El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: -

i després
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Succedanis

21/11/2014

enric_vilaEnric Vila, historiador i periodista

No es pot negar que la querella impulsada pel PP ha tingut la virtut de deixar satisfeta molta gent. Si llegeixen els articulistes de Madrid veuran que consideren que, per fi, “España ha comparecido en Catalunya”. L’independentisme sociològic també està content. Molts catalans creuen que, gràcies a Torres-Dulce, no trigarem a ser un nou estat d’Europa.

El president Mas, igual que Joana Ortega o que Irene Rigau, no ha donat mostres d’inquietud. Si hagués mantingut la consulta del 9-N tal com s’havia pactat ja els dic jo que no estaria tan tranquil. Però després del succedani de consulta, encara que el president digui que se sent decebut, en realitat em sembla que està satisfet d’haver recuperat el lideratge del país.

La querella també ha caigut bé en el món progressista català, que pot mostrar la seva adhesió a Mas i deixar en evidència que Podemos és tan espanyol com el PP. La querella fins i tot ha donat aire a Pedro Sánchez, que cada vegada que obre la boca diu una obvietat.

La judicialització de la política espanyola sembla que només incomoda els partidaris de la tercera via, però si jo fos ells no patiria. Rajoy ha respost amb un succedani de querella al succedani de consulta que li ha fet Mas. Tot és tan previsible que Torres-Dulce és soci del Real Madrid.

Les píndoles del món

Mas, a curt termini, guanya

21/11/2014

joan lopez alegre 50x50Joan López Alegre, periodista

No crec que Mas el sorprengui que es presenti una querella contra la seva actuació el 9-N. Desprès del dictamen del Consell d’Estat i de la suspensió per part del Constitucional és el més lògic. El que no era normal va ser que, després de la carta de Llanos de Luna advertint de les conseqüències de la insubmissió, no passés res. La reunió de la junta de fiscals de majoria progressista que avala Torres-Dulce i la roda de premsa de la fiscal en cap de Barcelona fan palès que la justícia es resisteix a sotmetre’s a la política.

Ara bé, un cop més la justícia compta en realitat molt poc. El que compta és que, a curt termini, Mas guanya. Si el TSJC admet a tràmit la querella, es converteix en una víctima i reforça la seva aspiració de ser el líder del bloc independentista. Si no l’admeten a tràmit, guanya també, ja que atribuirà la presentació de la querella a la voluntat de l’Estat de parar-li els peus.

Si la justícia no actua per tal de fer content el separatisme, la separació de poders desapareixerà i la democràcia també. Però tenint en compte que els ciutadans, en general, no som doctors en dret, si el poder executiu, o sigui, Rajoy, no s’explica, l’acció judicial no serà compresa i compartida per gairebé ningú.

Les píndoles del món

Delictes a temps parcial

20/11/2014

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

L’equip d’Artur Mas encara deu estar de ressaca després de la pletòrica jornada d’ahir. Si no hi ha sorpreses el fiscal acusarà el president de fins a quatre delictes. I cap d’ells menor. Desobediència, prevaricació, malversació i usurpació de funcions.
A aquest pas, el cartell de la propera campanya electoral, més que el Moisès que obria les aigües del mar Roig, serà el d’un Mas vestit de Robin Hood que delinqueix en benefici del poble.
El fiscal general de l’Estat ha aconseguit que continuem parlant del 9-N quan aquí tothom donava la jornada per liquidada. En llenguatge convergent ja havíem passat pantalla.
Però hi ha moltes coses que no quadren. És possible que la votació del 9 de novembre sigui un delicte flagrant. Però, si és així, què hi fan avui, onze dies després, les urnes obertes encara a les set delegacions territorials de la Generalitat?
Si posar les urnes era delicte fa una setmana, no ho continua sent avui també? Si fos així, el més lògic seria que la Fiscalia maniobrés per tancar-les. Si no ho fa potser és perquè en el fons estem parlant d’una altra cosa, potser d’una maniobra política. O això, o és que els delictes només ho són quan surten a la BBC.

