El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: El món a RAC1 amb Jordi Basté06:00 - 12:00

i després La competència
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Com si sentís ploure

01/10/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

El poble català va tornar a demostrar ahir que està disposat a mullar-se fins on calgui per poder decidir. La dutxa ens va ensenyar dues coses: la primera, que l’ANC allà on va triomfa, i la segona, que pel que fa als paraigües de l’estelada, el marketing inedependentista no ha estat prou atent”. Què volen aquesta gent, que surten a mitja tarda? Doncs votar. El problema, per votar, no és que el Constitucional suspengui la consulta, que era més previsible que una peli d’Almodóvar. El problema és que el Govern respongui amb una baixada de pantalons que algú que se’ls va baixar de debó en un aeroport, Joan Laporta, descriuria així: “Al loro. Que hay algunos que nos decían que son de consulta sí o sí y no lo son”.
Doncs, això, que no nos embauquen. Porten mesos dient que votarem el 9 de novembre davant de l’escepticisme general, i no han estat capaços ni d’aguantar un sol dia la campanya. No es pot marxar de l’Estat sense qüestionar-lo, no es pot fer un procés d’independència respectant la Constitució, no es pot plantejar un pols i retirar-lo quan l’altre comença a fer força Mentre no hi hagi un gest de sobirania real, que vagin presentant llibres blancs que el futur del procés és ben negre.
La unitat política estarà a prova els propers dies. La capacitat dels partits per trobar una sortida digna al procés, també. Però el que no fallarà és la gent. Podran posar qualsevol barrera, que el poble seguirà reclamant votar. Com si res, com si sentís ploure.

Les píndoles del món

Que es mulli el carrer

01/10/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Mas va demostrar ahir que la ciutadania catalana serà la gran damnificada d’aquest procés.
El president de la Generalitat va delegar en els milers de manifestants que es van mullar per la independència la responsabilitat de plantar cara a l’Estat.
Mentre la base del procés desafiava la pulmonia i al Tribunal Constitucional, l’inductor d’aquest enfrontament s’amagava per inventar una sortida a aquest contenciós irresoluble. Una sortida que, obviament, no passarà per desobeir la llei espanyola.

El conseller de Presidència va avisar ahir que si les movilitzacions decauen el procés tremolarà. A aquestes alçades, el Govern no està en disposició de continuar reclamant al poble. La propera vegada que Francesc Homs surti a TV3 hauria de ser per demanar disculpes als catalans per la frustració generada. Per haver utilitzat les seves il•lusions políticament i no tenir la valentia de culminar el promès. Caigui qui caigui.

Les píndoles del món

Una rebregada

01/10/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Vagi per endavant que ensopegar al camp del PSG, tot i les baixes que presentava, no és cap deshonra. I que la situació a la Champions potser no és la millor possible, però no és cap drama. Però ja sabem que quan el Barça no guanya tots tenim una certa tirada a estripar i a buscar-li els defectes. I ahir van ser molts i molt flagrants. La defensa de Luis Enrique -que tothom havia elogiat i amb raó- va quedar en evidència, començant per la sortida en fals de Ter Stegen al segon gol.
Però potser el més preocupant va ser la rebregada tàctica que va patir l’entrenador blaugrana i la intensitat clarament superior que va mostrar l’equip francès. Dos aspectes força preocupants de cara al futur. El d’ahir era el primer gran repte de la temporada i ni tan sols l’actuació força positiva de Neymar i Messi, va evitar la derrota. No seria bo que comencessim a pensar que es tracta d’anar fent i esperar que el debut de Suárez ho arreglarà tot.

Les píndoles del món

GAES

30/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Avui fa 9 anys de l’últim “escolta, Espanya” del Parlament en forma d’un Estatut que ja havia de trencar Espanya. I Espanya, l’Espanya oficial, encara no ha fet cas a Imanol Arias.
Aleshores, aquell text retallat i votat, va passar 4 anys esperant 12 homes sense pietat. Ara, en canvi, el tribunal ha confirmat la teoria de la dilatació del temps encara que sigui perquè Einstein rigui i Montesquieu plori a la seva tomba de París. A Espanya el poder judicial segella les escletxes del legislatiu i l’executiu, que per això els advocats de l’Estat de la gloriosa promoció del 96 tenen una missió històrica.
I van per feina, perquè hi haurà sentència abans del 9-N. El problema és que cada vegada més catalans d’aquesta societat civil mig amenaçada en el comunicat dels Pérez de los Cobos Boys van fent la seva desconnexió sentimental, van enterrant el realisme màgic de la nació i volen la realitat del poder d’un Estat. I tot per no revisar l’audició. I tot per no revisar l’audició. Els ho repeteixo?

