El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Versió RAC1 amb Xavi Bundó16:00 - 19:00

i després Primer toc
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Una bona notícia

24/07/2014

Jaume Viñas editJaume Viñas, periodista econòmic

La presentació de les balances fiscals suposa una gran, magnífica noticia. L’última vegada que vam tenir la possibilitat de saber què aporten els ciutadans de cada comunitat autònoma a la caixa comuna i què reben corria l’any 2008. Han passat sis anys.

Es podrà criticar que els experts que han elaborat l’informe son propers a les tesis del Govern de Mariano Rajoy. També hi ha marge de crítica en la fórmula utilitzada. De fet, si algú es pren la molèstia de llegir les 636 pàgines d’explicació metodològica, comprovarà que els autors de l’estudi reconeixen que alguns càlculs s’han realitzat, i llegeixo textualment, “un poco a ojo”.

Tot i això, crec que no s’ha de menystenir les xifres publicades per Hisenda. Mostren que els catalans –tantes vegades titllats d’insolidaris- van aportar 8.455 milions més del que van rebre l’any 2011. Ara cal valentia política per debatre si té sentit que, de 17 comunitats autònomes, només quatre presentin dèficit fiscal i la resta rebin més del que paguen. Cal valentia per parlar sobre els límits de la solidaritat y la responsabilitat dels Governs amb saldos fiscals positius. Un debat que, potser en el cas de Catalunya, ja arriba tard.

Les píndoles del món

No, no i no

23/07/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Agafem la tecnologia de Regreso al futuro i ens plantem amb el Delorean a 30 de juliol del 2014, Palau de la Moncloa. Mas arriba, puja les escales, saluda el president Rajoy, un “què tal” protocol·lari i a dins a seure al sofà. Mentre els fotògrafs els bombardegen a clics parlen de les vacances i del temps, fins que la porta es tanca i han de començar a fer això que sembla que és la solució a tots els mals: dialogar.

La cosa va més o menys així. Arrenca Mas:

- Els catalans volem fer la consulta.

I Rajoy diu:

- No.

- Farem la nostra llei i no serà vinculant, després podem negociar.

- No.

- Podem parlar de la pregunta i la data.

- No.

- També hauríem de parlar del finançament, potser és l’hora de tenir un pacte fiscal.

- No.

- Un canvi de lleis potser ens ajudaria a entendre’ns. I si tirem enrere la llei Wert? I si ens deixem de recentralitzacions?

- No.

I Mas acabarà:

- Pues nada, Mariano, nosaltres anem fent que el 80% de la població ens demana votar.

- Es que Àrtur, tu vash a la tuya y no quieres votar.

Així es preveu aquesta reunió, que, si la realitat no ens desmenteix, serà més prescindible que la discografia de Jesulín de Ubrique. L’enèsim viatge a Madrid d’una Catalunya que sempre ha trobat la porta de la comprensió tancada. Mas tindrà sort: Rajoy el rebrà cara a cara. El resultat seria el mateix si aparegués en un plasma repetint cada cinc segons que no, que no, que no i que no.

Les píndoles del món

La veritat i el tacticisme

22/07/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

Fa poques setmanes Josep Antoni Duran Lleida feia autocrítica. Parlava de la desafecció dels ciutadans, farts dels polítics. Un dels motius d’aquest distanciament sens dubte és la manca de transparència.

Quan tothom sap i és evident que Duran no comparteix l’estratègia sobiranista de Convergència, l’única explicació del líder d’Unió sobre la seva renúncia a la secretaria general de CiU és el relleu de persones. Un argument poc coherent amb el fet de mantenir els altres càrrecs que ocupa.

Si la motivació és, com se sap, aquest distanciament amb Convergència, tampoc és coherent amb el fet de seguir sent portaveu de tota la federació a Madrid.

Per tant, l’escenificació de tot plegat s’acosta més aviat a una solució pactada per minimitzar els danys exteriors d’una discrepància interior. Permet a Mas afrontar la calenta tardor sense trencadissa amb el soci i a Duran seguir amb un peu a dins i l’altre fora, tant per consolidar si cal la seva retirada política, com, per contra, presentar batalla en un espai polític al marge de l’independentisme.

Les píndoles del món

Escenari nou a Ucraïna

18/07/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Si es confirma que darrere de l’atac d’ahir a un vol comercial a l’est d’Ucraïna hi ha els rebels prorussos, amb armament que evidentment vindria de Moscou, les regles del joc quedaran alterades considerablement. S’obre un escenari nou en què la Unió Europea, més preocupada fins ara pel gas que pels habitants de la regió, es pot veure forçada a elevar el to de les sancions a Rússia, més enllà de limitar-les a una llista negra de personalitats ucraïneses i russes.

