El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Versió RAC1 amb Toni Clapés16:00 - 19:00

i després Primer toc
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Ha guanyat el ‘sí’

19/09/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Doncs ha guanyat el , a poder votar. “Sí, se puede”. El no és un bon resultat perquè és el que han decidit sobiranament els escocesos. Han decidit que volen més, encara que hagi guanyat el no a la independència. Ara la responsabilitat amb la història la tenen Cameron i Miliband, que hauran de demostrar que les seves promeses d’última hora no eren cants de sirena, que són capaços de posar-se d’acord amb la lletra petita per aprofundir en la devolució de poders a Escòcia. Hi van guanyar els quebequesos amb el no i també hi guanyaran els escocesos ara. Ha guanyat el federalisme. Però és veritat que la campanya de la por ha fet prou por. En prendrem nota. Malgrat tot, el no escocès també ajuda el procés català, però el procés català només el faran els catalans. I per al 9-N falten exactament 51 dies.

Les píndoles del món

La Gran Bretanya guanya guerres i referèndums

19/09/2014

Joaquin Luna (1)Joaquín Luna, cap d’Internacional de La Vanguardia

Qui veia en el referèndum una mostra que l’Europa dels estats està en crisi ja en té la resposta. El Regne Unit, el país més reticent a cedir sobirania a Brussel·les, ha demostrat que el pes de la història i la realitat econòmica són factors molt poderosos a l’hora de separar-se i crear un nou i petit estat. El pragmatisme s’ha imposat perquè aquesta campanya ha estat molt anglosaxona, fets més que sentiments. El cap més que el cor, i en aquest terreny el Regne Unit és un estat poderós. Ha guanyat moltes guerres i ara guanya referèndums. Un matí de joia avui a Brussel·les, a París, a Berlín, a Madrid i una nova i admirable demostració de democràcia britànica, que reforça el prestigi internacional del país.

Les píndoles del món

Rodaran caps

18/09/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

La campanya del no ho ha fet molt malament. El cap de campanya va perdre l’últim cara a cara amb Salmond i, amb el frec a frec, corrents a última hora, els partits unionistes han ofert un pla vague de transferència desesperada de competències, però sense concretar-ne els detalls, pels quals conservadors i laboristes s’haurien de posar d’acord, i això és una tasca tan àrdua com fer canviar la Constitució al PP i al PSOE per a Catalunya.

Cameron i Miliband s’havien resistit a trepitjar terres escoceses, conscients que hi generen al·lèrgies, fins que el va fer el sorpasso a les enquestes. La perícia de Salmond a l’hora de remuntar sondejos els ha obligat a arromangar-se, però sense excedir-se: s’imaginen la força que hauria tingut una fotografia en un acte conjunt a Escòcia amb Cameron i Miliband agafats de la mà? Doncs no han estat capaços d’aparcar les diferències per donar una imatge d’unitat creïble. I a sobre, han tingut companys de viatge com el líder xenòfob de l’UKIP, sense oblidar l’ombra allargassada de Margaret Thatcher.

Si guanya el no, no serà per ells; però si guanya el , hauran de rodar caps, i aquest cop no seran ni el de Maria Stuard, ni el de William Wallace.

Les píndoles del món

L’1×1 del debat

17/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Artur Mas: Demi Moore. Mogut per l’esperit de l’Abat Oliba, està modelant una figura de porcellana fina al ritme d’una majoria desencadenada.

Oriol Junqueras: Saïd. Enamorat contra natura de la Blanca, canta “les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat cap al 9-N”.

Miquel Iceta: Robert Redford. Es va posar seductor i malvat per fer una proposta indecent a Demi Moore, estenent un contracte social.

Alícia Sánchez-Camacho: la nena de Cuéntame. Ella era feliç als 70. Ara està tan neguitosa que pensa que mentre hi hagi gihadisme al món no ens podem posar a votar.

Joan Herrera: Patrick Swayze. Va ajudar a afaiçonar una figura de Lladró que vol descamisada, per si Podem.

Albert Rivera: Belén Esteban. S’ha canviat de look per fer dels platós casa seva. Per Espanya no “ma-to”, però “mejor unidos”.

David Fernández: Kilian Jornet. En 10 minuts va encadenar més cites que Joan Ridao en tota una carrera. La regla de l’espai com a marc d’oposicions insuperables de Kant és de Top Summits.

