El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Articles per categoria Les píndoles del món
Les píndoles del món
On assenyala Colom?
24/05/2013
Tian Riba, periodista
Som rondinaires de mena. Quan el 1888 l’alcalde Rius i Taulet va impulsar el monument a Colom, el van criticar pel sobrecost. Ara critiquem a l’alcalde Trias pel contrari: per llogar l’estàtua 20 dies per 100.000 euros, que es destinaran a projectes socials, perquè hi ha una ordenança que diu que.
Francament, s’ha d’haver esmorzat vinagre per enfadar-se perquè a Colom li han posat la samarreta del Barça, que, al cap i a la fi, és més que un club en un país que a vegades sembla menys que un equip de futbol. És més intel·ligent i més sa respondre amb el vídeo de la bandera periquita passejant-se per Barcelona que la falta de cintura de Joan Collet.
L’any 1992 l’artista de Terrassa Antoni Miralda va fer casar a Red Canyon, a Las Vegas, Colom i ’estàtua de la Llibertat, amb limusines blanques, la cobla de Blanes i els nuvis projectats sobre les roques. Doncs que l’Espanyol vesteixi Llady Liberty de blanc-i-blau i tindrem un matrimoni mixt i donarem exemple d’esportivitat.
Això sí. Només tinc una inquietud. He descobert a Google Maps que Gaietà Buïgas no va fer Colom assenyalant a Mallorca. En realitat ja assenyalava a Doha, Qatar.
Les píndoles del món
Els pericos som estranys
24/05/2013
Iñaki Ellakuría, periodista de La Vanguardia
Després de descobrir que els periquitos som el pitjor gendre que ha somiat mai l’acalde Trias, ara, gràcies als amics de l’Ajuntament, hem sabut que Cristòfor Colom era del Barça, com tot català de bé. I va descobrir les Amèriques viatjant amb Qatar Airways. Els periquitos, que són persones estranyes i mal pensades, com tothom sap, ja no tenim excuses morals per no rebre diumenge el Barça amb un gran acte de cors i danses, que complementin el passadís. I ja posats, perdre per cinc gols ja que, com diu el senyor Vives, no són temps per caure en sentimentalitats, que la pela és la pela. Aquesta submisa actitud sembla que l’hem d’adoptar els seguidors de l’Espanyol, com els del Nàstic, els del Girona, la Penya, el Sabadell i el Reus d’hoquei. En una Catalunya oficial que no vol entendre que en la diversitat hi ha la riquesa. Alguns podrien pensar que disfressar Colom de blaugrana és una anècdota sense importància, però en el futbol, com en l’amor, els petits gestos són definitius. És difícil imaginar que a tres dies del derbi de la ciutat, a Sevilla, Liverpoool, Amsterdam o Madrid, els seus ajuntaments prenguin partit d’aquesta manera, i s’oblidin d’un dels seus equips. Els pericos només demanem una mica de respecte per un club centenari. Res més. I és gratis.
Les píndoles del món
Tornem enrere, senyor Gallardón?
24/05/2013
Elisenda Roca, periodista
Voldria que el ministre de Justícia del Govern espanyol em contestés dues qüestions que no entenc, pot contestar des del plasma de Rajoy si així ho vol. Senyor Gallardón: si, lliurement, es vol posar fi a un embaràs perquè es detecten gravíssimes malformacions al fetus, com pot obligar a tirar-lo endavant justament ara que la Llei de dependència ha quedat sota mínims? Elimini també el diagnòstic precoç. Amb la seva llei no farà cap falta. La segona qüestió que li demano és: fins a quin any vol retrocedir en la retallada de les llibertats? Al 1984, abans de la primera Llei de l’avortament, quan les dones marxaven a Londres a avortar? Potser als anys 60 de Cuéntame, amb l’hule a taula, Lucecita a la ràdio, la manteta de ganxet al sofà de Skai , el gos que bellugava el cap darrere el cotxe i les dones que no tenien passaport i no podien sortir del país sense consentiment de l’home, ni obrir al seu nom un compte corrent al banc? O potser, per arreglar-ho tot d’una vegada, retrocedim al 1939?
Senyor Gallardón, els lepenistes francesos o el Tea Party americà el deuen estar ovacionant.