A part de buscar els responsables materials de l’abatiment, ens hem de preguntar com és possible que l’espai aeri a la zona controlada pels secessionistes encara estigués obert després de mesos de conflicte. No ens ha de sorprendre, en canvi, la possibilitat que grups rebels, a Ucraïna, o en altres punts calents del planeta, puguin disposar d’armament de tal calibre. I aquí, de responsables ho són tots: els Estats Units, Rússia i Alemanya són els tres principals exportadors d’armes del món, armes que sovint acaben en les mans equivocades.

Les píndoles del món

‘El amanecer del planeta de los simios’

18/07/2014

Toni VallToni Vall, crític de cinema

Fantàstica. Sí, El amanecer del planeta de los simios és una pel·lícula fantàstica. La primera entrega d’aquesta nova saga ja era tota una troballa, però és en aquesta inspiradíssima seqüela on s’esdevenen els moments de molt bon cinema que proporcionen a l’espectador una sorprenent i molt estimulant sensació d’intensitat, de fulgor, de vida. Rodada amb una precisió i perfecció tècnica enlluernadores, sap treure tot el partit a una història que des dels temps de Charlton Heston més o menys ja ens sabem de memòria, però que revitalitza injectant-li saba nova, potència narrativa i contundent sentit cinematogràfic. La guerra entre els simis i els humans es retrata amb gran emoció i profunda mirada humanista, tant en les relacions de les persones com les dels micos. L’ambició, la por, la lluita pel poder i la fragilitat humana apareixen en pantalla amb tota la seva cruesa i sinceritat. I, oh miracle, els imprescindibles efectes especials no són un simple ornament sinó que conviuen i bateguen al servei de la història d’amor i de mort que se’ns explica. Una història apassionant, no cal dir-ho, que farien bé de no perdre’s.

Les píndoles del món

Els peixos negatius

17/07/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

Si una cosa s’ha de reconèixer a Mariano Rajoy, el PP, el PSOE i el conjunt del Madrid polític i institucional és la claredat amb què parlen i actuen sobre Catalunya. El no és rotund i inamovible. Una posició que va de dalt a baix i d’esquerra a dreta. La unitat d’una Espanya castellanòfona i dirigida des de Madrid és l’autèntica estructura d’estat. D’aquell estat.

Però el no a tot és una actitud no gaire compatible amb el prestigi internacional d’un país que necessita ajuda exterior per a gairebé tot. Una Espanya que ha perdut la coacció violenta com a opció i que ja sap que té un suport minoritari entre la societat catalana. Per això l’estratègia del Govern català i del catalanisme en conjunt és col·leccionar negatives de Madrid, tan abusives i públiques com sigui possible.

O sigui que, abans de l’agost, Artur Mas ficarà un altre peix al cove del no. Aquest cove de peixos negatius que ha d’omplir-se fins dalt sota la mirada de l’opinió pública internacional.

Les píndoles del món

Poc marge pel ‘win-win’

17/07/2014

Nacho_CorredorNacho Corredor, politòleg

Votar és normal, però parlar encara ho és més i el primer té sentit si abans hi ha deliberació prèvia. Si l’home de Cromanyó va ser capaç de desenvolupar la parla i el llenguatge, sembla obvi que dos homo sapiens sapiens, que a més són líders polítics a l’Europa del segle XXI i s’hi juguen el càrrec, tinguin prou capacitats per posar-ho a la pràctica. Des d’aquesta perspectiva és ridícul el debat sobre si Mas i Rajoy han de parlar o no. Una altre cosa és que si tenen posicions maximalistes, no hi ha marge pel win-win del que parlava Artur Mas.

Cap dels dos pensava que el seu interlocutor mantindria en el temps la seva posició, però es veuen legitimats bé per la majoria del Parlament de Catalunya, o bé per la majoria del Congrés dels Diputats (amb la majoria de diputat catalans de la Cambra). Arribats a aquest punt, però, el president de la Generalitat hauria d’entendre que -segons el CEO- només el 8% dels que opten per la independència ho fan perquè consideren que és l’única via i la meitat ho fa perquè vol més autonomia fiscal i política que podria trobar resposta mitjançant altres vies. Rajoy, de la seva banda, hauria d’assumir que el 80% dels ciutadans de Catalunya volen ser interpel·lats sobre aquesta qüestió directament a les urnes i que és un element indispensable per solucionar aquesta crisi d’Estat sigui o no el 9 de novembre.

