El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Superdiumenge amb Xavi Puig i Jaume Mullor16:00 - 19:00

i després El Barça de bàsquet juga a RAC1
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Caiguda

17/04/2014

marti_perarnau 50x50Martí Perarnau, periodista

Pels llibres d’història futbolística, el cicle del gran Barça s’haurà acabat a València, la nit del 16 d’abril del 2014, però aquesta no ha estat una mort sobtada, sinó lenta i lànguida, que va començar quan el president Rosell va decidir que ell també volia manar al vestidor i com que no podia manar va fer fora un defensa que l’entrenador volia quedar-se, però va quedar-se un grapat de jugadors que l’entrenador volia fer fora.

Després va venir la relaxació dels costums, aquella sinistre frase (“Aquest equip l’entrena qualsevol”), la desaparició de la cultura de l’esforç, el fre a confiar en els xavals del planter i, més enllà, el que calgui fins acabar avorrint Messi. La caiguda d’aquest gran equip, que sempre serà història del futbol, ha estat lenta i melangiosa, però sostinguda. Sostinguda per una manca esgarrifosa d’idees. D’idees de futbol. El futbol sempre et torna el que li dónes. Si li dónes mandra et torna nostàlgia.

Les píndoles del món

‘The amazing Spider-Man 2: El poder de Electro’

17/04/2014

Toni VallToni Vall, crític de cinema

Si per alguna cosa em sabia greu la creixent sobredosi de pel·lícules de superherois era el perill de caure en la banalització del còmic i els seus personatges com a manifestació cultural i estètica de primera categoria, que no mereix caure en el sac de la mediocritat que tantes vegades és el producte fast food made in Hollywood. Però és clar, com en tants altres àmbits, hi ha de tot i generalitzar alegrement no serveix de res. The amazing Spider-Man 2 és, en aquest sentit, una petita sorpresa com ja ho eren, per exemple, les dues entregues de Los vengadores. Sense deixar de ser una producció d’ànima un pèl massa infantil, es tracta d’un film força millor que la primera entrega, com gairebé sempre massa llarg però també més intens i amb més matisos dramàtics. L’actor protagonista segueix sense acabar de convèncer però s’agraeix que li injectin al personatge més profunditat, més capacitat per a l’emoció, cosa que no significa obligatòriament fer-lo anar al psicòleg. El pes del passat és important en la història, un passat soterrat i oblidat en el temps, que ressorgeix per canviar el destí de Spiderman. Encara que potser la dissort no hi hagi dit l’última paraula.

Les píndoles del món

Combatent l’atur: nosaltres tampoc

16/04/2014

Josep Soler Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers

La Unió Europea té una taxa de creixement del seu PIB ínfim, raquític. I nosaltres (Espanya i Catalunya) també.
La Unió Europea té un nivell d’endeutament públic proper al 100%. Nosaltres també.
Tot i això, la Unió Europea ha millorat la seva balança exterior. Nosaltres també.
La Unió Europea té una taxa d’inflació molt baixa, propera a zero. Nosaltres també.
La Unió Europea té una taxa d’atur una mica per sobre del 10%. Nosaltres… tampoc. El que tenim és una taxa d’atur més del doble i un 150% superior. A Catalunya “només” del 130%. De fet estem entre les 25 regions amb pitjor ràtio d’ocupació entre les 272 regions registrades i analitzades.
En atur juvenil, encara pitjor. Catalunya amb un 50,7%, també més que dobla la taxa comunitària d’un 23,4%.
En el que no ens guanya ningú, ni a Espanya ni a Catalunya, és en inanitat, en conformisme i en resistència a canviar les coses. De fet, quan algú planteja les reformes radicals necessàries per canviar i regirar l’atur, per sortir d’aquestes nefastes places de descens a escala europea en la classificació de feina i ocupació, seguim contestant: nosaltres tampoc!