Deixi’m que li digui que és pervers.
Les píndoles del món
Revenja de cadàver
24/05/2013
Toni Vall, crític de cinema
Els vasos comunicants entre el cinema nord-americà i l’europeu sempre han sigut fluids i de la seva relació de promiscuïtat n’han nascut incomptables motius de plaer. Un exemple: la recent i molt celebrada Drive està dirigida per un danès, i la mateixa operació es repeteix a Dead man down. És possible que el nom de Niels Arden Oplev no els digui res, però i si els dic que és el director de la primera part de la saga Millenium? Doncs fidel a l’estil sec, gèlid i impassible de la seva cinematografia, ens serveix ara un thriller bastant estimulant amb un títol espanyol que més val no pronunciar gaire vegades perquè ens revela detalls rellevants. Qui se’l va inventar mereix sens dubte el premi a l’empleat del mes. Però, en fi, la recomano vivament perquè més enllà d’un petit forat de guió una mica molest, explica una història de màfia, violència i venjança narrada amb classicisme, bon gust pels detalls i molt ben dirigida, que recorda el cinema de James Gray i la celebrada Two lovers. Té, a més a més, un repartiment de primera, amb col·laboracions tanestel·lars i inesperades com la de la gran Isabelle Huppert. Val la pena, no se la perdin.
Les píndoles del món
L’enorme amenaça
23/05/2013
Toni Cruanyes, periodista de TV3
És el segon pitjor malson de les forces de seguretat de qualsevol país. Primer hi ha la por d’un atac terrorista massiu, com l’11-S dels Estats Units. I després hi ha les accions dels anomenats llops solitaris. És a dir, individus o grups molt reduïts, que ataquen sense cap lligam amb una organització al darrere. Senzillament la retòrica d’inspiració assassina d’Al-Qaida. L’atac d’ahir a Londres sembla tret d’un manual de terroristes islamistes, i el raonament dels dos atacants són tan perillosament simples com “ull per ull, dent per dent”. Si hi ha britànics que maten musulmans a l’Agfanistan, nosaltres matem britànics a Londres. Però els carrers de Londres no són el lloc per venjar-se, i els matxets no són, precisament, arguments de persuasió. Però després de Boston i Londres les policies occidentals han de preguntar-se “som a l’inici d’una nova onada terrorista?”. Si és així, l’amenaça és enorme. Trobar i prevenir atacs d’individus bojos, que actuen en solitari, és encara més difícil que trobar i matar Bin Laden.
Les píndoles del món
Aznar furga en el malestar
23/05/2013
Fidel Masreal, periodista d’El Periódico
La consigna del PP davant el desafiament d’Aznar ha estat de manual: intentar no donar-li importància i dir que es manté el rumb. Internament, però, l’atac de l’expresident ha causat un terratrèmol.
Aznar ha ficat el dit a la nafra. Sap que el sector més liberal del PP i destacats pesos pesants de l’empresariat influent de Madrid són més que crítics amb Rajoy, per la política econòmica, en especial per la pujada d’impostos, per manca de lideratge i també per la qüestió catalana. A això cal afegir-hi el malestar de l’expresident amb la gestió que està fent el seu partit dels casos Bárcenas i orrea, sobre el que abans d’ahir es va treure totes les puces de sobre. Zero autocrítica, com és habitual en ell.
Veurem si Aznar és capaç de reunir tropa suficient per fer una OPA a Rajoy o bé el que aconsegueix, paradoxalment, és reobrir un problema que ell té el mèrit d’haver resolt en el passat: la divisió de la dreta espanyola.
Caldrà estar atents als propers moviments públics d’Aznar per resoldre aquestes incògnites.
Les píndoles del món
Voltaire diu que anirà bé
23/05/2013
Maiol Roger, periodista d’El País
El Parlament va seguir ahir els dos primers manaments de l’emprenedor o entrepreneur que es diu ara. El primer: ven fum que algú te’l comprarà, fingint un debat erudit sobre Voltaire. I el segon: aquell que diu que si no tens una feina, te l’has d’inventar. Traslladat a la política, si vols una llei, crea-la. La llei de consultes és la legalitat que el Govern vol per fer la consulta. Un petit primer pas, tres punts i cap endavant que la Lliga és molt llarga.