Les píndoles del món

Dos anys perduts

30/09/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

Després de dos anys de proclames solemnes i jornades històriques, ara resulta que la consulta del 9 de novembre només era una enquesta, que no n’hi havia per tant i que, santa innocència, l’objectiu només era tenir una eina de participació per després negociar un nou model d’estat.
Amb un somriure de satisfacció o, potser d’alleugeriment perquè ell ja ha fet el que havia promès -altres ja remataran la jugada- Artur Mas expressava ahir la seva sorpresa per la reacció “supersònica” i hostil del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. Perquè, segons va dir, aquest conflicte es podia haver resolt perfectament per la via política. Hi ha bastant de cinisme en les paraules d’un president que ha elevat la qüestió secesionista a la categoria jurídica en impulsar una llei de consultes, un decret que la desenvolupa i una campanya institucional, aquesta sí, “supersònica”. Fer creure que la resposta de l’Estat hauria pogut ser una altra és un insult a la intel·ligència, inclosa la dels seus votants, els quals, segons va dir una vegada Josep Duran Lleida, tenen un nivell intel·lectual superior a la resta.

Les píndoles del món

El president Mas

29/09/2014

Alejandro_Lopez_Fonta_50x50Alejandro López-Fonta, empresari

El president Mas, amb el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre, ha transformat el dret a decidir en dret a opinar.

Els partits sobiranistes saben que un país democràtic, no pot posar les urnes sense cap suport legal. L’acceptació internacional de la consulta és clau per al procés, i sense legalitat no hi haurà aquest reconeixement. Les declaracions fetes pel president durant aquest cap de setmana, apunten en aquesta direcció.

Estem davant d’un problema polític, sí, però política i legalitat han de conviure dins d’un estat de dret en democràcia. Ara toca ser prudents, tots, i toca respectar el marc jurídic del qual ens hem dotat.

El compliment de les lleis, per part dels governs i de les majories parlamentàries, és la millor garantia que tenen els ciutadans per poder viure en llibertat.

Les píndoles del món

L’últim atac de la Brigada Progre

29/09/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Ana Pastor venia a Barcelona amb escorta. D’entrada, amb Xavier Sardà al TGV, que li va fer la curiosa confessió que li agradaria ser portuguès, el somni de tots els independentistes catalans des de finals del segle XVII. Però no. A ell li agradaria ser portuguès perquè ningú no li discutiria la nacionalitat. Vejats miracle, finalment, un espanyol que enveja Portugal. I, un cop a Barcelona, la Pastor es va deixar aconsellar per Julia Otero. “Oye, qué titular le saco? Pues ya puestos, que dimita, Ana, que dimita”.

I ella, tota convençuda, que entra al Palau de la Generalitat. I allà es troba un català estrany, com no n’ha vist mai cap altre. Un president que li diu que la gent no és imbècil i que vol votar. Que li deixa clar que el Tribunal Constitucional no és imparcial, com ja es va demostrar amb l’Estatut. Que se sap quin pressupost té la sanitat catalana. I que tampoc no es deixa impressionar per la morena de Julio Romero de Torres que s’escandalitza quan li fan notar que utilitza els arguments del PP.

En fi, que tornin a entrevistar l’Albert Rivera, que els surt molt més bé. La Brigada Progre ha enviat la seva millor arma i no ha superat el nivell Zapatero. La Sexta de cavalleria s’assembla massa al setè. Ja ho deia Josep Pla.