Les píndoles del món

Corredors de cinta

16/04/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Catalunya és una nació que es comporta com un corredor de cinta estàtica, anem esbufegant, fent un esforç sobrehumà i no ens hem mogut ni un mil·límetre d’on som, una trista autonomia. Una vida d’hàmster, girant de declaració en declaració, i un debat, el de la Unió Europea, que comença a cansar més que l’anunci de Fortaleza.
És l’empat permanent de Catalunya i Espanya. I qui té raó? Doncs com diría Jarabe de Palo, “depende”. Efectivament, com diu el Govern espanyol els tractats europeus són clars i el dret a veto ens ho posa tot difícil. Efectivament, com diu el Govern català els tractats són més vulnerables que la defensa del Barça. I com que ningú ens ho soluciona, anar dient bajanades. Que si Europa ens haurà d’acceptar perquè els catalans som més guapos o que si Catalunya vagarà pels segles dels segles. En això també hi ha un empat: entre la vergonya aliena del Gobierno espantant amb fronteres quan manté la tanca de Melilla i Homs menystenint el portaveu de la comissió: cinc kilòmetres corrent en cinta i ens creiem millors que els corredors professionals
Esclar que Europa també fa un paperot limitant-se a comportar-se com una nina a piles, repetint sempre la mateixa frase que no diu res. El dubte no és si ens deixaran entrar o no, sinó també per què hi volem entrar. Fent de Monthy Python, què ha fet Europa per nosaltres? Val, sí, la integració, la modernització i les maratons alcohòliques dels Erasmus. Però també l’austericidi i negar el dret a l’autodeterminació. Oh, Europa. “Me la imaxinava més gran”. I més justa.

Les píndoles del món

Megalomania

16/04/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt/Avui

Occident té por que a l’est i al sud d’Ucraïna s’estigui repetint el patró de Crimea: presència de forces armades sense identificar i demandes de referèndums per canviar de dependència. Però la situació és prou diferent. D’entrada, l’annexió de la península del mar Negre va ser incruenta. En aquest cas, Moscou intentarà fer veure que es tracta d’una guerra civil, però l’operació mal anomenada antiterrorista per part de les autoritats interines ucraïneses es concentra a recuperar edificis governamentals ocupats per activistes prorussos. Putin està disposat a trobar el moment oportú perquè els efectius, aquests sí, perfectament identificats apostats a l’altra banda de la frontera la traspassin amb l’excusa de defensar la “seva” gent. Tot això davant la passivitat d’Occident. Putin utilitzarà els morts per augmentar una popularitat dins de Rússia que li alimenti la megalomania. Els plans del Kremlin també passen per deslegitimar i boicotejar les eleccions presidencials del 25 de maig, quan el president interí ucraïnès ha insinuat que podria convocar un referèndum sobre l’organització territorial del país, una oferta que arriba tardíssim.

Les píndoles del món

Catalunya-Sèrbia

15/04/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Algú s’imagina de debò la Unió Europea, nascuda per integrar i Premi Nobel de la Pau, expulsant 7 milions i mig de ciutadans europeus per haver-se atrevit a votar? I algú se la imagina negociant alhora l’entrada de Sèrbia, un país que fa vint anys va practicar la neteja ètnica, les violacions en massa i el genocidi? Seria la fi de la Unió Europea com a ens polític.
Algú s’imagina que Espanya veti l’entrada de Catalunya a la UE i, per tant, Catalunya no pagui la part del deute del Regne d’Espanya, deute que està en mans d’alemanys i francesos? Seria la fi de la UE com a ens econòmic.
A Europa no li interessa la independència de Catalunya. Però, si arriba, no és que Catalunya hagi de pidolar entrar a la UE, és que la mateixa Europa l’hi demanaria per favor, i Angela Merkel i companyia seran els primers a fer quadrar Espanya perquè amb l’economia alemanya no s’hi juga. O volen que les seves empreses paguin aranzels, hagin d’anar per l’N-II i es trobin a la frontera a una colla de policies en vaga de zel?