El debat va servir per veure on està cada partit: que Ciutadans dóna per un reportatge a Telemadrid sobre perversió al llenguatge perquè converteix el desig d’un poble per votar el seu futur en el somni d’una tribu per muntar fronteres. Populisme de primera amb arguments de segona regional. El PP creu en una democràcia d’Instagram, passada pel filtre del blanc i negre: reconèixer els que van ajudar els nazis és bo i organitzar un referèndum és dolent. Bravo. I al PSC se’l va veure incòmode per defensar una cosa en què no creu. El dret a decidir del PSC és com el bigoti d’Aznar: sembla que hi sigui, però és una il·lusió òptica.
En un debat sobre Voltaire ningú va recordar que el filòsof ja va vaticinar que el procès sobiranista triomfaria. O més o menys: “Catalunya, escrigué Voltaire”; pot sortir-se’n sense comptar amb l’univers; però els seus veïns no se’n poden sortir sense Catalunya. O com canta Manel: “de vegades, ens en sortim”.
Les píndoles del món
Aznar i Mourinho
22/05/2013
Màrius Carol, periodista de La Vanguardia
Aznar és el Mourinho de la política. És “the special one” de la cosa pública. Tant l’un com l’altre, com més pressió tenen, més forts se senten. Així que el dia que El País feia pujar els colors a l’expresident pel fet de revelar que la trama Gürtel havia pagat la il·luminació del casament de la seva filla Ana a l’Escorial, convertida en princesa per un dia, va donar la cara a Antena 3.
Feia més de mig any que patia l’“Espanya en silenci”, segons les seves paraules, i anit va deixar de callar. Ho va fer en camp propi i amb els àrbitres a favor. Molt propi. En qualsevol cas, Aznar no va defraudar. Va marcar distàncies amb Rajoy, va atacar el grup Prisa, va tirar porqueria sobre Felipe González i va anunciar l’imminent trencament de la societat catalana.
Com si fos un dels quatre genets de l’Apocalipsi, va proclamar que ni Espanya va bé, ni Catalunya tampoc pel camí que porten, i es va oferir com a Don Pelayo reviscut per reconquerir Espanya. I a més, es va omplir l’americana de medalles dient que ha estat el gestos de l’època de més prosperitat en la història de l’Estat espanyol.
Aznar també va dir que només ha parlat una vegada amb Rajoy, des que mana, una mitjana semblant a la de Mourinho amb Florentino. El portuguès ja no hi és, i l’expresident tampoc. Però el fantasma d’un i de l’altre vaguen per Madrid. És el que tenen els fantasmes: van de blanc, com els jugadors del Madrid, i només fan por als que creuen amb espectres.
Les píndoles del món
El Don Pelayo del bigoti impossible
22/05/2013Tian Riba, periodista
I del fons de les tenebres va emergir Lord Voldemort vestit de Don Pelayo amb un bigoti impossible disposat a reiniciar la Reconquesta. Rajoy és un “maricomplejines” i el que cal és més Espanya, una, gran i lliure i abaixar els impostos.
En el sisè any de la pitjor crisi institucional, política i econòmica que es recorda, ha aparegut, per fi, el tapat de la teoria de la conspiració, el salvador de la pàtria, el mascle alfa. A Itàlia tenen Beppe Grillo, a Espanya el sogre d’Agag. L’home del bigoti. Sempre un bigoti. Que tremolin els independentistes i els rojos.
Del personatge que es va apoderar de la Constitució, ara arriba com tergiversar l’esperit de la Transició davant de la seva musa.
El dubte és si l’home que va sembrar la llavor de la crisi, amenaça de tornar perquè li dol Espanya o perquè la millor defensa és un bon atac i no ens farem mal, oi, doctor?