Les píndoles del món

Ara, la Champions

29/09/2014

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Escorxat el Granada a la Lliga, toca posar-se per coses serioses: la Champions League. A París, contra el PSG i a casa seva. Poca broma.
Fins ara, Luis Enrique ho ha fet gairebé tot bé. L’equip és competitiu, sòlid com un banc dels d’abans, i que es pot permetre un dia dolent de cada quatre. Una mitjana acceptable. Més que suficient per manar a una Lliga on el gran rival, el Madrid, és absolutament bipolar. O arrasa o es dispara en un peu. De vegades, fins i tot, quan es dispara en un peu, arrasa. A Vila-real poden donar-ne raons al respecte.
La cita contra el PSG és un examen complicat esportivament i mediàticament. Els francesos són el millor equip contra el qual ha jugat el Barça aquesta temporada i a més a més és un equip que té molt clar que el seu valor al mercat depèn en bona part de guanyar al Barcelona.
Hi ha un perill: per al Barça, la visita al Parc dels Prínceps pot ser un partit més. Un encontre més de fase de grups. Errada.
El PSG plantejarà el partit com un desafiament. Han de demostrar a l’amo què tenen en comú amb el Barça, Qatar, que ells són el futur. Que els diners han de servir per fitxar amb sobrepreu a Thiago Silva, David Luiz i Ibrahimovic i per bloquejar la sortida de Marquinhos.
El Barça, demà no va només a jugar un partit de futbol.
Va a una entrevista de treball.
A demostrar que el seu projecte és millor que el del PSG. Tot i que el paguin els mateixos.

Les píndoles del món

El cuirassat Potemkin

26/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Enric Prat de la Riba va engegar la Mancomunitat fa 100 anys dient: “De moment en tinc prou amb un segell que posi Mancomunitat de Catalunya”. Josep Tarradellas va dir des de l’exili: “Per mantenir la continuïtat de la Generalitat i assegurar el seu retorn n’hi ha prou amb un paper de cartes en què a dalt hi figuri imprès Generalitat de Catalunya i que al peu hi dugui la meva signatura”.

Vet aquí la força moral i política d’un paper. Un paper amb què demà al matí comença l’escena de les escales d’Odessa, d’El cuirassat Potemkin, aquella homenatjada al final d’El padrí, a Els intocables i a Els Simpson. Un nounat decret de consulta caurà en un cotxet rodant escales avall, enmig del foc creuat entre la maquinària judicial del poder i el poble rebel que el voldrà recollir.

És David contra Goliat, sí. Cal astúcia, però també recordar que Miquel Àngel va trencar el marc mental esculpint un David adult com a símbol de poder, llibertat i orgull cívic de la República de Florència.

Les píndoles del món

La convocatòria de consulta de Mas

26/09/2014

joan lopez alegre 50x50Joan López Alegre, periodista

David va vèncer Goliat, però no ho va fer avisant un cop i un altre a Goliat que llançaria la pedra, sinó agafant-lo amb la guàrdia baixada. Mas ens va anunciar ahir, que, finalment, demà convocarà la consulta. No sabem en quines condicions.

Al llarg de 9 dies hem assistit a dues coses: D’una banda, a un exercici de tensar encara més la corda mitjançant l’aprovació de centenars de mocions als ajuntaments catalans. De l’altra, a una funció improvisada.

Mas i els independentistes saben que les mocions aprovades pels ajuntaments no tenen cap força legal i que sols serveixen per continuar sobreestimulant els seus. Els que aquests dies han votat junts les mocions per a la consulta demà estaran de precampanya municipal arrancant-se els ulls.

Quan el govern de l’Estat presenti recurs i tot plegat quedi suspès, com passaria a tots els països del món on una part de l’estat hagués actuat de forma unilateral contra si mateixa tal com ha succeït aquí, serà com al conte de la Ventafocs quan a les 12 de la nit la carrossa independentista es converteix en carbassa.

I el que és més important, més enllà de la Llei, que importa i molt, per molt que l’ANC, CiU, ERC o la CUP posin en marxa una campanya pel , si l’altra part no se sent concernida ni implicada no hi ha campanya i, per tant, no hi ha referèndum.

