El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1: Tu diràs amb Esports RAC105:00 - 07:00

i després
Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Un cas apassionant

02/09/2014

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

D’acord: el cas Pujol és socialment indignant, indecent, intolerable… Explica la desafecció ciutadana envers la política i alerta dels vicis d’un sistema que necessita una revisió urgent. Però periodísticament és apassionant. Gràcies a aquest evasor fiscal hem sortit d’un spleen secessionista per ficar-nos en una història amb personatges fascinants. Començant pel protagonista, que molts anys després de deixar el poder creu que encara pot enganyar jutges en nom de Catalunya amb al·legacions polítiques i menysprear un Parlament suposadament sobirà, amb la seva resistència a comparèixer. I seguint amb Victoria Álvarez, testimoni de càrrec dels tèrbols negocis de la família Pujol-Ferrusola, que busca revenja, però també una portada d’Interviú, tal és la seva obsessió mediàtica. S’afegeix Carlos Jiménez Villarejo, que fa més de 30 anys va intentar empresonar Pujol pel cas Banca Catalana i col·labora ara en una querella col·lectiva contra l’expresident, en què participa Iniciativa per Catalunya, sòcia d’un govern tripartit que s’atribueix el mèrit d’haver desvelat el frau del 3%. Esclar que, com diu Denzel Washington a la pel·lícula Training day, “no és el que saps, sinó el que pots provar”.

Les píndoles del món

El mitjó

02/09/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

L’any dels prodigis del 1992, el Museu Nacional d’Art va encarregar a Antoni Tàpies l’obra central del flamant equipament. La proposta va ser un mitjó de 20 metres. Foradat i tot. Tàpies va pensar una obra entre franciscana i budista per donar dimensió còsmica a una cosa insignificant. I no cal dir que la Generalitat i l’Ajuntament es van tirar els plats pel cap. CiU va vetar l’obra. I paradoxalment, ara el franciscà Pujol apareix amb un mitjó insignificant convertit en cosa còsmica per obra i gràcia de la magnitud del personatge.
L’home del mitjó no va cometre una falta insignificant. No declarar una herència és greu per a qui gestiona els diners que vénen dels impostos dels ciutadans. Però en unes altres circumstàncies, el judici seria menys sever. El que converteix en còsmic el cas Pujol és la sospita que l’expresident va permetre, si no avalar, una trama de comissions per obra pública i altres connivències que han enriquit la família. I el que ho converteix en còsmic és el context econòmic i polític.
Per una herència, Convergència no nega Pujol 3 vegades abans que canti el gall com a líder de partit, president i expresident. En renega pel context i pel que l’home del mitjó no explicarà mai al Parlament. Perquè en el cas Pujol encara hi ha més preguntes que respostes. I per molta comissió parlamentària, és molt possible que així quedi.

Les píndoles del món

La V sortirà bé

01/09/2014

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

L’Onze de Setembre a Barcelona no s’hi fa una manifestació. S’hi fa un acte polític. Una performance humana que va més enllà d’una reivindicació. És una mostra més de la força ideològica de pau que implica sobiranisme: una veritable nova forma de revolució en fer les coses. Fins i tot, a Europa, a qui fa nosa el procés, no va més enllà que declaracions òbvies. Perquè al capdavall, en el llenguatge internacional, l’únic que val és el llenguatge dels fets consumats.

De la mateixa manera que la Via de l’any passat va enlluernar, no només al món, sinó a nosaltres mateixos (i això sí que és un mèrit), la d’enguany serà definitiva. No m’ho diu el nas, que els aires condicionats atrofien, sinó la realitat més mundana. Dos exemples. Primer, els autocars s’han d’encarregar a l’Aragó. I la xifra d’inscrits que no para de créixer, tot i la complexitat per fer-ho que sembla una gimcana del Joc de trons.