Les píndoles del món

Qualsevol nit pot sortir un manifest

16/07/2014

Maiol RogerMaiol Roger, periodista

Mentre Catalunya va fent lleis que poden ser històriques o paper mullat a Espanya van signant manifestos al ritme de conquestes amoroses de Julio Iglesias. L’intel·lectual hispànic és una raça que neix, creix, es reprodueix, es fa de dretes, i signa manifestos a dojo. El d’ahir com a mínim té una virtut: no enganya. No diu que ens estima i que quin gran poble, el català.
I qui són, aquests que es dediquen a signar? Es diuen lliures quan són presoners d’un nacionalisme espanyol encegador. Que són iguals però que defensen la pluralitat. Que la seva lluita és per la qualitat democràtica que consisteix a no votar. Es diuen intel·lectuals quan el manifest no hi ha rastre d’intel·ligència política. Fabriquen independentistes a la mateixa velocitat que fabriquen manifestos.
Que siguin intel·lectuals no vol dir que en sàpiguen, de política. Tampoc d’informàtica, o de protecció de dades. Només així s’explica que es publiquessin els DNI dels primers signants. O que se’ls colés una llista de participants que dóna per fer-ne una versió 2.0. Qualsevol nit pot sortir el sol: el Monstre Bu, Quim Monzó, Mohammed Jordi i el Basté … Hi ha moltes formes de fer el ridícul, després hi ha la selecció brasilera, i al fons de tot, hi ha aquest manifest.

Les píndoles del món

Camelot

15/07/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

La llegenda ha equiparat al rei Artur i a la reina Ginebra amb Jack i Jackie Kennedy, en una Casa Blanca convertida en Camelot com a idealització d’un temps en que tot era millor. Els americans no tenen rei i el més proper a una família reial són els Kennedy, de la mateixa manera que els Pujol han sigut el més semblant a una monarquia catalana. O, com a mínim, el patriarca va ser el virrei.
La casualitat ha volgut que un 14 de juliol, aniversari de la presa de la Bastilla que va marcar la fi de l’Antic Règim a França, hagi posat fi a la continuïtat de la monarquia nostrada. La justícia sentenciarà, però de moment OPF és víctima d’ell mateix, de la família i del procés polític que ha ajudat a impulsar i que ha instigat a aixecar catifes a Camelot.
El nou rei Artur sap que un partit com Convergència no podia tenir uns generals sense galons de cara a la gran batalla política de la tardor, ni una ombra afegida al cas Palau. Perquè com van dir a Lluís XVI avui fa 225 anys, no és una revolta, és una revolució. De nació i de regeneració.

Les píndoles del món

S’entén molt bé

15/07/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

Ja fa molts mesos que el Polònia va retratar Àngel Ros com un fals crític, i el pacte amb Miquel Iceta no és sinó la confirmació de la percepció popular. L’alcalde de Lleida ha passat de cara visible dels sobiranistes del PSC a president del partit sense que hi hagi hagut ni estigui prevista cap rectificació de la línia política. Ell s’enfada quan li ho diuen, però la veritat és que costa molt no llegir els moviments del polític lleidatà en clau d’interès estrictament personal, i al PSC són molts els que pensen que la presidència del partit és només el primer acte de l’autèntic pacte amb Iceta: el que convertiria Àngel Ros en candidat socialista a la presidència de la Generalitat.

Sigui com sigui, la notícia més rellevant dels últims dies per al PSC no es diu Àngel Ros sinó Pedro Sánchez. Les primàries del PSOE les ha guanyat el candidat més desacomplexadament espanyolista i el més condicionat per la federació andalusa del partit. Entrevistat per Jordi Basté, Sánchez ho va dir molt clar: ell no vol cap consulta, ni amb la pregunta del 9-N ni amb la pregunta de Miquel Iceta. La capacitat d’influència del PSC en el socialisme espanyol no para de minvar, i també la credibilitat de la tercera via federal. Si el paper que li espera a Catalunya dins d’Espanya ha de ser equivalent al del PSC dins del PSOE, la veritat és que s’entén molt bé el creixement de l’independentisme.

