el Govern, i només la CUP mostra uns símbols de maduresa impropis d’un partit antitot.

Que vagin al Palau de Pedralbes, al Blaugrana, a Palau Solità i Plegamans o al Palacio del Bebé. Però que s’aclareixin i ens diguin on i quan hem de votar per decidir si Catalunya ha de ser independent. Un succedani només serveix per esperar unes plebiscitàries i perpetuar de moment una ficció, salvar-se la cara i guanyar temps, un onanisme sobiranista de paper mullat. Un acord, un vot, una urna, un mandat democràtic i una decisió política. Que no fallin a l’últim moment, que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

%s1 / %s2