L’evidència és que la V sortirà bé perquè qui només utilitza com arguments la infàmia, la mentida, la violència  i el menyspreu vol dir que ja és conscient de la seva derrota. La V serà un penúltim esforç, com tot el camí que queda que, preparem-nos, serà un llarg penúltim esforç.

Les píndoles del món

Multituds i legalitat democràtica

01/09/2014

FotoNachoMartínNacho Martín Blanco, periodista

Més enllà del cansament que, legítimament, senten molts catalans pel fet d’haver de viure en un país avesat a un excés d’exaltació patriòtica, és previsible que l’aplec del proper Onze de Setembre sigui un èxit d’assistència. A hores d’ara ja hi ha més de 300.000 inscrits i de ben segur que n’hi haurà més, perquè és evident que, d’independentistes, a Catalunya n’hi ha molts. De fet, és possible que, lluny de ser una mostra més o menys representativa del moviment independentista, hi vagin tots en pes, cosa que, a la pràctica, només pot servir per demostrar la seva resoluda adhesió a la causa. En tot cas, aplegar al carrer una multitud semblant no està a l’abast de tothom, i és per això que podem considerar per endavant que la convocatòria serà un èxit. Ara bé, una cosa és treure multituds al carrer i una altra, molt diferent, intentar reemplaçar el nostre entramat d’institucions deliberatives pel clam de les multituds; això no és democràcia, com tampoc no ho és defensar que la voluntat d’un poble està per sobre de la llei. Això només podria derivar en conflicte i frustració.

Les píndoles del món

De mica en mica

01/09/2014

Xavier_Garcia_LuqueXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Dues jornades, sis punts. I si a més el campió ja s’ha deixat un empat a Vallecas i el Madrid una derrota a Anoeta, això comença bé. Per damunt d’horaris inhumans i ara d’aturades que trenquen el ritme, la Lliga nostra de cada dia torna a agafar embranzida i sembla que pinta interessant. No es pot discutir que en l’aspecte fred dels números el nou Barça de Luis Enrique ha arrencat amb força. I en l’aspecte, sempre més personal, de les sensacions, potser convindrem que això rutlla. En dues jornades el Barça ja ha demostrat tenir respostes diverses per a dificultats canviants. Va saber superar un fluixet Elx tot i quedar-se amb deu homes. I ahir va picar pedra amb tossuderia, i amb homes de refresc que van millorar el joc, fins a doblegar la pètria resistència del Vila-real. No és que comenci bé, rectifico, és que no podia començar millor. Dues jornades, sis punts i de mica en mica s’omple la pica.

Les píndoles del món

L’impacte

29/08/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

Josep Rull no ha tingut una estrena fàcil. El nou home fort de Convergència s’ha passat l’estiu apagant incendis provocats pels seus propis companys de coalició. Com si no tinguessin prou problemes amb l’impacte del cas Pujol en l’opinió pública, alguns dirigents de CiU han dedicat l’agost a emetre missatges contradictoris sobre la consulta del 9-N i a fer més ampla la canonada per on els vots convergents es fuguen cap a Esquerra Republicana. Primer va ser Joana Ortega i la seva idea d’ajornar la consulta si el Constitucional la prohibeix. Ara el conseller Santi Vila legitima ni més ni menys que el Tribunal que es va carregar l’Estatut com a àrbitre del conflicte. Imagino la desesperació de Rull, conscient del mal que aquests missatges fan a la base electoral de la coalició. Només quan parla Artur Mas el compromís convergent amb el procés sembla seriós.

Mentre la coalició governant ensopega amb les seves cames, el comptador d’inscrits a la V de l’Onze de Setembre s’accelera exponencialment. Per sota de la confusió que generen polítics i mitjans, s’està gestant la que probablement serà la manifestació més gran i impressionant de la història d’Europa. Creguin-me, res del que estan sentint aquests dies té cap valor. Tot el soroll quedarà sepultat per l’impacte de la V. I l’endemà, aleshores sí, començarà tot de debò.