Les píndoles del món

La isla mínima

26/09/2014

Toni VallToni Vall, periodista

A la ficció espanyola sempre li ha sentat bé la crònica negra. Des de Carlos Saura a Pilar Miró, passant per Fernán-Gómez, La huella del crimen, Brigada central, Ricardo Franco i Enrique Urbizu, el thriller policiac acostuma a sortir-los força bé. Nova demostració evident La isla mínima d’Alberto Rodríguez. El responsable de 7 vírgenes, After i Grupo 7 ja porta suficients mèrits acumulats com per ser considerat sens dubte un dels millors directors del cinema espanyol d’avui. No és cap exageració. La isla mínima és una gran pel·lícula. Narrada amb un pols i una perfecció formal enlluernadors, ens explica l’odissea de dos policies a la recerca d’una veritat que ningú té cap interès en explicar. Rodríguez traça un relat apassionant, sense fissures ni forats de guió que recorda True Detective però també Atom Egoyan, que és capaç d’excitar la nostra mirada i no deixar-nos tranquils fins una bona estona després d’acabar el film. És d’aquelles pel·lícules estranyament magnètiques, amb dues interpretacions perfectes de Javier Gutiérrez i Raul Arévalo, destinada a fer fortuna, tant a la taquilla com als premis. Però sobretot a la memòria. Aquest és el seu gran mèrit.

Les píndoles del món

Mar i cel

26/09/2014

Xavi PardoXavi Pardo, periodista de RAC1

“Pasarán más de mil años, muchos más” i Mar i cel continuarà sent un grandíssim espectacle. El rentat de cara d’aquesta tercera producció del musical encara el fa brillar amb més intensitat. Sobretot pel que fa a les projeccions, que donen una nova dimensió a la posada en escena. Per primer cop veiem l’aigua, els girs del vaixell semblen menys mecànics i escenes com la de la infància de Saïd queden molt més vestides. El centenar d’altaveus repartits pel teatre també ajuden a posar el públic en situació, escampant l’efecte de les onades entre la platea. I el nou repartiment, sense entrar cas per cas, se’n surt prou bé. Mar i cel és el millor exemple de teatre popular de qualitat, d’un espectacle comercial fet amb el màxim rigor, i de com la voluntat d’arribar al gran públic no és excusa per rebaixar el llistó i oferir fast-food teatral. Llàstima que la pròpia Dagoll Dagom no ho hagi tingut del tot present, els últims anys. En tot cas, celebrem que el musical de més èxit del teatre català torni a la cartellera. Tot i que posats a recuperar, abans de fer un tercer Mar i cel, potser hauria estat millor repescar la magnífica Flor de nit, i veure-la muntada de nou, en un gran teatre, amb tots els honors. Hauria estat un acte de justícia.

Les píndoles del món

Al-Assad, reforçat

25/09/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Anem tard. La mobilització internacional hauria d’haver estalviat fa estona els 200.000 morts que hi ha hagut a Síria. Què ha passat d’ençà dels atacs químics a Damasc perquè, ara sí, hi intervingui la comunitat internacional? La instauració del califat, el desmembrament de facto de l’Iraq, l’assetjament al poble kurd, als cristians de la zona i, per acabar, les decapitacions, que són una invitació a la intervenció internacional per engrescar més gihadistes d’arreu del món, també de Catalunya, a lluitar i fer més gran el califat.

Obama busca el màxim suport col·lectiu, especialment de països àrabs de majoria sunnita que fins ara havien instigat el gihadisme a Síria, per justificar davant la seva opinió pública la tornada a l’Iraq poc després de retirar-se’n i un bombardeig a Síria que no va dirigit contra sinó a favor d’Al-Assad, el gran vencedor a curt termini de tot aquest cafarnaüm. Com bé sap Obama, no n’hi haurà prou amb raids aeris per neutralitzar l’Estat Islàmic. Caldrà trepitjar el terreny. I per això és tan interessant, per a un premi Nobel de la Pau, que hi participi altra gent.