Les píndoles del món
El regalet fiscal
22/05/2013
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
El conseller Mas-Colell ens va explicar ahir als catalans que de cada 100 euros que produïm al cap de l’any, en regalem a fons perdut 8 i mig a Espanya. O si ho voleu fer una mica més complicat, cada 12 anys en dediquem un de sencer a treballar només per als espanyols, sense quedar-nos ni un euro per a nosaltres. Això estic segur que no passaria enlloc més del món civilitzat. Pensem, per exemple, en Alemanya, on tenen el sostre de solidaritat al 4% del PIB i ja el consideren massa alt els bavaresos. Si fóssim a Alemanya, els 16.500 milions que ens “volen” cada any quedarien reduïts a uns 7.500, que tampoc estaria gens malament. Aquesta precisament era -més o menys- la idea del pacte fiscal: posar-nos esglaonadament a un nivell de solidaritat tolerable per a l’economia catalana. Però el conseller ja va deixar ben clar que això és el passat. Cal recordar que, en el seu moment, a Madrid no en van voler ni sentir parlar. I si fem números veurem per què. Aquesta xifra del dèficit fiscal vol dir que estem regalant a cada espanyol més de 500 euros cada any. I com han de rebutjar un regalet tan llaminer? De ximples no ho són. Si de cas, nosaltres…
Les píndoles del món
Sense sentit de la credibilitat
21/05/2013
Miquel Noguer, periodista d’El País
Tot el que s’ha publicat és fals, excepte alguna cosa. Ho recorden? Va dir-ho Mariano Rajoy el passat 4 de febrer quan no va tenir cap més remei que sortir de la pantalla de plasma per donar la cara. Ara es comença a veure que el seu sentit de la falsedat és, com a mínim, dubtós.
Pío García-Escudero i Eugenio Nassarre admeten que van cobrar sobresous del partit. Legals i declarats, sí, però sobressous, al cap i a la fi.
Primera mentida caçada al vol. O és que no va dir llavors el PP que això dels sobresous era mentida?
No ens estranyem si avui tornem a veure a Cospedal fent malabars amb allò que aquests diners són, en realitat, una indemnització en diferit, simulada, o mitjançant acord entre les parts.
Veurem quina versió dóna ara el PP. I si Mariano Rajoy sortirà a explicar-se. No estaria malament que ho fes. Més que res perquè la setmana vinent hi ha el segon round. Declaren fins a vuit constructors que, segon els papers de Bárcenas, van finançar el PP de forma poc clara. Fora bo que a Rajoy li quedés llavors un mínim de credibilitat.
Les píndoles del món
Florentino
21/05/2013
Martí Perarnau, periodista
Quan un futbolista, un entrenador o un president justifica les seves derrotes en la mala sort i troba positiu quedar-se a la meitat dels objectius que s’havia fixat, està posant la primera pedra per no progressar. En Florentino Pérez n’és un especialista. Tret d’un parèntesi, ha estat president del Reial Madrid des de començament d’aquest segle i quan no és per una cosa és per l’altra, però sempre troba la manera de seguir fugint endavant, com si la responsabilitat mai fos seva.
Ara, desempallegat d’en Mourinho com qui es treu un cabell de la solapa, fa veure que el Madrid no ha estat mai millor que enguany i torna a començar la cançó de l’enfadós. No podem dir que ens sorprengui res del que ha succeït: Mourinho se’n va com podíem imaginar que se’n aniria, carregant amb el seu personatge, cada cop més feixuc, i Florentino es queda, amo i senyor, cada dia més presoner de si mateix.
Les píndoles del món
Catalunya no és Kosovo
21/05/2013
Pere Martí Colom, periodista de 8TV
Divendres passat, durant la final de la Copa del Rei al Bernabéu, va aparèixer una pancarta que posava “Kosovo és Sèrbia”. No és que els Ultra Sur s’hagin aficionat a la geopolítica. Es tractava d’una provocació més cap a Catalunya, tot i que no jugava el Barça, però reflectia molt bé el tarannà de la diplomàcia espanyola. Espanya és l’únic país de la Unió Europea que encara no ha reconegut Kosovo, tot i que fa cinc anys que va proclamar unilateralment la seva independència.
En canvi, una altra exrepública iugoslava, Montenegro, ho va fer passant per les urnes. La UE va fixar dues condicions per acceptar la decisió: que en el referèndum hi participés més d’un 50 per cent del cens i que els partidaris de la independència superessin el 55%. El resultat va ser favorable i el reconeixement de Montenegro a escala internacional ha topat amb menys problemes que Kosovo.