Artista convidat: José Manuel García-Margallo. Ornitòpode driosaure. Nova espècie de dinosaure del juràssic ibèric, època a què pertany l’article 155 de la Constitució.

Les píndoles del món

La poca finor de Margallo

17/09/2014

joan lopez alegre 50x50Joan López Alegre, periodista

Aquests dies a TV3 fan una gran sèrie, John Adams. Al capítol de dilluns vàrem veure com el pas d’Adams per la cort de Versalles va ser un desastre per als Estats Units. Doncs bé, jo crec que Margallo mira TV3 i, imbuït per l’esperit dels pares fundadors dels Estats Units, va decidir ahir imitar Adams.

El dia que el que convenia al govern central era creuar els dits i esperar que al debat de política general, al Parlament, Junqueras i Mas es tiressin els plats pel cap, Margallo, sense més ni més, dóna una excusa als independentistes per, en lloc d’aprofundir en les diferències, posar-hi Loctite. De res val que el govern central a darrera hora del vespre filtrés als mitjans que desautoritzava Margallo. El mal ja està fet.

Stricto sensu, Margallo te raó. La separació de Catalunya o Escòcia seria un desastre per a la Unió Europea. No hi ha cap fonament jurídic que justifiqui l’autodeterminació de Catalunya i, si Mas porta el seu desafiament a l’extrem, el govern podria aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia catalana.

Ara bé, el que no podem oblidar malgrat la poca finesa de Margallo és que no és el ministre d’Exteriors qui amb les seves declaracions posa en joc l’autogovern de Catalunya, sinó Mas, Junqueras i la resta dels seus aliats saltant-se totes les lleis a la torera.

Les píndoles del món

“Se va ave un follón”

16/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Aneu al compte de Twitter de Josep Antoni Duran i Lleida, repesqueu els 9 tuits que va fer diumenge després de llegir l’entrevista a Oriol Junqueras a El Mundo i tindreu un resum aproximat del que va dir ahir Artur Mas. Concretament, aneu a la piulada número 8 del Cambó de la Franja: “potser és el que vol el PP, que guanyi ERC i ho destrossi tot”.
Encara que per ser més precisos, hauríem de recórrer a l’estic fins al collons de tots nosaltres” d’Estanislau Figueras per entendre el discurs del president, això sí, amb bones paraules i flegma britànica. Mas pensa que ha aconseguit aguantar tots els plats xinesos amb els pals. Alinear des de la CUP a Unió, inventar-se una pregunta en què tenen cabuda totes les opcions, i trobar la fórmula que permeti consulta i negociació. I això, sense parlar de com gestionar la misèria quotidiana.
I la resposta és una paret, la tercera via al psicoanalista, i el xerpa tirant pel dret. Així que ahir va fer un última avís a tots. A Madrid, a Brussel·les, al PP, als socialistes, a ERC, a l’ANC: o s’adonen que tot es pot fer dins d’un ordre o “se va ave un follón que no sabe ni ande sa metío”.

Les píndoles del món

L”órdago’ del president

16/09/2014

albert_gimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

La caldera del procés segueix apujant la temperatura. El president Mas va deixar clar fa uns dies les seves intencions. Esquerra Republicana va collar els cargols de Convergència Democràtica, i ara Mas llança un órdago, com a mínim, perquè tothom hi pensi una mica.

El president va dir ahir al Parlament que si no pot celebrar la consulta amb garanties plenes, tal com Déu mana, s’haurà de pensar en un avançament electoral. Artur Mas està rumiant a marxes forçades com encaixar el Mecano desordenat en què s’han convertit les forces sobiranistes a Catalunya. L’advertència d’avançament electoral és una perdigonada a una Esquerra Republicana que no vol ni sentir a parlar d’arribar al poder abans de les municipals, però també és un toc d’atenció al govern d’Espanya. Si no hi ha possibilitat per a una votació en condicions el 9-N, Mas col·locarà sobre la taula la possibilitat que l’Estat pugui patir una situació realment incòmoda: la hipotètica victòria electoral d’Esquerra a les autonòmiques i, per tant, una situació encara més ingovernable per Madrid. És la resposta de qui vol morir matant. Órdago o realitat? Continuarà el culebrot.