Les píndoles del món

Un just campió

14/07/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

El Déu del futbol va fer justícia aquesta vegada i el millor equip del Mundial es va proclamar campió. Alemanya, que va obrir el torneig amb un 4-0 contra Portugal i el va tancar amb el fabulós 7 a 1 al Brasil i el triomf just i treballadíssim sobre l’Argentina, esdevé així el primer equip europeu que guanya un Mundial a Amèrica.
Tot i l’injust premi que va rebre Messi com a millor jugador, ni ell ni Neymar surten coronats d’aquest Mundial que ens ha deixat altres resultats també inesperats, com la golejada que va obrir la pobra participació de la selecció espanyola.
Higuaín, Messi i Palacio van tenir la victòria a l’abast, però no van encertar. L’Argentina, que sempre havia guanyat els seus partits per la mínima i de vegades a l’últim sospir o fins i tot per penals aquest cop no va tenir la sort del seu costat.
Una jugada excepcional de Schurrle i un control i rematada no menys espectaculars de Gotze ens van evitar la loteria sempre injusta dels penals i van posar un punt final molt digne a un campionat que ha elevat el nivell del futbol en relació amb edicions anteriors.

Les píndoles del món

Andalusia guanya el congrés

14/07/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Les velles estructures del PSOE sempre han temut l’elecció directa del secretari general per part de tota la militància, perquè li dóna un plus de legitimitat que no han tingut els seus antecessors. Qui gosarà contradir un líder emparat per les bases? Podrà fer i desfer dins el partit com li vingui de gust, es lamenten els detractors d’un model que s’ha emprat per primera vegada per escollir un líder estatal. Sánchez ha aconseguit un triomf inapel·lable. Res a veure amb les pírriques victòries obtingudes per Zapatero o Rubalcaba. Però, paradoxalment, a Sánchez ja se li ha penjat la llufa que és un titella d’Andalusia. Inicia el seu mandat amb la percepció general que tindrà les mans lligades pel gran suport que li ha arribat des de la federació més potent del PSOE.
Susana Díaz va fer un pas enrere quan els aparells del partit li van demanar que es posés al capdavant; va preferir reservar-se. A canvi, els va oferir l’alternativa de Sánchez, un desconegut pel conjunt de la militància. Díaz no el va escollir perquè li tingués una gran simpatia, sinó pel rebuig que li provocava Madina, demostrant-se, una vegada més, que sovint el PSOE vota més en contra que a favor d’un candidat.

Les píndoles del món

Fer possible l’improbable

14/07/2014

Nacho_CorredorNacho Corredor, politòleg

Per primer cop a Espanya, 130.000 militants d’un partit polític van escollir ahir directament el seu líder. El nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va guanyar en el conjunt de l’Estat, però no ho va fer a Catalunya i s’enfronta a dos reptes majúsculs: 1) oferir una alternativa que sigui majoritària entre el centreesquerra de tot Espanya, i 2) proposar un model d’estat que sigui atractiu tant per a Susana Díaz (sense la qual no hauria guanyat) com per la majoria de persones que ens esteu llegint. Un escenari que ara per ara, sembla improbable. Però com bé han descobert els independentistes, d’això va la política. De fer possible el que és improbable.

En tot cas, sembla difícil que el PSOE trobi una solució al model d’estat que sigui satisfactòria a Catalunya quan Sánchez, a diferència del mateix Miquel Iceta, ha dit que sobre aquest tema no vol cap mena de consulta: ni legal ni pactada. I, mentrestant, la majoria de forces polítiques del Parlament insisteixen a fer possible una consulta. Però, 1) quin dels dos improbables acabarà sent més possible?, i 2) és possible que Sánchez se’n surti amb el seu model territorial si segueix sense voler celebrar cap mena de consulta a Catalunya? Això més que improbable, és impossible.

Les píndoles del món

L’agenda de Rajoy

11/07/2014

Pere Martí- editPere Martí, redactor de 8TV

Hi havia un temps en què Jordi Pujol es trucava amb Felipe González gairebé cada setmana, o sopaven junts a casa del desaparegut Pere Duran Farrell. Més endavant Pujol seguia veient presidents espanyols i els citava al Majestic per pactar-hi i aquests, agraïts, parlaven català en la intimitat.
Però tot això ja és història. Ara les coses han canviat. Ara el president de la Generalitat i el president del govern espanyol no tenen res a dir-se. Rajoy no vol parlar de la consulta i Mas pensa convoca-la el mes de setembre. No hi ha cap problema telefònic, ni d’agenda, el problema és que ara la reunió, si s’acaba fent, serà un diàleg de sords.
Això no vol dir que Rajoy es desentengui de Catalunya, tot el contrari. El president del govern espanyol ha fet un forat a la seva agenda per trobar-se amb la Societat Civil Catalana. Compte! No amb Òmnium Cultural ni amb l’Assemblea Nacional Catalana, que tenen desenes de milers d’associats, sinó amb una associació que es fa dir Societat Civil Catalana amb majúscules, però que només té 2.900 seguidors a Twitter. És una entitat tan respectable com les altres, però un dels seus portaveus assegura que Catalunya està malalta. És clar que Rajoy pot rebre qui vulgui, però si vol conèixer l’estat de salut de Catalunya, millor que ho faci amb el seu president.