Les píndoles del món

Artur Mas

20/11/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Ignoro si Artur Mas i Francesc Homs van dinar plegats ahir a la Casa dels Canonges, però els imagino brindant amb cava per la decisió del fiscal general de l’Estat, perquè la querella li dóna molta més dimensió política i, fins i tot jurídica, a la consulta simbòlica del 9-N. La nul·la intel·ligència emocional del PP ha convertit en molt més transcendent del que ens pensàvem un acte de sobirania de dos milions de catalans i engrandeix la desobediència que va fer el president de la Generalitat.
Preguntem-nos un moment qui és Artur Mas. Mas era l’home a qui l’any 2002 un tal Mariano Rajoy, durant un cap de setmana amb les respectives al Palacio de las Marismillas de Doñana, va proposar que CiU fos la marca blanca del PP a Catalunya. A l’estil bavarès. Mas era l’home de l’últim gran pacte d’Estat. I són els incompliments d’aquest Estat el que l’ha portat a posar corbata al sobiranisme.
Voler posar el president de Catalunya a la presó per haver permès votar sense trencar res aboca el país a la unilateralitat. I si el 9-N ja ha fet cruixir les costures de l’Estat, imagineu la força de la victòria d’una candidatura del “sí” en unes eleccions de veritat. És impossible d’aturar. I Mas hi arriba amb pedigrí independentista, al mateix temps que pot plantejar una perversa disjuntiva a la tercera via “upper” Diagonal: o independència amb ordre o la revolució bolivariana de Podemos.

Les píndoles del món

Somni o malson

20/11/2014

Xavi PardoXavi Pardo, crític de teatre de RAC1

Joan Ollé explica que si en 30 anys no havia fet cap Shakespeare és perquè el troba massa modern, de fet, diu que no l’entén. Pura provocació: amb El somni d’una nit d’estiu ha demostrat que l’entén perfectament. Ollé l’explica com un conte fantàstic, creant imatges oníriques, cuidant el toc de poesia (no s’està, fins i tot, de col·locar un piano enmig del bosc). Al mateix temps coqueteja amb la part fosca de la comèdia. L’escenografia de Sebastià Brosa i la il·luminació de Lionel Spycher fan que en ocasions aquest bosc sembli més propici al malson que no pas al somni. I per rematar-ho, en alguns punts, sembla que Ollé s’arribi a fotre de tot plegat. Hèrmia apareix com la Caputxeta Vermella, els artesans queden convertits en els nans de la Blancaneu, els dos galants són uns pelacanyes, i la pobra Helena és gairebé una gossa en zel. Els millors del repartiment, Lluís Marco (un Oberon solemne però tendre) i Pau Vinyals (un Puck entremaliat i libidinós). Mercè Arànega sembla desaprofitada, i Xicu Masó té els moments més agraïts. Amb tot plegat, el muntatge pot arribar a convèncer, però està lluny d’entusiasmar.

Les píndoles del món

Nervis a la metròpoli

19/11/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Un dels arguments més usats per l’espanyolisme per negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya és que només s’usa per les colònies. I no els hi falta raó. L’ONU reconeix aquest dret internacionalment però només en casos de descolonització. Per això a Catalunya el sobiranisme es va inventar el terme dret a decidir, per demanar el mateix en el marc de la Unió Europea.
Però els nervis comencen a traïr algunes persones, com és el cas del cap de l’exèrcit espanyol, que ahir va atribuir l’augment de l’independentisme a la debilitat de la “metròpoli” i va comparar la situació actual amb la del 1898, quan Espanya va perdre les seves últimes, o penúltimes colònies, si hem de fer cas del llenguatge utilitzat pel general Jaime Domínguez Buj.
No és una anècdota. És una veu significativa que se suma al cor de la caverna que acusa a Rajoy de feblesa, d’haver estat massa tou amb la consulta. Una consulta que de moment ja ha aconseguit molestar l’exèrcit, ha obligat Rajoy i Pedro Sànchez a intensificar les seves visites a Catalunya, i sobretot, ha produït una fractura en el sistema judicial espanyol que avui viurà el seu moment culminant. Un terrabastall considerable, sobretot per aquells que la menyspreaven parlant de butifarrèndum.