Les píndoles del món

Història i històries

28/08/2014

Salvador CotSalvador Cot, periodista

Anem a pams. Coses que sabem segur: no hi haurà tercera via ni res que s’assembli -ni remotament- a l’antic peix al cove. El mateix cas Pujol demostra que Madrid no farà presoners i que abans muntaran una pluja de dossiers o intervindran l’autonomia catalana que no s’asseuran en una taula a negociar amb els catalans. Aquesta via està tancada.

Segona certesa: el Govern no té altre remei que saltar-se la legalitat espanyola en algun moment. No sabem quan ho farà ni a partir de quina justificació política, però l’enfrontament amb l’Estat és inevitable. A Madrid li convé més guanyar que parlar i la societat catalana, majoritàriament, fa temps que exigeix l’emancipació. A més, l’unionisme català s’ha anat empetitint i radicalitzant i no ha estat mai una alternativa viable.

En definitiva, ha arribat l’hora de la veritat. Consulta, plebiscitàries o assemblea d’alcaldes volen dir exactament el mateix: Catalunya farà un pas endavant. Això és Història. La resta són històries.

Les píndoles del món

Bruce Lee

27/08/2014

tian-ribaTian Riba, periodista

A veure si tenim una mica de perspectiva. Si Angela Dorothea Merkel hagués fet un trosset del camí de Santiago amb el president plasma fa només dos anys, en cap cas el titular de la cimera del nou eix hispanoalemany hauria sigut que la cancellera alemanya donava suport al president espanyol en l’intent de vetar una consulta sobre la independència de Catalunya. Adonem-nos de la magnitud que aquest tema estigui cada vegada més a l’agenda de la política internacional.

I després fem un zoom in i anem a la política de paper. A la de la declaració i la contradeclaració. A la roda de l’hàmster. I convindrem que a vegades els nostres dirigents fan una mica de peneta. Què ha passat des del 12 de desembre, quan es va pactar la pregunta i la data? Substancialment, que ja hi ha una llei per fer la consulta. I res més. Que se’ns ha fet molt llarg.

Doncs ara que hi som, deixin les amenaces, deixin de marejar, deixin de mirar qui la té més llarga, treballin amb astúcia, consensuïn les respostes, controlin els tempos, tinguin determinació, evitin els autogols i no facin cap pas en fals. I recordin el que deia Bruce Lee: si creus que una cosa és impossible, tu la faràs impossible.

Les píndoles del món

Els Emmy s’acomiaden de ‘Breaking bad’

26/08/2014

Toni_de_la_TorreToni de la Torre, periodista

Els Emmy no s’han deixat intimidar pel cinema. Malgrat que Matthew McConaughey va guanyar fa només uns mesos l’Oscar al millor actor, els premis de la televisió han decidit premiar un dels seus: Bryan Cranston per Breaking bad.

Amb aquest guardó McConaughey ha perdut l’oportunitat de fer història i endur-se els dos premis el mateix any, i Bryan Cranston ha vist recompensat per última vegada el seu paper de professor de química d’institut que inicia un fosc camí en el món de les drogues.

Aquest fosc camí va arribar al final amb una última temporada excepcional, i els Emmy han decidit acomiadar-la per la porta gran. A més del premi al millor actor, s’ha endut el de la millor sèrie dramàtica, el de millor actor secundari i el de millor actriu secundària.

Aquesta oda a Breaking bad ha estat molt celebrada en una nit en què els Emmy sembla que han volgut evitar la polèmica de les categories de les nominacions de True detective i Orange is the new black, que han acabat sent les grans perdedores.

Premiant Breaking bad els Emmy han posat la seva aposta pel talent televisiu per sobre dels grans noms del cinema, un orgull que fa anys era inexistent. La foto de la gala probablement és la del somriure forçat de Julia Roberts quan s’ha adonat que no la volien per donar-li un premi, sinó per entregar-lo. No era la seva nit, sinó la de Breaking bad.