Les píndoles del món

‘L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra’

11/07/2014

Toni VallToni Vall, crític de cinema

Quasi sempre és previsible l’èxit de taquilla dels best-sellers editorials traslladats al cinema. Exemples a cabassos i molt recents: Millenium, Crepuscle, Harry Potter, Els jocs de la fam, Federico Moccia. La llista és inacabable. L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra no havia de ser-ne una excepció. La publicitat l’anuncia com la pel·lícula més taquillera de la història a Suècia. Com si això volgués dir alguna cosa, com si les pel·lícules poguessin valorar-se només segons criteris mercantilistes. Però bé, aquesta és una altra història. Diguem que estem davant d’un film ideal per aquestes dates, d’aquells que hem de celebrar només pel fet que portarà força gent a les deshabitades sales de cinema. Explica una història simpàtica sobre un senyor que podria ser Forrest Gump més el Zelig de Woody Allen. Narrada amb bon criteri mainstream, amb un maquillatge de jutjat de guàrdia i un evident olfacte comercial, és una obra popular en el sentit més evident i honest de la paraula. Estranyament pot molestar ningú i convida a una estona de bon entreteniment sense ser res especialment extraordinari. Cinema que ha d’existir, directe i necessari. Recomanable, sens dubte.

Les píndoles del món

Els Emmys esdevenen un joc d’estratègia

11/07/2014

Toni_de_la_TorreToni de la Torre, expert en sèries

True detective i Breaking bad. Aquestes són les dues favorites per endur-se l’Emmy al millor drama en una de les edicions més polèmiques dels premis de la televisió nord-americana. Polèmica perquè el nombre de produccions creix cada any, i el tipus de format també, però els Emmy no es decideixen a regular les categories de les nominacions i deixen en mans dels responsables de les sèries decidir què presenten i a quin premi opten.

Resultat? No mana el rigor, sinó l’estratègia. Els estudis envien les sèries a participar en les categories en què tenen més possibilitats de guanyar, i no en les categories que pertoquen. Només així s’explica que True detective competeixi en la categoria de millor drama en comptes de fer-ho en la de millor minisèrie, com fan ficcions d’estructura similar com Fargo. Tot plegat col·loca el jurat en una situació difícil i injusta: com comparar una temporada de Matthew McConaughey amb l’evolució del personatge de Bryan Cranston?

Els Emmy sempre han tingut errors i encerts, i enguany no ha estat una excepció. Però són equilibris acceptables dins del que són uns guardons triats per un jurat. Però si el que acaba pesant és l’estratègia dels canals a l’hora de buscar la millor aposta per la seva sèrie, els Emmy perdran la validesa com a premis de prestigi per convertir-se en un camp de batalla on tot val per aconseguir la victòria.

Les píndoles del món

Dialogar de què?

10/07/2014

Francesc Cruanyes OKFrancesc Cruanyes, periodista

Ara fa deu anys, el 2004, al Fòrum Universal de les Cultures -per cert, qui es recorda del Fòrum?- la paraula estrella era diàleg. Diàlegs per a la pau, diàlegs per a la sostenibilitat, diàlegs per a un món millor… La “maragallada” que va haver de gestionar Joan Clos -per cert, qui es recorda de l’alcalde Clos?- va amortitzar la paraula diàleg fins a l’extinció, fins al punt que avui no sabem ben bé què significa… Dialogar de què? Dialogar per arribar a on? Dialogar en secret o fer veure que vols dialogar per fomentar la sordesa…?
Ara diu Duran que Mas ja va fer la petició. Rajoy, gallec, ni puja ni baixa, ni ho confirma ni ho desmenteix. Presidència assegura que només va ser un “que no sigui dit”, res de formalitats, i la Moncloa apunta que les portes sempre són obertes. Però en realitat, què volen dir els uns i els altres quan expressen que és imprescindible dialogar? El diàleg per què sospira Duran té la mateixa fita que la determinació del president? I la voluntat de Madrid és realment deixar-ho tot perquè Àrthur, tenim un problema…?
Falten quatre mesos per al 9-N i ningú no vol ni sentir a parlar de fòrums ni de cultures. El xoc de trens està servit, i costa poc de saber qui té la locomotora més grossa.