Les píndoles del món

L’aventurisme de Mas i els seus assessors

15/04/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Tant se val el que digui Brussel·les, ara resulta que el Consell Assessor per a la Transició Nacional diu en el seu darrer informe que el més probable és que en cas de secessió de Catalunya la Unió Europea endegaria un procés ad hoc per afavorir l’entrada gairebé immediata del nou estat català a la Unió. S’esmenta la flexibilitat que la Unió ha demostrat a l’hora de resoldre problemes similars, com ara els de la reunificació d’Alemanya i de la sortida de Groenlàndia de la Unió encara que no de Dinamarca. Qualsevol jurista rigorós sap que cap d’aquests casos té res a veure amb el cas d’una hipotètica secessió d’una part d’un estat membre. Perquè en cap dels dos casos hi va haver una ampliació del nombre d’estats membres, cosa que sí que resultaria necessària en cas de secessió de Catalunya. El fet és que l’adhesió d’un nou estat requereix, entre altres coses, una modificació dels tractats que ha de ser aprovada per unanimitat de tots els estats membres, exigència en qualsevol cas indefugible i, d’altra banda, absolutament inassolible en cas d’una declaració unilateral de resultes d’unes eleccions plebiscitàries com planteja el president Mas. Això sí, en aquest cas seria l’aventurisme imprudent del president Mas i els seus assessors, i no Espanya ni la Unió Europea, la causa de la nostra exclusió. Sobre aquest tema els catalans ens mereixem informació seriosa i responsable i no pamflets propagandístics.

Les píndoles del món

Humans, no bèsties

15/04/2014

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Que hi hagi més mecanismes per detectar el maltractament infantil no em tranquil·litza especialment. El fet és que se segueix maltractant. D’acord, hi ha mètodes més eficaços, més clars per evidenciar que aquells blaus, aquell bracet trencat o aquelles cremades al cos d’un infant, no són fruit d’un accident fortuït sinó d’una deliberada actuació d’un adult per fer mal a un innocent. Una criatura sense capacitat per defensar-se ni per entendre per què se li està infligint aquell dolor insuportable.
La dada de la Generalitat, tres nens maltractats cada dia, fa esgarrifar i indignar. I els que no es detecten, però es produeixen? Que quedi clar que no voldria de cap manera opinar i menys jutjar aquest cas concret, ni cap altre en el que hi hagi presumpció d’innocència i no s’hagi provat el maltractament.
Però aquest cas concret, m’ha fet pensar en els animals. Quan un lleó mor i un altre es fa càrrec del grup, el primer que fa és matar els cadells del primer. Però nosaltres som persones, no lleons.
L’educació és la base de la prevenció. Eduquem com cal, sense retallar ni un cèntim, o estarem creant bèsties.

Les píndoles del món

Moscou vol una Ucraïna a la finlandesa

14/04/2014

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, cap d’Internacional de La Vanguardia

Sorprèn que Rússia segueixi instigant la revolta a l’est d’Ucraïna, malgrat les negacions de Moscou, excepte si la seva estratègia és arribar amb més força a una eventual taula de negociacions com la prevista però no confirmada trobada del seu ministre d’Exteriors amb el dels Estats Units a finals d’aquesta setmana a Suïssa.

Malgrat un ruble pels terres i l’amenaça de més sancions internacionals -no és cert que, com s’ha vist a l’Iran- les sancions no serveixin de res, Rússia manté la tensió a Ucraïna i no es conforma només amb Crimea. El Kremlin vol reforçar de portes endins el prestigi de Putin d’home fort i tracta de garantir que la “nova” Ucraïna no serà una frontera hostil. Potser per garantir això, Moscou ha elevat la pressió. Si Kíev, com va dir ahir el seu president interí, fa una “operació contraterrorista” sagnant, Moscou es carregarà de força moral. I si Kíev mostra, una vegada més, que és impotent i té un exèrcit molt feble, Moscou arribarà a una eventual negociació amb condicions d’imposar una Ucraïna al mode de la Finlàndia de la guerra freda, un país neutralitzat i allunyat de l’OTAN.

Les píndoles del món

Un any de Copa de la UEFA

14/04/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Fa una setmana dèiem que arribava el moment de la màquina de la veritat per al Barça. Ara ja en tenim el veredicte: fora de la Champions una eliminatòria abans del que era norma els últims anys i amb la Lliga pràcticament perduda després d’una altra decepció majúscula i vergonyosa. Aquest cop a Granada, com ho va ser al mes de febrer a Anoeta i al mes de març a Valladolid. També en aquest punt el Tata Martino perd totes les comparacions recents: el Barça no era tercer de la Lliga en aquesta jornada des dels temps de Frank Rijkaard. I demà passat la Copa. En el pitjor moment de l’estabilitat anímica de l’equip, que no hauria de limitar-se a dir que tota la culpa és de la pilota que no vol entrar o que ara toca demostrar virilitat. Curiosa final aquesta de dimecres que segurament tant el Barça com el Madrid preferirien deixar per un altre moment. Qui guanyi no haurà fet res d’especial i qui perdi, sobre tot si és el Barça, gairebé donarà per enterrada una temporada ben vulgar. Allò que abans era un any de Copa de la UEFA.