Les píndoles del món

Pregunta a Duran i Lleida

15/09/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

Aquests dies Mas i Junqueras es troben amb la mateixa pregunta a totes les entrevistes: “Com pensen vostès celebrar la consulta si el Constitucional la declara il·legal?”. La pregunta és lògica, cal fer-la i aquells que defensen tirar endavant digui el que digui el Tribunal tenen l’obligació de respondre-la de forma satisfactòria, perquè és cert que existeixen dubtes sobre la qualitat que pot tenir la consulta en aquestes condicions.

Ara bé, també caldria que els partidaris d’acatar l’anul·lació del Constitucional, com Josep Antoni Duran i Lleida, contestessin alguna pregunta. Per exemple aquesta: “Senyor Duran, diu vostè que el seu compromís amb el dret a decidir és inequívoc, però sempre dins la llei espanyola. Sabem que l’àrbitre del partit ja té redactada l’anul·lació de la llei de consultes i del decret de convocatòria per inconstitucionals. I els dos grans partits espanyols han dit que no pensen canviar les lleis per fer possible una consulta sobre la independència, ni ara ni mai. En aquestes condicions, pot explicar quina és la seva proposta concreta per permetre que els catalans votin? Entén, senyor Duran, que molta gent pensi que el seu compromís amb el dret a decidir és purament retòric i en realitat no té cap interès que aquesta consulta es celebri?”.

Admeto que la pregunta és llargueta, però no troben vostès que el líder d’Unió l’hauria de contestar?

Les píndoles del món

Parelles incompatibles

15/09/2014

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

No és cap secret que Unió va signar de mala gana el pacte de 2012 amb Esquerra Republicana. Duran va fer tot el que va poder per posposar-lo i poques hores abans de la seva signatura encara deia que no hi havia ni pacte ni acord sobre la consulta.
Tampoc és cap secret que Esquerra n’estava al cas, coneixia Duran i sabia que Unió mai ha estat per la independència.
És bo recordar aquestes obvietats perquè ajuden a posar al seu lloc les escalfades de cap de setmana i la incontinència declarativa via Twitter.
Tot seria això, una crisi de costellada, si no fos perquè aquest cop la crisi arriba just la setmana gran del sobiranisme. Veient el que es diuen Duran i Junqueras, les crides a la unitat que dijous passat feia Artur Mas semblen d’un altre món. I el tip de riure que es deuen fer ara mateix a la Moncloa és de campionat.
Segurament no s’hauria arribat fins aquí si Unió i Esquerra haguessin estat clars des del principi. Amb Junqueras admetent que la independència obliga a trencar la legalitat i amb Duran baixant del tren ja fa molts mesos.
Ni un ni l’altre ho han fet i ara fan com aquelles parelles que, després de dècades de convivència, descobreixen que són incompatibles. La pregunta és qui dels dos s’atrevirà a anar a l’advocat.

Les píndoles del món

Un Madrid per fer

15/09/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Dissabte al vespre, després de la desfeta blanca, opinava Emilio Butragueño que cal mantenir la confiança en aquests jugadors. Es referia als del Madrid, evidentment, perquè, deia, són els que van guanyar la Décima. El raonament és molt bonic, però fa aigües perquè en realitat ja no són els mateixos. Les baixes de tres dels onze jugadors més utilitzats de la passada temporada i l’arribada de noves vedets conformen un panorama nou, encara que el Buitre vulgui maquillar-ho. Ancelotti, que és un bon professional, de ben segur que acabarà formant un equip potent que farà mal amb la temporada més avançada. Si el deixen treballar esclar. Però mentrestant hi ha una cosa que es diu la Lliga, que tots hem batejat com la competició de la regularitat, i que de la mateixa manera que només es guanya al tram final, és molt possible perdre-la a les primeres jornades. El Madrid ho sap bé, fa dos anys seguits que llença la Lliga abans de Nadal.

Les píndoles del món

V de ‘voluntat’

12/09/2014

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Sentit crític

La immensa V baixa que ahir va desbordar Barcelona envia tres missatges: és una V de victòria, una V de votar i V de voluntat. S’ha parlat molt de les dues primeres, però políticament els pròxims mesos la més important serà la tercera, la V de voluntat.

Si el Tribunal Constitucional suspèn la consulta molts parlaran d’un conflicte legal, quan en realitat el que tindrem serà un conflicte polític. I aquí és on és important la voluntat: voluntat política del Govern per fer valer la voluntat majoritària i realitzar la consulta tant sí com no. La manifestació d’ahir és sobretot un missatge al president Mas, i converteix en impossible qualsevol succedani en forma d’eleccions plebiscitàries o qualsevol dilació del procés per al 2015 o 2016. O consulta el 9-N o eleccions immediates amb un resultat més que incert per a CiU.