Les píndoles del món

Tot està per fer i tot és possible

25/08/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista

L’estrena victoriosa del Barça a la Lliga ens deixa diversos noms propis i és difícil triar-ne un per damunt de l’altre: el ‘reset’ de Messi, l’omnipresència de Rakitic, la intel·ligència de Busquets, la insolència de Munir, l’afany ofensiu dels laterals, la solidesa dels centrals tot i l’expulsió de Mascherano, i podria continuar.

Però per damunt de tots els noms s’eleva el de Luis Enrique, que està aconseguint que el seu equip jugui a imatge i semblança seva: pura intensitat i ambició. Després de dues temporades amb la bandera a mig pal, fa tota la impressió que el Barça torna a tenir un líder a la banqueta. Encara no m’atreveixo a afirmar-ho perquè la temporada passada ja ens vam precipitar amb el Tata, però l’equip transmet bones sensacions col·lectives, que al final és el que depèn de l’entrenador.

El Barça va ser ahir un equip curt, amb poca distància entre línies, va mossegar per endur-se la majoria de pilotes dividides, símptoma inequívoc que estava ben plantat al camp i va mostrar un ventall de variants ofensives: va atacar per dins i per fora, va provar el xut de lluny, torna a apostar per la passada vertical i fins i tot l’estratègia es veu treballada. És clar que encara hi ha mecanismes per millorar i que no tots els rivals seran com l’Elx, però el que es va veure ahir és un excel·lent punt de partida. Al Camp Nou, com al país, tot està per fer i tot és possible.

Les píndoles del món

L’agent de Carme Forcadell

22/08/2014

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Manos Limpias sembla un invent de l’Assemblea Nacional per acabar d’omplir la manifestació de la Diada. Denunciar la senyora Carme Forcadell per sedició a les portes de l’11 de setembre només serveix perquè augmenti el nombre d’inscrits a la famosa V. Sembla fet a mida, tot i que malauradament no és així.

Tampoc cal dramatitzar perquè el nombre de denúncies presentades per aquest sindicat d’extrema dreta està a punt de batre rècords, i la majoria no han prosperat o han estat desestimades pels jutges. Les denúncies són fruit del deliri d’un senyor, Miguel Bernad, que fa uns anys va fer política sota la sinistra ombra de Blas Piñar, i ara busca redimir Espanya a còpia de col·lapsar els tribunals denunciant a tothom que li sembla. També té a la llista Artur Mas i Oriol Junqueras, i segur que l’anirà ampliant. Forma part d’aquesta Espanya negra, afortunadament minoritària, que encara no ha superat el franquisme.

Bernad és la caricatura, la cara més freak, de l’espanyolisme ranci, que no entén que les idees no es poden il·legalitzar, que un procés com el que viu Catalunya no es resol als tribunals, sinó fent política, dialogant i pactant d’acord amb les majories i minories. I fins i tot respectant les idees del senyor Bernad, que, per cert, són extraparlamentàries.

Les píndoles del món

La concentració

21/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

La Universitat Catalana d’Estiu és el lloc ideal per agafar embranzida independentista. L’imponent Canigó dóna aire a la pàtria catalana, i si a Josep Rull ja li fa falta poc per mostrar el seu pedigrí nacionalista, en ple agost i a la Catalunya Nord es troba en l’ambient idoni.

Queda molt bé proposar un govern de concentració. Fa cara d’urgència, de moment històric, de triomfar a la primera cita. Però passa com amb les loteries catalanes, que rasques i no hi ha res. La proposta de Rull és màrqueting polític, un intent de dissimular les mancances i les divisions a Convergència i la difícil gestió de govern.