Les píndoles del món

Bárcenas de part

11/04/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Nou mesos. Fa nou mesos que Bárcenas va ingressar a la presó i més que acostar-nos al part sembla que tot just estiguem en fase de contraccions. Tampoc té pinta de cesària, i l’epidural, de moment, per a Rajoy i Cospedal. O per a Álvarez Cascos, o per a Arenas, o per als responsables de caixa del PP de totes i cadascuna de les províncies d’Espanya, on segons l’extresorer també hi havia caixa B per finançar campanyes i fabricar regidors o diputats.

Qui ho passa més malament, ara? El presoner, la seva dona -que diu que malviu amb 300 euros al mes- o els que tan sols fa un parell d’anys es mostraven disposats a apadrinar toootes les criatures que Bárcenas engendrés? No ho sabien que ja llavors estava embarassat i molt embarassat? Que no pareixi!, sembla, la consigna. Que es retardi el part, si més no fins passades les europees, ara que ja no som a temps d’avortar. I compte, que té pinta de part múltiple: només així s’explica que l’oposició no es presti més a fer de llevadora. Que la corrupció pot tenir pares a tots els partits.

Les píndoles del món

Plats trencats

11/04/2014

montse-oliva Montse Oliva, periodista d’El Punt/Avui

Ara confessa que el “problema català” li treu hores de son, però fins fa poc l’únic que realment preocupava Rubalcaba era que un cop de vent sobiranista acabés ensorrant el pont de fusta que unia el PSOE amb el PSC. Però després de moltes renúncies per part dels de Navarro i d’un projecte constitucional amb més retocs gramàtics que de fons, el secretari general del PSOE ha aconseguit apuntalar els ciments d’una relació que es van començar a espatllar arran de l’arribada del tripartit a la Generalitat.
El lligam del líder d’Unió amb els seus socis convergents sovint també penja d’un fil. Però els dos partits sembla que s’hagin acostumat a gronxar-se uns als altres al capdamunt d’un precipici. Per tot plegat, havent acreditat la seva capacitat de resistència i acostumats com estan a fer equilibris, Rubalcaba i Duran han decidit conjurar-se per aconseguir una fita que ara mateix sembla impossible: que en un temps prudencial Rajoy i Mas descobreixin que tenen alguna cosa en comú que els permeti allargar una sobretaula. Però el president català ja ha avisat que tant sí com no vol portar els postres i l’espanyol diu que si ell no tria el menú, no el convidarà a dinar. Així que si la cita no avança, Rubalcaba i Duran estan convençuts que acabaran pagant els plats trencats.

Les píndoles del món

Més lluny

10/04/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Som més lluny d’una solució dialogada. Més lluny d’un front català unit. Més lluny d’una proposta estatal concreta i renovadora. Més a prop de la confrontació.
Front català. Duran i Lleida segueix disposat a allò que deia dimarts, negociar-ho tot, i suggereix una disposició addicional a la Constitució, mentre a Convergència i no cal dir que a Esquerra Republicana diuen que al Congrés es va fer l’autòpsia al cadàver de la tercera via. El president Mas, malgrat tot, demana dia i hora a Rajoy per veure’s.
Front estatal. Orgull politicomediàtic pel cop de porta bastant compartit entre Rajoy i Rubalcaba, i molt poca consciència que el problema s’ha fet més gran. La proposta de reforma constitucional de Rubalcaba ha de concretar-se, ho admet fins i tot el PSC. Malgrat tot, propostes com la d’Herrero de Miñón demostren que sempre hi ha marge si hi ha voluntat.