Les píndoles del món

Constitució i diàleg

19/11/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Per molt que, des de l’independentisme, alguns s’entestin a titllar-la d’autoritària, antidemocràtica i amenaçadora, l’actitud del president Rajoy i del seu Govern davant del desafiament independentista ha estat en tot moment assenyada, dialogant i sobretot conscient de la gravetat de l’envit així com de la importància d’evitar la trencadissa entre Catalunya i la resta d’Espanya. De fet, aquesta actitud conciliadora, sens dubte en pro de l’interès general, li ha valgut la crítica d’alguns dels seus afins, que l’acusen de tou i condescendent amb els nacionalistes, crítica a parer meu injusta atès que el Govern espanyol ha arribat fins on podia sense que les coses anessin a pitjor. Però el cas és que Rajoy ha estat implacable en la defensa de la Constitució del 78, que garanteix els nostres drets i llibertats com a ciutadans i que ens ha donat els prop de 36 anys més pròspers i tranquils de la nostra història recent. A Catalunya encara hi ha molta gent que respecta i valora els beneficis d’aquesta Constitució i que no vol dinamitar-la com pretenen els independentistes. Això no vol dir que aquests catalans compromesos amb el projecte que compartim amb la resta dels espanyols renunciem a fer les reformes institucionals i, per què no, constitucionals que calguin per maximitzar el grau de satisfacció general. El president Rajoy, que el proper dia 29 visitarà Catalunya, ja ha dit que està disposat a parlar-ne dintre del marc de la Constitució. Tant de bo el president Mas fes el mateix, perquè tots hi sortiríem guanyant.

Les píndoles del món

He suïcidat el llop!

19/11/2014

Xavi PardoXavi Pardo, crític de teatre de RAC1

Quan la gent et demana per aquest muntatge de Terra baixa la pregunta sol ser: “Vols dir, ell tot sol, fent tots els papers de l’auca?”. I la resposta és que sí, que l’adaptació d’en Pau Miró i del mateix Lluís Homar està tan ben feta que aconsegueix que en sortir del teatre et preguntis: “I com era, com es devia fer Terra baixa amb més d’un actor?”. Ara bé, perquè obri el miracle, damunt de l’escenari hi has de tenir un fora de sèrie com Lluís Homar en el millor moment de la seva carrera. El que fa és un autèntic prodigi. Salta d’un personatge a l’altre amb la màxima naturalitat: de la ingenuïtat de la Nuri al torment de la Marta, de la puresa de Manelic a l’arrogància de Sebastià. I tot plegat amb els mínims recursos escènics: un canvi de llum, una cortina, quatre fulles seques…. No li cal res més, simplement es transforma, deixa que els personatges el posseeixin. La seva feina respira veritat, no hi ha res que quedi artificial. Homar és un actor que val per quatre.

Les píndoles del món

Empaperar el president Mas

18/11/2014

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

El d’avui és un d’aquells matins en què t’aixeques pensant que no tot és de color negre. Els fiscals catalans s’han negat a seguir l’ordre de Torres-Dulce de querellar-se contra el president Mas. El seu és un gest d’una gran dignitat. La mateixa d’aquells periodistes que no es deixen amanyagar pel poder. La mateixa d’aquells polítics que no es deixen subornar. Els fiscals catalans consideren que no hi ha base per presentar aquesta querella i posen per davant la seva professionalitat a l’obediència del seu superior jeràrquic. Tot el meu reconeixement.

Però és que, a més, el gest dels fiscals catalans fa encara més evident com n’és de tramposa la forma en què el govern del PP ha afrontat el procés sobiranista des de bon principi. Constitució en mà, ens han volgut fer creure que la seva era una resposta estrictament jurídica. Primer, passant la patata calenta a un òrgan tan imparcial com és el Tribunal Constitucional. Ara, fent que el Fiscal General de l’Estat posi blanc sobre negre la querella contra el president Mas anunciada sense cap pudor per Alícia Sánchez-Camacho.

Senyor Rajoy, donar una resposta política a Catalunya no vol dir polititzar la justícia per empaperar al president Mas.