Les píndoles del món

L’Argentina es planta a la final amb més moral que futbol

10/07/2014

Rut Vilar_editRut Vilar, periodista i INEF

Maracaná espera diumenge Alemanya i l’Argentina. Sobre el paper, pel que s’ha vist fins ara al Brasil i, sobretot, en les semifinals, no hi ha color. Si el futbol seguís alguna lògica, si el factor psicològic no decidís partits, Alemanya seria favorita al títol sense discussió. Però veient els de Sabella celebrar el pas a la final després de la tanda de penals davant Holanda, ja no em jugaria els quartos que, en un partit a tot o res, la totpoderosa Alemanya sigui capaç d’aturar Mascherano i companyia. Ara mateix, un grup de braus desbocats.

El duel d’ahir poc va tenir a veure amb l’altra semifinal. De fet, al partit van passar poques coses. Fins al punt que el Jefecito va robar el protagonisme a Messi, futbolísticament, un mal senyal. Però tot i que amb l’albiceleste el 10 continua sent en línies generals el Messi més ranci del Barça, jo confesso que poques vegades li he vist la cara de felicitat que ahir ens mostrava la televisió mentre celebrava el pas a la final, abraçat al porter Romero. Justet al camp, Messi sembla exultant fora.

I és que l’Argentina serà diumenge a la final de Marcaná, amb més moral que futbol. Però, tot i això, com hauria presumit i vacil·lat avui el Topo amb la seva Argentina.

Les píndoles del món

Alemanya assenyala el camí

09/07/2014

Rut Vilar_editRut Vilar, periodista i INEF

Quina humiliació! El bany d’Alemanya al Brasil va convertir el partit d’ahir en un duel històric. Una pallissa duríssima per a l’amfitrió. Una golejada de llibre a un equip entregat als resultats, com va resumir Neymar quan, qüestionat per on havia deixat la canarinha el jogo bonito, va respondre amb un punt d’avarícia: “Som al campionat del món per guanyar, no per donar espectacle.”

El partit referma, doncs, els que creuen que els resultats, a la llarga, són sempre fruit del joc. I de joc, no n’ha mostrat gaire en aquest mundial l’equip d’Scolari, un tècnic que, conscient d’això, ha evitat el debat futbolístic per assenyalar la crítica per injusta i els àrbitres per perjudicar els seus (quina barra!).

Alemanya ensenya, en canvi, el camí. El desastre de l’Eurocopa del 2000 va convèncer els teutons que si volien recuperar la competitivitat calia girar la seva dinàmica com un mitjó. Un canvi lent, des dels fonaments, que ahir va viure la seva obra mestra, la victòria del futbol ordenat i de toc. Tot i que, de cara a la final, potser Joachim Löw hauria preferit un resultat més ajustadet.

Les píndoles del món

De zero a cent, tot és política

09/07/2014

Salvador CotSalvador Cot, director del Nació digital

El 8 de novembre de 1995, 200 diputats aprovaven al Congrés el nou Codi Penal, amb l’única abstenció del PP. La nova legislació enduria les penes en general, i això també es va notar en l’àmbit dels delictes contra l’autoritat. D’aquí que els que van assetjar el Parlament s’enfrontessin a peticions de cinc anys i mig de presó, una autèntica desproporció fins i tot tenint en compte la gavardina de Montserrat Tura.

I aquí va la primera paradoxa. Els polítics fan la llei, però després, políticament, consideren que és millor no aplicar-la. Cap dels afectats no volia assumir l’entrada a la presó, per un període llarg, de vint persones, tal com va quedar clar en el judici oral. I aleshores, qui més qui menys, va començar a no recordar res i a negar que se sentís amenaçat o intimidat. I, és clar, no hi havia terme mig. O a la presó fins al 2020 o la lliure absolució.

Així que, tot plegat ens porta a la segona paradoxa. Políticament, no volien assumir la condemna. Però, políticament, tampoc no poden acceptar l’absolució. Així que s’han posat d’acord perquè el Parlament posi un recurs al Tribunal Suprem. I entre una cosa i l’altra, bah, la gent s’oblida de tot. O, si més no, això és el que creuen ells.

%s1 / %s2