Les píndoles del món

Una espessor coneguda

25/09/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista d’esports a RAC1

La bona (i molt nodrida) disposició defensiva del Màlaga és la versió oficial que explica la primera ensopegada blaugrana de la temporada. Però només en part. El rival juga i té el seu mèrit, però això no ha d’ocultar que al Barça li van faltar recursos per posar a prova la defensa andalusa com ja va passar fa una setmana contra l’Apoel.
Acabar un partit sense xutar entre els tres pals és una estadística prou contundent que resumeix un partit en què el Barça va ser previsible a la primera part i, en lloc de millorar, a la segona encara va estar més pla i desendreçat.
L’espessor del Barça i les seves mancances a l’hora de trobar variants contra rivals tancats ni tan sols no són noves d’aquesta temporada i potser és bo que, ara que aquest empat penalitza relativament poc, arribi un mal resultat que ens posi a tots en alerta: als de dins, per continuar buscant solucions futbolístiques, i als de fora, per adonar-nos que no tot es redueix a l’actitud.

Les píndoles del món

Càlcul electoral

24/09/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Rajoy ha volgut disfressar la retirada de la llei de l’avortament i ha al·legat que no ha trobat consens polític suficient. La realitat és que gràcies a aquest debat el PP ha descobert que l’electorat de centre existeix, i fins i tot el vota. Per a un dirigent que denunciava que el seu antecessor governava a cops d’enquesta, no sembla gaire coherent utilitzar el mateix mètode per desentendre’s d’un compromís electoral; l’únic que semblava disposat a complir.
Rajoy ha sacrificat alguna cosa més que una reforma. Ha dit adéu al seu electorat més conservador per evitar, això sí, que la gran bossa de votants que es mouen per impulsos l’abandoni. Però sobretot, ha enterrat definitivament l’ambició política d’un ministre que s’havia convertit en l’autor de les obres inacabades sorgides, en moltes ocasions, de cops de titulars. El compromís de despolititzar la justícia o el d’implantar la cadena perpètua són part del foc d’encenalls que ha caracteritzat el mandat de Gallardón. Però amb la reforma de l’avortament, s’ha acabat cremant el dits. El ministre, però, ahir no va voler passar pel piròman del govern i, visiblement dolgut, recordava a Rajoy que ell només ha fet el que se li manava.

Les píndoles del món

Depuració

24/09/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

O vaig molt errada, o la reforma de la llei de l’avortament mai veurà la llum i Rajoy haurà incomplert una promesa electoral avalada, aquesta és la realitat, per la majoria absoluta que el va fer president. Una majoria que, per contra, la norma mai ha tingut dins del PP. Encarregar aquesta matèria sensible a un polític ambiciós com Gallardón, que s’ha deixat arrossegar pels lobbies més conservadors, potser va ser una bona jugada de Rajoy, però amb assumptes com el dret a la vida o la família no s’hi juga. Era qüestió de temps que el president espanyol deixés caure l’exalcalde de Madrid, enfrontat com se sap amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
Rajoy va encarregar al ministre més simpàtic del seu govern el projecte més antipàtic del seu mandat. Anys enrere, Gallardón compartia quota televisiva amb Esperanza Aguirre al mític programa Caiga quien caiga. Que tots dos hagin caigut del front polític popular sona a depuració. I el temps dirà si l’aposta de Rajoy pel centreesquerra dóna els seus fruits electorals.

Les píndoles del món

Cal un nou cullerot

24/09/2014

Xavi PardoXavi Pardo, crític de teatre de RAC1

Quan Paco Morán i Joan Pera van fer l’última funció de La extraña pareja al Palau Sant Jordi, l’espectacle ja no s’assemblava en res al que havien estrenat cinc anys enrere. Al llarg de 2.000 funcions, l’obra s’havia anat farcint de conyes que anaven sorgint espontàniament, gràcies a la química entre els dos protagonistes, i que quedaven automàticament incorporades al guió. I aquesta, bàsicament, era la gràcia. Doncs bé, la nova producció de La extraña pareja sembla una fotocòpia d’aquella última funció. El problema és que Antonio Dechent no és Paco Morán, i en alguns moments se’l veu forçat, condemnat a reproduir les bromes d’un altre, com si la seva missió fos imitar Paco Morán. Error. Que el cullerot funcionés amb Paco Morán no vol dir que sigui un bon gag, vol dir que funcionava amb Paco Morán, perquè va sortir d’ell, de forma natural. I el que li cal a aquesta nova Extraña pareja és trobar el seu propi cullerot, enfortir la complicitat entre la parella protagonista i deixar-los fer. Temps al temps.