Les píndoles del món

El ciutadà perd

18/11/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

És inevitable caure en la temptació d’interpretar la tempesta que el 9-N ha provocat en la Fiscalia en termes de vencedors i vençuts. Però passi el que passi a la reunió de la Junta de Fiscals de demà, qui perd és el ciutadà. Si no hi ha querella o és arxivada per un jutge, possibilitat que no es pot descartar, molta gent es preguntarà de què serveix complir la llei. Si finalment prospera aquesta demanda penal, Artur Mas podrà treure profit electoral i molta gent es preguntarà, també, de què serveix complir la llei. Aquestes són les conseqüències de carregar-se la separació de poders i, això, va per tothom, per un Govern espanyol amb molta pressa per veure inhabilitat a un president català que, al mateix temps, fa tot l’impossible per anar a judici. Efectivament, Montesquieu ha estat vençut.

Les píndoles del món

Un balanç encara per fer

17/11/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Per als més joves, Núñez és possiblement poc més que un personatge del Crackòvia que parla un català estrambòtic. Però, de forma independent dels seus greus problemes amb la justícia, queda per fer encara l’anàlisi freda i equànime del seu pas per la presidència del Barça.
Van ser 22 anys i és impossible que no hi trobem moltíssims errors, però també molts encerts. Penso que no seria just analitzar la tasca barcelonista de Núñez amb els ulls del futbol del segle 21.
Cal entendre en quines circumstàncies es movia l’esport espanyol, com a mínim durant ben bé la meitat del seu mandat. Unes estructures viciades on el gran rival, el Madrid, tenia tot el poder a la seva disposició i amb la mateixa facilitat que controlava els comitès federatius, també rebia sucoses subvencions de Televisió Espanyola que li finançaven la secció de bàsquet.
Núñez, amb tots els defectes, va haver de desmuntar peça per peça un entramat construït durant anys per Bernabéu abans de fer realitat aquell Barça triomfant que havia promés.
Sense obviar la condemna judicial i l’ingrés a la presó, que taca tota una trajectòria, l’anàlisi freda de la seva llarga presidència encara està s’ha de fer.

Les píndoles del món

Clàusula de garantia

17/11/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Van dir que era inútil, van menysprear la participació, van amenaçar amb la fiscalia i una setmana després el Madrid oficial, diaris inclosos, ha entès el 9-N. O ha deixat de negar l’evidència. Dos milions de catalans van deixar en ridícul un Estat i, per molt que parlin d’una majoria silenciosa de dos terços, al final s’han cregut que això anava de debò.
Que Rajoy digui que s’ha d’explicar millor és admetre que fa dos anys que perd el debat i és un pas que està encara a 17.000 quilòmetres de la realitat. Pedro Sánchez ha estat més hàbil. Saragossa queda més a prop de Barcelona que Brisbane, però li caldrà molt més que tarannà.
Catalunya, el drama del caciquisme democràtic i el rupturisme de Podem són tan decisius en el canvi dels dos grans partits, com el llarg any electoral que arriba, però si volen convèncer una majoria de catalans, la reforma que plantegen ha d’incloure el dret a l’autodeterminació amb possibilitats reals de ser exèrcit, com a porta de sortida i clàusula de garantia.

Les píndoles del món

President

17/11/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Mas ja governa Espanya. Només cal repassar l’últim cap de setmana i veure com tots els líders nacionals han mossegat l’ham del president. Del PSOE a Podem, passant pel principal fracassat, un PP del tot descol·locat i sense capacitat de reacció una vegada vençuda la seva única defensa, la llei.

La negociació política és avui del tot imprescindible però no és creïble que Rajoy pugui pilotar-la. El president del Govern espanyol torna a equivocar-se si es creu a temps de reconduir la situació. Els catalans no esperen res del seu previsible telegrama i poc de la seva pedagògica visita.

L’esquerra té l’oportunitat de renéixer a Catalunya si Pedro Sánchez supera les declaracions d’intencions i es posa en mans de l’astut Iceta. Sense complexos ni línies vermelles.
Sense apriorismes ja avança un Pablo Iglesias capaç de captar aquests milers de catalans que mai van aspirar realment a la independència i només pretenien i pretenen sentir-se respectats.

Les píndoles del món

‘Wait and see’?