Afortunadament, Catalunya no és ni Kosovo ni Montenegro però qualsevol procés sobiranista ha de tenir molt en compte el reconeixement internacional i aquest només s’obté si darrere hi ha una clara majoria democràtica. La declaració unilateral d’independència pot ser molt llaminera per a l’independentisme exprés, però és molt més efectiu per aconseguir el reconeixement internacional que qualsevol decisió d’aquesta mena passi per les urnes i sigui fruit de majories incontestables.
Les píndoles del món
Una altra oportunitat perduda
20/05/2013Fidel Masreal, periodista d’El Periódico
Declaracions com les de Rafael Hernando, simplista i d’un partidisme de tan curta volada, són una revelació lamentable. La revelació és que el PP està decidit a fer un ús ideològic de la reforma educativa. Potser per tapar l’agenda econòmica, la de l’atur i les retallades, on té pocs guanys a oferir. Ús ideològic no només pel que fa al qüestionament de la immersió lingüística, sinó també a la religió com a assignatura al mateix nivell que les altres.
La part lamentable és que ens allunya, un cop més, de fer un debat serè sobre l’assignatura pendent de veritat: l’ensenyament. Igual que va passar amb altres grans reformes educatives, el PP i el PSOE són incapaços de cercar un acord amb la comunitat educativa i les comunitats autònomes a l’hora de legislar sobre ensenyament.
Pendent queda valorar amb racionalitat certs assumptes interessants de la llei Wert, com la professionalització de la figura del director, o d’altres més discutibles, com els itineraris de tercer i quart d’ESO i la segregació que poden generar.
Però amb personatges com Hernando semblem condemnats a la bronca. La de més baix nivell educatiu, per cert.
Les píndoles del món
Els adéus
20/05/2013Martí Perarnau, periodista
Mentre Tito i Abidal aixecaven el trofeu de la Lliga, “L’hora dels adéus” semblava sonar per alguna gent d’aquest equip. El campionat encara no s’ha acabat, tot i que el dia del Bayern vàrem creure que quelcom sí que havia arribat a la seva fi: la dictadura blaugrana a Europa. Els equips alemanys s’han refermat de valent i encara ho faran més la propera temporada i el Barça haurà de reinventar-se un cop més si vol recuperar el seu domini.
Com ha dit en Tito Vilanova, la Lliga només ha estat un any lluny del Camp Nou i ha tornat d’una manera complicada: el curs ha estat dur pel vestidor, marcat pels problemes excepcionals de les malalties, i encara no està tot fet, perquè ara tocarà prendre decisions importants i no equivocar-se per excés ni per defecte. Justet de forces i amb dificultats, l’equip ha aconseguit un gran títol. Ara li toca al club encertar perquè l’any que ve n’hi hagin més i millors.
Les píndoles del món
Blesa, presó per a l’encarregat
17/05/2013
Josep Soler, director d’Institut d’Estudis Financers
Feia 20 anys, des de les primeres imatges de Mario Conde entrant a Alcalá-Meco, el novembre del 1994, que no vèiem un banquer, o un exbanquer important, entrant en un centre penitenciari. Ahir, un amic de l’ànima de José María Aznar, Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid i un gran protagonista de l’anomenada “dècada prodigiosa”, que ha acabat sent “dècada maleïda”, seguia l’exemple de Conde. No hi ha cap dubte que és indignant la sensació d’impunitat de grans responsables de la crisi. Al món polític, empresarial i social, estan farcits de gent que van prendre, per ignorància, incompetència, o deliberadament, decisions que han tingut efectes nocius. La compra d’un banc de Florida per part de Caja Madrid, el presumpte delicte pel qual s’ha decretat presó a Blesa, no ha estat de ben segur de les més importants decisions equivocades i serà complicat demostrar responsabilitat criminal. El cas Blesa sí que posa sobre la taula la necessitat d’anar més enllà en la cerca de responsabilitats. Per exemple en aquells que van situar Blesa en la direcció d’una caixa plenament controlada pel poder polític, i per executar les decisions emanades d’aquest poder polític. O els supervisors. On eren els supervisors quan es demanava autorització per a tantes d’aquestes decisions? Tot i la patxoca d’empresonar un banquer, hi ha la sensació que s’ha empresonat l’encarregat, i no pas l’amo.