Les píndoles del món

Pura impotència

10/04/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista d’esports a RAC1

El Barça està eliminat de la Champions més d’hora que mai en els últims set anys. I, a més, ha quedat fora de la cursa europea amb tota justícia: tant per mèrits aliens com per impotència pròpia. Aquest fet, que en termes absoluts és una mala notícia, podria ser bo si serveix per treure’n les conclusions que no es van voler extreure fa un any després del naufragi contra el Bayern.
És evident que el Barça encara opta a la Lliga i a la Copa, i per descomptat que pot guanyar-les, però seria reincidir en l’error fer balanç de la temporada mirant el que entri o no a les vitrines sense tenir en compte el rendiment global de l’equip.
Que el Barça arribi a la primavera optant a tots els títols no hauria de ser un èxit sinó una obligació. Ara cal deixar de viure del passat i prendre les decisions que es considerin oportunes per reactivar una plantilla on ningú no se senti intocable. I també cal plantejar-se si aquest entrenador que Bartomeu vol renovar i que ha perdut el duel amb Simeone en tots els apartats és l’idoni per edificar el futur.

Les píndoles del món

Els equilibris s’estrenyen

09/04/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

El president Mas no ha amagat la seva decepció pel resultat del debat d’ahir. La mateixa que mostrava l’home que més ha demanat, o gairebé implorat, l’anomenada tercera via, Josep Antoni Duran Lleida.
En un to sorprenent per la contundència, Mas ha acusat el Govern del PP i també del PSOE de tenir por del resultat de les urnes, els ha avisat que ho pagaran, a la llarga. Però manté la mà estesa. Vol transitar encara pel camí de la legalitat però el marge s’estreny. Ara només quedarà la llei catalana de consultes, tot i que el president parla d’alternatives legals en plural.
Però aquesta llei marc, o el decret de convocatòria de la consulta, probablement també seran impugnades. I llavors les opcions encara seran mes estretes. Hi ha marge per al diàleg, que Mas segueix reclamant? Al Govern del PP ahir li retreien que va tenir una ocasió única per anar a Madrid a dialogar. Però ningú no s’enganya: o això ho resol la política en majúscules o el conflicte institucional està servit.

Les píndoles del món

1×1

09/04/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Turull (crescut). Complidor sense escarafalls al primer torn, es va desmarcar en una rèplica contundent, repartint a tort i dret.
Rovira (tova). Educada, nerviosa, veure-la era com veure Pinto amb la pilota als peus. Fa patir, però va resoldre la papereta.
Herrera (còmode): El millor dels tres tenors catalans. Fa anys que li van dir hippy colgao i sap que al Congrés s’hi ha d’anar com Sergi Busquets: dur al tall i exquisit al control.
Rajoy (nàufrag). Ell viu a l’illa de Robinson Crusoe amb una pilota que es diu Constitució i una oferta de diàleg que és un miratge.
Rubalcaba (vintage). Reforma de la Constitució, del Senat, i cita a Tarradellas. El hattrick del progre de la trancisió, sense americana de pana.
Duran (equilibrista). De dol per la mort de la tercera via, va suplicar per una oferta del Govern. Defensor de la consulta, però només la punteta.
Coscubiela (kamehàmic): Si Rajoy i Rubalcaba no van acabar als lavabos plorant va ser perquè no l’escoltaven. Punyent.
Rosa Díez (nociva). Al seu costat Jack l’Esbudellador és un adorable gatet. Etarres, delinqüents, franquistes, opressors…va fer petar el demagòmetre. Ni unión, ni progreso, ni democracia.
Bosch (políglota). Arguments amb llatí, espanyol i anglès i cita a la Guerra de les galàxies, metàfora excel·lent: la força és amb nosaltres i la por alimenta el costat fosc.
I Artur Mas (omnipresent). Rosa Díez el va titllar de cadàver, però no “estaba muerto, estaba de parranda”. Perquè ahir el Congrés va voler donar el procés per mort, però faran bé d’escoltar un dels èxits de Peret: “señorías, este muerto está muy vivo”.