Les píndoles del món

La gent

12/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

Ens hem fet una autofoto, hem posat aquella cara de foto amb aquell art de les adolescents, ens hem agradat i l’hem tuitejat al món. Tenim sovint la temptació de buscar comparacions. Però em temo que no cal, perquè la Via Catalana -festiva, alegre, tossuda, disciplinada, respectuosa- no té, i potser no ha tingut, precedent.
El món està en metamorfosi i els canvis els protagonitza la gent. Aquest conjunt indeterminat que espanta i es ridiculitza per qui pateix per què tot canvia. Tant parlar de sobirania i és la gent la que ha decidit recuperar, o tenir per primer cop, de veritat, la sobirania. Perquè no li agrada el que veu. Ni aquí ni arreu.
I no li agrada perquè la política i l’economia han perdut la gent pel camí. I no perquè la gent marxés. Van marxar ells. I la gent, aquest concepte, ha fet un pas més a Catalunya. I el crit ja no és independència. És “volem votar”. Obtenir el poder.
No parlaré de Rajoy. El filòsof de Santpedor ens va ensenyar que és igual el que facin els altres. Així que els missatge és unitat política a Catalunya. Si no volen tornar a perdre a la gent.

Les píndoles del món

La Diada nacionalista de Catalunya

12/09/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

La manifestació en forma de ve baixa d’ahir va ser un èxit de participació, sens dubte. No és fàcil treure al carrer tants centenars de milers de persones a favor d’una causa política, per bé que el suport descarat de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics catalans ha estat determinant. Però, sigui com sigui, s’ha de felicitar els organitzadors. Han aconseguit el seu objectiu. Ara bé, l’èxit és dels independentistes i només d’ells.
No va ser, com alguns pretenen, un èxit de tot Catalunya, sinó més aviat un fracàs de la convivència entre catalans i d’aquests amb la resta dels espanyols. La independència suposaria excloure de la catalanitat una part molt significativa de la ciutadania de Catalunya que no hi vol renunciar. La d’ahir no va ser una diada nacional, sinó una diada nacionalista, independentista, esperonada per un seguit de senyals impropis d’una societat oberta i postmoderna allunyada de la dialèctica mesquina de bons i dolents: començant per la maldestra propaganda dels mitjans públics que paguem tots els catalans, botiflers i vigatans per utilitzar la seva terminologia; discursos institucionals de caràcter indiscutiblement irrespectuós i excloent amb els catalans que ens sentim tant catalans com espanyols. L’escenografia del Fossar de les Moreres, on no s’enterra cap traïdor; els poemes de Pitarra; les apel·lacions a la desobediència civil evocant l’exemple de Martin Luther King com si Catalunya fos un apartheid. En definitiva, una diada asfixiant per a tots aquells que tenim una altra manera de sentir-nos catalans. Potser algun dia els seus promotors s’adonaran del mal que han fet a aquest país generant divisions anacròniques amb la seva grollera adaptació del passat.

Les píndoles del món

Tres-cents anys després

11/09/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Un país que el primer rei es diu Ramon Berenguer i el seu fill Berenguer Ramon ja denota com serà la seva història. És un país rebregat, complexe, emotiu, dispers, capaç de parir anarquistes que faran de ministres i de presidents no independentistes que assegur en que votaran sí sí a la independència.

Som així. El país és un gran defecte. Però dels nostres defectes n’hem fet una gran virtut. Tres-cents anys després, som aquí. Potser dividits, rebregats, complexos, dispersos i emotius, però som aquí.

I potser més val no entendre que 300 anys després no és que haguem decidit desafiar Espanya, sinó ens hem desafiat a nosaltres mateixos. Ens desafiem dividits, rebregats, complexos, dispersos i emotius. És que no sabem fer les coses d’una altra manera. I, al capdavall, no ens ha anat tan malament.

Arribem al Tricentenari, amb un discurs d’un president fermat tant sí com no en el 9-N. “Silenciar la veu d’un poble que vol parlar és un error”, va dir el president. I aquí rau la força de la convicció, que tot i dividits, rebregats, complexos, dispersos i emotius mai no ens han fet callar. I això té pinta que el 9-N ningú ens farà callar. El president ho va dir el mateix dia que portava una corona de flors a l’urna de l’honor. Allà on diuen que no s’hi enterra cap traïdor.