Les píndoles del món
Gatsby enamorat
17/05/2013Toni Vall, crític de cinema
Com un castell de focs, espurnejant i colorista, així comença El gran Gatsby. Baz Luhrman és fidel a si mateix i orquestra una orgia d’estímuls visuals, una borratxera d’esteticisme i luxe per acollir els seus personatges i explicar-nos una història immortal. Però compte, no es deixin endur per les aparences ni per judicis precipitats, ben aviat un s’adona que la façana visual i l’exageració formal de l’arrencada no són l’essència del film. Ben al contrari. Com ja va fer amb Shakespeare a Romeu i Julieta, Luhrman sap destil·lar tota la veritat de les paraules de Scott Fitzgerald i ens la serveix clara i diàfana, carregada d’emoció i prenyada de talent cinematogràfic. Repeteixo, no es deixin portar per l’aparença, ni per les crítiques mandroses, potser és veritat que li sobra una mica de metratge però és aquest un film extraordinàriament ben dirigit, que sense problema podria haver signat Francis Ford Coppola. Deixin-se seduir per aquest fantàstic, misteriós, romàntic empedreït, i, sobretot, terriblement enamorat Gatsby.
Les píndoles del món
El dilema de la clonació
16/05/2013
Josep Corbella, periodista de La Vanguardia
La investigació que ha obtingut cèl·lules mare a partir d’embrions clonats reobre el vell debat bioètic de si és correcte recórrer a embrions humans per desenvolupar tractaments mèdics. Per trobar la resposta, permetin que els proposi un petit experiment mental. Imaginin per un moment que s’està cremant una casa i que hi ha un nen de cinc anys i un tanc de nitrogen líquid amb mil embrions. Vostès tenen l’ocasió d’entrar-hi i salvar-los, però han de triar. O salven el nen o salven els embrions. Què farien en una situació així? S’aturarien a pensar el que és correcte?
Jo, personalment, no tindria cap dilema. Entraria cames ajudeu-me i salvaria el nen. I si algú altre també pogués entrar i salvar els embrions, fantàstic. Però si no, què volen que els digui? No crec que ningú pugui defensar que l’opció moralment correcta és salvar els embrions i deixar morir el nen. Si traslladem aquest experiment a la vida real, l’equivalent de l’incendi pot ser una leucèmia, un parkinson, una insuficiència cardíaca… Malalties que, avui encara no, però que probablement en un futur es podran curar amb cèl·lules derivades d’embrions. Serà correcte fer-ho?
Per mi no hi ha més dilema moral que en la situació de l’incendi. Protegir els embrions, naturalment que sí, però primer les persones.
Les píndoles del món
El micropenis de Mick Jagger
16/05/2013Tian Riba, periodista
Keith Richards va escriure el 2010 que Marianne Faithfull, l’única dona que ha trencat el cor a Mick Jagger, el va deixar perquè no es podia divertir amb el penis petit del cantant. “Té un parell de boles enormes –va escriure el guitarrista-, però no pot omplir el buit que hi ha entremig”.
Les dues ànimes de Ses Satàniques Majestats sempre han tingut una relació d’amor i odi, però la dignitat de Jagger no li permetia tornar a la carretera pels 50 anys dels Stones si l’autor del riff més famós de la història no demanava disculpes. “Hi ha coses –ha dit el propietari dels morros impossibles- que no es poden deixar passar”.
Ara podríem recordar, perquè aquesta història és tan llarga com la dels Stones, que Catalunya pateix des de fa 30 anys un drenatge del 8% del seu PIB, de la seva riquesa anual, i ningú diu res. I és una bestialitat el que se’n va i no torna si ens fixem que ara hi ha una batalla per una dècima de dèficit en funció del PIB. O podríem recordar que l’Estat deu diners a la Generalitat. O que obliga a retallar més a qui ha d’assumir els serveis socials. I que, un cop ofegat, et deixa els teus diners i et fa pagar interessos.