Les píndoles del món

Obertura catalana

23/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Guardiola ha jurat odi etern al tiqui-taca.
Herr Pep ha explicat a Martí Perarnau que passar-se la pilota perquè sí, no serveix per a res. Que es tracta de marejar l’adversari per trobar espais. Per això després de sopar amb Gary Kasparov està cada cop més interessat en els escacs.
Els escacs són un joc de tàctica i estratègia. Amb la tàctica has de forçar el rival a un desavantatge i en l’estratègia saber el valor de cada peça, dels peons, protegir el rei, però sobretot conèixer les caselles clau i dominar l’espai. Dominar l’espai perquè 600 municipis donin suport a la consulta. Perquè les enquestes diguin que el 88% acceptaria el resultat. Per preparar una campanya unitària. Per què la hiperventilació agafi el Pont Aeri. Perquè quedi evident que el no a tot fa emergir sabinas, gasols, ristos i jorge javiers. Això és jugar amb intenció i dominar l’espai.

Apunteu el nom de Savielly Tartakower, mestre de l’escola hipermoderna d’escacs, inventor de l’obertura catalana, on es sacrifica un peó… per obtenir avantatge.
Odi etern al tiqui-taca.

Les píndoles del món

La pel·lícula del procés

23/09/2014

albert_gimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

Com si es tractés de les bandes sonores de les pel·lícules de por, o d’aventures perquè no hi hagi malpensats, la música apuja la seva intensitat en funció del que estem veient a la pantalla. A la pel·lícula del procés li està passant alguna cosa similar. Tot a punt per a la convocatòria de la consulta i el crescendo entra a escena. Junqueras afirma que està molt d’acord en la manera d’encarar el tema per part del Govern –normal si sembla que el guió l’hagi escrit ell mateix—. Uns 600 ajuntaments ja han aprovat les mocions per donar suport a la hipotètica votació del 9-N i entre ells figura el de Barcelona. Jugada arriscada de l’alcalde Trias, ja que apostar d’una manera tan clara per una opció que pot vulnerar la llei i que podria dividir molt els barcelonins és probable que tingui conseqüències a la ciutat més cosmopolita de Catalunya. El gest de l’alcalde i les forces sobiranistes municipals a la Generalitat és d’esperar que sigui ben agraït pel Govern. De fet, darrerament els favors només semblen creuar la plaça de Sant Jaume en una única direcció, especialment quan es tracta d’aportacions econòmiques. I per acabar-ho de rematar, un crescendo com Déu mana no pot deixar de tenir una sortida de to com la que va protagonitzar ahir Rosa Díez. Incitar a vulnerar la llei a Catalunya és un fet greu, però barrejar aquesta situació de tensió a casa nostra amb la que es vivia al País Basc mentre el terrorisme tenyia de drama tots els racons és simplement no estar a l’altura de la veritat.

Les píndoles del món

Lliçons de Cardona

22/09/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Si una cosa ha deixat clara això que tots convenim a anomenar procés és que el catalanisme polític ha passat de la resistència a la determinació. Així es pot resumir el simbolisme de l’acte de cloenda del Tricentenari a Cardona, el meravellós municipi del Bages que la història ha perfumat amb l’olor heroica de ser el darrer bastió de la guerra de Successió.

Va ser a Cardona on també el president va assegurar a un públic convençut que “la raó democràtica i el sentit comú” estan de part del sobiranisme. És a dir, tenim raó, l’hem explicada i ara volem que ens la donin, i si no, com el pa amb oli, ens l’agafarem.

Al capdavall, qui no ens la vol donar és un Estat que, lluny d’escoltar els seus ciutadans, utilitza els seus impostos per mobilitzar totes les seves estructures contra la voluntat política, parlamentària i social, legalment i legítimament expressada.

Per tant, el catalanisme ha de tornar a vantar-se de la seva determinació i signar un decret. Signi amb nocturnitat, o a plena de llum del dia i amb tota solemnitat, el president sap que quan tot està pensat, debatut, preparat i discutit, només queda una cosa -potser el més gran honor- i és prendre la decisió.

%s1 / %s2