14/11/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Ara per ara no hi ha consens entre les forces proconsulta sobre com s’han de transformar unes eleccions en un referèndum tal com voldria el president Mas: amb llista única, amb un programa únic, la independència, i sense sigles de partits.
ERC i la CUP mostren sintonia a l’hora de reclamar plegats un programa constituent també social: lluita contra la corrupció i contra la pobresa. Iniciativa i el PSC no en volen, d’eleccions immediates. Unió tampoc.
Mas pot optar per anar igualment a eleccions amb diverses llistes del , o bé esperar: fer créixer l’independentisme, anar creant les anomenades estructures d’Estat i veure com canvia l’Estat després de les eleccions generals. Com diu Convergència, es tracta de segar el blat en el moment just, ni abans ni després. O com diria el propi Mas, “wait and see”.

Les píndoles del món

Rivalitat

14/11/2014

enric_vilaEnric Vila, historiador i periodista

Aquest patiment per l’estat de les relacions entre el president Mas i l’Oriol Junqueras és de país menor d’edat, de culer del temps anterior a la primera copa d’Europa. Catalunya ha d’estar orgullosa de tenir dos polítics amb dues personalitats tan fortes i unes virtuts tan diferents. Què han de fer els polítics si no barallar-se per manar? Un país sa i vigorós necessita dirigents que tinguin ambició i una idea pròpia de les coses, i més en un moment tan difícil. Mirin què passa a Espanya on tothom pensa igual. Els grans moments dels països civilitzats sempre han estat protagonitzats per grans rivalitats polítiques. Recordin Gladston i Disraelí o Jefferson i Adams. El talent surt de les espurnes que produeixen els xocs entre caràcters dominants. Mirin com va sortir ahir Miquel Iceta de la reunió amb el president Mas: semblava un criat. Junqueras, en canvi, és un rival, la prova rotunda del vigor que està agafant l’independentisme. No pateixin que Mas millorarà Junqueras i Junqueras millorarà el president Mas –fins i tot per aquells que ja creuen que és perfecte.

Les píndoles del món

‘Dos tontos todavía más tontos’

14/11/2014

Toni VallToni Vall, periodista

El respecte als clàssics és sagrat. I suposo que ningú té cap dubte que Dos tontos muy tontos és un clàssic de la comèdia moderna, oi? Els germans Farrelly van parir un film epifànic, trufat de mala bava i capacitat per subvertir determinades normes de l’humor. Ells mateixos, vint anys més tard, han decidit recuperar els dos personatges protagonistes i reprendre el fil de la seva imbecil·litat supina. Una bona idea? Per què no? Per què no bussejar en l’estultícia enquistada en les seves vides? Però la decepció, em sap greu dir-ho, és més que notable. En lloc d’empescar-se una pirueta atractiva, en lloc de retratar aquests dos ases amb un mínim d’intencionalitat i punt de vista creatiu com els dos interessants artistes que són, han optat per un camí erm, sec, mort. No hi ha cap aresta de genialitat més enllà d’alguna troballa tant espurnejant com escadussera. No sé per què els Farrelly no s’han atrevit a forçar la màquina a apostar fort per una història contundent sobre el pas del temps, per exemple, o sobre la decadència, o sobre l’amistat. Tot això hi deu ser en aquesta seqüela mandrosa, anèmica, absurda, equivocada i interminable. Però tant esllanguit i pobre que fa una mica de pena.

Les píndoles del món

‘Estafermo’

13/11/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Resulta que Fitch i Bloomberg diuen que si Rajoy no es mou respecte a Catalunya la incertesa tindrà conseqüències en el deute espanyol i Rajoy, que prefereix Espanya arruïnada abans que compartir sobiranies, actua no ja com a Don Tancredo, sinó com a estafermo, en definició de Pedro J. Ramírez. Un estafermo és aquell ninot giratori a qui envestien amb la llança, però que de la inèrcia et clava un clatellot amb l’altra braç. En aquest cas fent el Gran Dictat a la fiscalia, tot i que encara no s’ha endut el pot per vergonya torera, i en forma de ciberatac, que és la forma moderna de treure els tancs.
Amb el no de Rajoy s’ha acabat la legislatura a Catalunya i a Espanya i ara ve un cicle d’un any llarg de cites electorals en que el mapa canviarà i en què s’ha de veure si les eleccions catalanes van abans o després de les municipals i generals. I a veure si com a l’acudit “hay alguien más”.
Mas té ara per primera vegada en la legislatura el control del temps i els partits pro-consulta, que acabaran anant junts, sigui barrejats o no, abraçats o no, han d’actuar amb intel·ligència. L’àrbitre de la partida pot acabar sent l’economia i el senyals que envia al món l’Espanya que protegeix exministres de Franco reclamats per la Interpol és un micro enganxat amb celo quan la humanitat és capaç d’enviar un robot a un cometa que està a 500 milions de quilòmetres de la Terra.