Les píndoles del món

El temps s’acaba

11/09/2014

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

El més important del discurs d’Artur Mas, ahir, no és ni què va dir ni com ho va dir, sinó el fet que és un dels últimes intervencions en què es pot permetre’s el luxe de parlar en prime time sense dir res de nou.
A aquestes hores de la setmana que vé s’haurà acabat el temps de les advertències retòriques.
Serà el moment de l’acció. Sí, aquell moment que Convergència i Unió han esquivat durant 34 anys amb l’argument que Catalunya no era prou madura i que més valia fer bondat.
Divendres vinent s’aprovarà la llei de consultes i probablement es convocarà el 9-N. Després s’acaba el guió conegut i comença una nova temporada de la sèrie qui sap si amb nous actors.
Ja no hi haurà lloc per les mitges tintes. Consulta. Sí o no. Desobediència o acatament. Convergència fa dies que està intentant endarrerir aquesta presa de decisions. I més que ho farà quan el Govern impugni la consulta. Llavors provarà de donar llargues amb cimeres i reunions per tapar una cosa que ahir Mas ja apuntava al seu discurs. Rajoy encara té temps d’escoltar els anhels de Catalunya. O almenys de fer-ho veure. Al cap i a la fi no és ell qui va posar data de caducitat a la consulta. En canvi, a qui potser sí que se li acaba el temps per canviar de guió és a Artur Mas.

Les píndoles del món

La nit del horrors

11/09/2014

Joan Antoni CasanovaJoan Antoni Casanova, periodista d’Esports de La Vanguardia

Angola als Jocs de Barcelona, la Xina al Mundial dos anys després… Francament, no contava amb tornar a viure una cosa semblant amb la selecció espanyola de bàsquet. M’equivocava. Aixó d’ara no queda gaire lluny. És un altra desastre històric.
He volgut deixar que passin unes hores des de la desfeta, a veure si així ho podria arribar a entendre una mica. Però no; es impossible. No es pot explicar com un equip amb tant de talent com aquest hagi pogut jugar tan malament. Com ha pogut passar de fer una mitjana de més de 88 punts per partit a quedar-se en 52. Un tanteig d’escolars, i no dels bons. Com ha pogut fallar 20 dels 22 triples que ha llançat. Com s’ha deixat prendre 50 rebots…
Ha estat un malson tan gros que fan falta moltes raons per haver-ho fet possible. Ha fallat tot en el pitjor momento. Ha fallat el seleccionador, assenyalat ja com el gran culpable pels aficionats que omplien el pabellón madrileny. Han fallat els jugadors, entre els quals només un Pau Gasol físicament tocat s’ha acostat al seu nivell. I ha fallat fins i tot la manera de fer les coses, amb un excessiu bon rotllo que ha acabant distraient tothom del seu objectiu. Segurament no hi tornarà a haver un altra oportunitat com aquesta. Encara bo que fa vuit anys ja van ser campions del món. Però ara les expectativas eren tan grans que la decepció és descomunal.

Les píndoles del món

La resposta

10/09/2014

140910_Francesc_Soler 50x50Francesc Soler, periodista

Qui havia de dir al president Mas que un dia com avui faria una ofrena floral al Fossar de les Moreres, santuari independentista, on tradicionalment només s’hi aplegaven els més indepes de cada casa! De fet, fa cinc anys, fins i tot la delegació d’ERC va ser-hi increpada pels que no els perdonaven haver pactat amb el PSC. “Botiflers!”, els cridaven.

Sens dubte, la centralitat del país s’ha mogut. El sobiranisme s’ha fet mainstream. Centenars de milers de catalans es posaran d’acord, demà, per formar una V gegantina al cor de Barcelona. Formacions tan diferents com CiU i la CUP han estat capaces d’acordar una data i una pregunta. Sens dubte, un doble èxit.

La incògnita és ara si també seran capaços de pactar una resposta al més que previsible veto de l’Estat a la consulta. Oriol Junqueras no exclou recórrer a la desobediència civil. L’any passat ja esmentava la possibilitat de paralitzar l’economia una setmana i tothom se li va llençar a sobre. Pel que diu al Financial Times no sembla que Artur Mas estudiï cap d’aquestes possibilitats. Una cosa és anar al Fossar de les Moreres i l’altra fer de Martin Luther King a la catalana.