Tot això és veritat. Però, el que ho explica tot és una altra cosa. La dignitat i el respecte és important fins i tot entre l’home que va esnifar les cendres del seu pare i el paio que li canta a Satanàs.
Les píndoles del món
Ui sí, els pressupostos
15/05/2013Maiol Roger, periodista d’El País
Ui sí! Els pressupostos! El Govern els prorroga per no tenir desgast polític, i l’oposició els demana per tenir alguna cosa per criticar. Política de curta volada, tot plegat. Però la diferencia entre tenir pressupostos o no tenir-ne, ara, és ben minsa: la misèria és la mateixa.
Misèria? El Govern no vol ni sentir-se a parlar. Ni que el president Mas es posés a pidolar menjar a la Castellana es plantejarien donar un tracte just a Catalunya. I quan hi ha un tímid pas que es diu dèficit a la carta, arriben els barons del PP a dir que som uns insolidaris i uns independentistes malgastadors. Els barons del PP actuen com els pinxos de la classe, que es dediquen a atonyinar qui hi posa colzes. Perquè Catalunya ha fet els deures: és la comunitat que més ha retallat. I això, carregant un maltractament que es diu 8.000 milions de deutes de l’Estat i 8% de dèficit fiscal.
Rajoy donarà un cop sobre la taula? Difícil de pensar en un home que es famós per haver marxat d’una reunió important per veure un partit de futbol. S’imposarà la fatxendaria de l’extremeny Monago, l’odi lingüístic de l’Aragó, el señorito d’Ignacio González de Madrid i l’estil presumptament “narcofriendly” de Núñez Feijóo.
Els barons del PP són com els insectes: viuen de picar-nos i són bastant molestos. L’única diferència és que l’ONU ja ha trobat beneficis nutritius a les bestioles, i encara és hora que trobi alguna cosa positiva als barons del PP.
%s1 / %s2
-
Al blog d’El món Suscripció al feed RSS
Barcelona no traurà la samarreta de Colom…
L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha confessat que, ara, després de tota la polèmica, no hauria autoritzat la iniciativa publicitària de Nike al monument de Colom amb la samarreta del Barça. A l’alcalde li sap greu el rebombori i demana que, entre tots, “no en fem un Punto pelota“. Trias, a més, ha lamentat el [...]
… i la Fundació de l’Espanyol en critica la vinculació amb Qatar
El vicepresident de la Fundació de l’Espanyol, el diputat de CiU Antoni Fernández Teixidó, considera que “posar la samarreta al monument de Colom és inadequat, però encara pitjor és la imatge de Qatar”. “Més enllà d’uns colors i un escut -continua- el que surt a totes les portades del món és Qatar Airways, cosa que [...]
Tertúlia amb Jordi Bosch, Jordi Barbeta, Ernest Folch i Albert Montagut
Emis.: Divendres 24-05-13 a les 08h
A Nike són uns genis
La polèmica per la col·locació d’una samarreta del Barça a l’estàtua de Colom de Barcelona ha donat a Nike una publicitat ingent, molt més valuosa que els diners que va pagar a l’Ajuntament. Mentre el debat continua viu, la marca de roba ha mostrat la samarreta més vegades que mai. I això, segons Jordi Basté, [...]
“Hem aconseguit salvar la majoria dels restaurants que hem visitat”
Emis.: Divendres 24-05-13 a les 11h
-
Darrers comentarisSuscripció al feed RSS
santcle
Em va saber greu que el Sr Sardà cridés groll[...]
Tots els comentaris a "Tertúlia amb Pilar Rahola, Xavier Sardà i Màrius Carol"
josepcostamarti
No soc un incondicional ni de la Sra. Rahola [...]
Tots els comentaris a "Tertúlia amb Pilar Rahola, Xavier Sardà i Màrius Carol"
arutnev
Hola Mònica, aquet cap de setmana anem a Zega[...]
espigol47
Cal un toc d’atenció per el Sr, Sardà. [...]
Tots els comentaris a "Tertúlia amb Pilar Rahola, Xavier Sardà i Màrius Carol"
espigol47
Sisplau, no poseu un 4art. tertulià. Amb 3 es[...]
Tots els comentaris a "Tertúlia amb Pilar Rahola, Xavier Sardà i Màrius Carol"