Les píndoles del món

L’Espanya de tots

13/11/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Que diumenge passat Artur Mas i els seus socis parlamentaris van actuar de manera deslleial amb la Constitució és, a parer meu, una evidència. Que van menysprear l’estat de dret que garanteix els drets i les llibertats dels ciutadans espanyols, inclosos els catalans, és, al meu entendre, una realitat difícil de rebatre. Amb la seva política antijurídica de fets consumats, Mas ha renunciat a ser el president de tots els catalans i ha decidit limitar-se a ser-ho només dels independentistes, per bé que tot indica que no són més d’un terç dels ciutadans de Catalunya. Mas, que ni tan sols ha guanyat mai unes eleccions amb un programa nítidament independentista, intenta tensar la corda al màxim i aprofitar a tota costa l’actual efervescència social per precipitar la presa per part de la societat catalana d’una decisió tan transcendental com la de separar-se de la resta d’Espanya, decisió que no ha estat en cap cas precedida d’un debat públic reflexiu i equilibrat. D’això se’n diu culte a l’instant. Per contra, Rajoy, que legítimament aspira a preservar la unitat d’Espanya, s’aferra al ritme assossegat i tranquil que cal esperar de les nostres institucions representatives. Ara bé, del que es tracta no és de preservar l’Espanya dels uns o dels altres sinó l’Espanya de tots, inclosos els nacionalistes catalans, per la qual cosa semblaria raonable que Rajoy iniciés converses amb el principal partit de l’oposició i amb totes aquelles forces compromeses amb el projecte suggestiu de vida en comú que és Espanya per mirar d’incrementar el grau de satisfacció general.

Les píndoles del món

Intel·ligència i força

12/11/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Diu un gran principi del sistema immunològic dels estats que la intel·ligència només és efectiva si s’acompanya de la força. El problema és quan la intel·ligència manca i més en un estat en què la força sempre ha estat més valorada que la intel·ligència. Un problema que es duplica quan un estat basa les seves relacions en la submissió, el vassallatge, l’amenaça gratuïta als seus propis ciutadans i els atacs informàtics indiscriminats.

Per això, la Castella de Don Pelayo davant el desconcert i el ridícul internacional que li ha generat el 9-N ha decidit posar en marxa un dels últims recursos de la força: portar a judici un president i una vicepresidenta per posar urnes de cartró als col·legis. Ja ho van fer un cop quan van condemnar la Mesa del Parlament basc per no voler dissoldre un grup parlamentari d’una cambra democràticament escollida.

Però afortunadament els temps han canviat. Si en algun moment la força sense intel·ligència, la caserna per sobre del pensament, els va servir per sobreviure algun col·lapse històric que ara se n’oblidin. La força avui dia només es mesura amb quilos d’intel·ligència i sobretot, amb la capacitat d’innovar en el teatre d’operacions canviant que és la política. I amb això els catalans ja la sabem llarga.

Les píndoles del món

Reiniciant Mas

12/11/2014

Foto Víctor Mondelo EL MUNDOVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

No m’imagino al president del Govern espanyol acudint al CNI per ordenar un atac informàtic massiu als servidors de la Generalitat. Però, de ben segur, que com a expert a saltar-se la llei Mas tindrà proves o indicis per sustentar les seves acusacions.

En aquest moment d’eufòria, el cap de Convergència és capaç de tot. D’apropiar-se l’èxit del 9-N, d’obrir una negociació amb el Govern espanyol que el 80% dels votants de la consulta rebutja i, fins i tot, d’esgotar el mandat.

Encara menys sabem de les intencions de Rajoy, amagat a l’espera que la Fiscalia faci la seva feina, incapaç de culminar les seves amenaces amb coherència i responsable màxim del retorn a la vida política del president de la Generalitat. Culpable d’haver reiniciat Mas.

%s1 / %s2