Les píndoles del món

‘Retorn al futur’

10/09/2014

joan lopez alegre 50x50Joan López Alegre, periodista

Artur Mas ha concedit una entrevista al Financial Times, el mateix diari que el 13 d’agost va qualificar Jordi Pujol d’hipòcrita i evasor fiscal.
En l’entrevista Mas diu que si a Escòcia guanya el , aquí tot serà bufar i fer ampolles. Però, en realitat, la política exterior de la Generalitat ha anat de zasca en zasca, tan sols cal recordar les declaracions de Merkel o el comunicat del consolat nord-americà aconsellant els seus ciutadans que es mantinguin allunyats del Fossar de les Moreres avui i demà.
Si Marty McFly fos català i localitzéssim a Catalunya la quarta part de la pel·lícula Retorn al futur el rellotge del temps del Delorean passaria directament del 25 de juliol al 10 de novembre del 2014 on, per desesperació dels veïns independentistes enganyats pels seus líders, tot seguiria igual a la plaça de Hill Valley.
Junqueras va dir ahir que si ell tingues força ja hauria realitzat la declaració unilateral d’independència, ara ja sabem que al líder d’ERC la democràcia se li en fot i que la celebració del referèndum només li val si surt que . Per la seva banda, Homs pensa en el 10 de novembre i recorda a ERC que s’ha compromès a donar suport al pressupost de la Generalitat per al 2015.
A la vigília de la que havia de ser la Diada definitiva, Mas i Junqueres ja no lluiten per la independència de Catalunya sinó per saber qui dels dos serà el proper representant de l’Estat espanyol a Catalunya.

Les píndoles del món

Hi ha un pla B?

09/09/2014

montse-olivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

A Madrid es treballa amb la hipòtesi que Mas no serà capaç de desobeir la suspensió de la consulta que decretarà el Tribunal Constitucional i que si aquesta tardor vol col·locar urnes arreu de Catalunya, s’haurà de limitar a usar la via ordinària: dissolent el Parlament per sotmetre’s a una nova rebregada electoral. Però tot i el discurs de “no hi haurà consulta” que circula pels despatxos, Rajoy ha de deixar entreveure que té un pla que va més enllà d’omplir de paperassa el Constitucional. Es tracta, d’una banda, de passejar sobre l’adversari l’espantall d’una possible suspensió de l’autogovern i altres mals que, de moment, només s’insinuen. Però, sobretot, el que pretén Rajoy, ara que s’apropen dates importants, és tranquil·litzar un electorat decebut amb el PP i que veu com UpyD, Ciutadans, mitjans de comunicació i entitats socials que representen l’espanyolisme més conservador intenten marcar-li la pauta assenyalant-li què és el que ha de dir i què és el que ha de fer davant el que anomenen “el desafiament secessionista”. És per això que al president espanyol no li va malament que s’interpreti que té un pla B, més contundent que el de la via judicial, però confia, això sí, que Mas no l’obligui a ensenyar-lo.

Les píndoles del món

Les mesures de Rajoy

09/09/2014

albert_gimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

El president Rajoy ha deixat clar, per enèsima vegada, que la consulta no es farà, que el Govern espanyol té clar els mecanismes per evitar que es porti a terme. Una resposta, una actitud coherent si tenim en compte com ha estat fins ara el ritme de les relacions entre Madrid i Catalunya. És evident que un Estat, si la llei no ho permet, no pot acceptar ni la data ni la pregunta fixada per una comunitat autònoma. Això també ho sap el president Mas i ERC, però la formació republicana té un paper molt més fàcil: tibar la corda fins al màxim i si es trenca no serà ella la perjudicada. El Govern espanyol sap que no pot acceptar pressions però, sincerament, hauria d’estar pensant en la manera per desbloquejar el problema greu que té a Catalunya. El conflicte no serà el 9-N, no. L’embolic començarà després d’aquesta data, amb molts catalans desenganyats per com haurà acabat l’aventura de la consulta i amb un executiu espanyol que hauria de tenir la responsabilitat i el valor d’oferir una sortida per evitar un col·lapse absolut dins del país. Després del 9-N, sense el 9-N, tot hauria de ser més fàcil.

%s1 / %s2