Les píndoles del món

El Congrés desactiva l’artifici sobiranista

09/04/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Com era d’esperar, ahir el Congrés de Diputats va rebutjar la proposta del Parlament de Catalunya que demanava la delegació de la competència per convocar un referèndum sobre la secessió de Catalunya. Els mateixos impulsors sabien que la seva proposta era inacceptable sobretot perquè, com molt bé va explicar el president Rajoy, la competència per convocar referèndums és per la seva pròpia naturalesa indelegable, però també perquè el propòsit de la proposició xoca frontalment amb dos principis fonamentals de la nostra Constitució com són l’article 1.2, que diu que la sobirania nacional resideix en el conjunt del poble espanyol, i l’article 2, que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola. Perquè convé desfer d’una vegada l’engany: el dret d’autodeterminació és, tal com diu Rubalcaba, un dret concebut per marxar i no per quedar-se, però per alguna abstrusa raó els seus impulsors continuen presentant-lo com el bàlsam de Ferabràs per a la solució de tots els problemes. De fet, Marta Rovira, inusitadament neguitosa, va arribar a dir que la millor manera de treballar per al futur dels nostres fills és votar, com si el referèndum fos per si mateix la solució als problemes dels catalans, com si fos per se una finalitat quan és obvi que és només un artifici per proclamar la independència.

Les píndoles del món

Tirania perversa

09/04/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Espanya té avui un problema més gran que ahir. Han guanyat l’immobilisme de la pilota Wilson del nàufrag Hanks, la reforma cosmètica de la Constitució del Mago Pop -i els seus còmplices del PSC-, i el menyspreu insultant i demagògic de Rosa Diez. No, no i no. Molt bé. I què? Per què servirà? Per allargar la conllevancia? De veritat creuen que aquesta és la solució?
Molt bé. Guanya la demografia i el Madrid del poder. Però la tirania de la majoria parlamentària espanyola sobre la majoria del Parlament de Catalunya és perversa. Per què no soluciona res. I no veuen que a Escòcia ha crescut l’independentisme quan Cameron ha fet de Rajoy?
Si no es pot votar, l’atzucac actual només té dues solucions. O asseure’s per últim cop a taula, d’igual a igual, a pactar una confederació amb la llibertat que, si no hi ha acord, cadascú faci el seu camí. O marxar directament. I amb més debats com el d’ahir, aviat només quedarà la segona opció.

Les píndoles del món

Catalunya contra el Doctor No

08/04/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

El seu nom és Bon. Bon cop de falç. L’agent 002014 al servei de la V té llicència per votar però abans ha de superar un tràmit: matar el Doctor No, aquest Congrés que no escarmenta: sempre se li ha reclamat, “escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. I no van escoltar quan ho deia Maragall avi, ni quan ho va dir Maragall nét ni ho han escoltat mai ni ho escoltaran. Avui tenen l’última oportunitat, i la perdran com sempre: menyspreant qualsevol paraula que vingui de Catalunya, traient pit de mascle ibèric i demostrant que a la cultura democràtica espanyola li queden menys punts que al carnet de conduir d’Esperanza Aguirre.
Els catalans de les pedres en fan pans i el Doctor No serà el nostre argument. Un argument que diu: ei, ho hem intentat tot, hem volgut fer la consulta a les bones, però quan Rajoy diu “vull dialogar” és com quan algú et diu “ens truquem un dia d’aquests”. No en té la més mínima intenció, i quan el PSOE diu “reforma constitucional” el que vol dir és “som com el PP però no volem deixar més en evidència Pere Navarro”.
Avui assistirem al funeral de l’autonomisme, dels intents per què Espanya sàpiga que Catalunya existeix per alguna cosa més que per pagar impostos. La resposta serà la de sempre, estil Amy Winehouse: no, no, no. Avui acabarem el Doctor No i hem de celebrar-ho amb una bona dosi de democràcia: agitada, no remenada.

Les píndoles del món

Un debat històric

07/04/2014

barbetaJordi Barbeta, cap de Política de La Vanguardia

Demà la democràcia espanyola viurà el primer xoc de legitimitats des de la mort de Franco. El Parlament de Catalunya presentarà a Espanya el que és la voluntat de la majoria social i política d’aquest país, i la majoria política espanyola respondrà que la llei és incompatible amb la voluntat dels catalans. Heus aquí el conflicte: o es canvia la llei o s’interpreta de manera diferent o els catalans han de renunciar a les seves aspiracions. Però com que les lleis es fan per a les persones i no les persones per a les lleis, més tard o més aviat Catalunya i Espanya canviaran la seva relació i les seves lleis. I qualsevol canvi serà més o menys traumàtic; però tal com van les coses, només es pot canviar a millor.
El debat de demà al Congrés trenca definitivament del pacte constitucional que va donar lloc a l’autogovern català, i començarà una nova transició política tan incerta com apassionant.

%s1 / %s2