A la Generalitat ja hi ha dos partits, Convergència i Unió, que no estan d’acord amb què cal fer. Ni tan sols Convergència sap on va, més despistada que Núria Feliu en una rave eivissenca. Posar-hi Esquerra afebliria una majoria parlamentària que només podria jugar a una banda del taulell. Iniciativa i la CUP li donarien caràcter transversal, però vaja: ho podem imaginar perquè somiar és de les poques coses que queden gratuïtes a Catalunya.

Ara mateix no és necessari unir tots els partits i convertir el Govern en un guirigall, sinó un Parlament unit que tregui les urnes al carrer. Perquè si no hi ha votació, els catalans rebrem una galleda d’aigua freda més gelada que les que es tiren els futbolistes per fer-se els solidaris. Més que un govern de concentració, el que necessitem és un govern concentrat per fer la consulta.

Les píndoles del món

L’estratègia de Pujol

20/08/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

25 dies ha durat la voluntat de Pujol d’acreditar els fets com deia el seu comunicat de confessió. Ara l’estratègia és la mateixa que en casos de corrupció com Naseiro o Casinos. Frustrar la investigació per qüestions de forma, que ens fixem en el dit i no en la lluna. És una llàstima, però probablement seria ingenu creure que en aquests moments de la vida i de la família els Pujol farien una última contribució perquè entenguem com es financen els partits, de què va anar realment la transició, quin era el marge que l’estat i Pujol es donaven a canvi de mantenir amagats certs pecats.

Com escrivia ahir Albert Sáez en una excel·lent anàlisi, l’independentisme de Pujol ha trencat aquest pacte d’estat i el cas ha esclatat.

En paral·lel, els partits i moviments socials aixequen les vergonyes de la transició. En el cas Pujol, la gent de la justícia esperem que actuïn amb agilitat però la política també te molt a dir-hi. Tant Convergència, que diu ara que es vol reformar, com el govern de Catalunya, que vol ser exemple de transparència, haurien de dir alguna cosa sobre aquesta estratègia d’opacitat que afecta tots els ciutadans que paguem aquí tots els impostos que calen i que no cometem delictes per guanyar-nos la vida.

Les píndoles del món

Bones sensacions, poques conclusions

19/08/2014

jordi_costaJordi Costa, periodista

Per primer cop amb Messi, Neymar i una estoneta de Luis Suárez, el Barça de Luis Enrique va confirmar la impressió que l’equip serà agressiu tant en atac com a l’hora de recuperar la pilota. És a dir que, per esforç, no quedarà. I això ja és una bona notícia venint d’on venim.

I de talent tampoc no n’hi falta: la societat Messi-Neymar, jugant més a prop que la temporada passada, va insinuar una química esperançadora. A l’argentí se’l va veure amb ganes i al brasiler, amb millor to físic del que es podia esperar tenint en compte que gairebé no ha tingut pretemporada.

Però la millor notícia del Gamper em sembla un Rakitic que s’ha adaptat de manera immediata i que ofereix al mig del camp un registre més físic i vertical que no ha tingut les últimes temporades.
Ara bé: ni el León de Guanajuato és un rival d’entitat suficient per treure cap conclusió definitiva, ni ens convé precipitar-nos després del que va passar la temporada passada arran del 7 a 0 contra el Llevant.
Veurem què passa quan els rivals es tanquin a pany i forrellat i no donin als artistes tants espais per agradar-se. De moment, el nadó de Luis Enrique fa bona pinta però encara és d’hora per saber si quan es faci gran també serà guapo.
Les píndoles del món

Escòcia, tant sí com no

18/08/2014

Emili Bella_editEmili Bella, periodista

Diguem-ho clar: és probable que a Escòcia guanyi el no. Al procés català li interessaria que guanyés el sí, perquè aleshores Brussel.les ens podria tractar com un sol pack. Però encara que d’aquí a un mes allà surti el no, l’exemple democràtic ja l’hauran donat, Londres ja haurà deixat en ridícul Madrid i ja tindrem el marc simbòlic per aprovar la llei de consultes i que el president Mas convoqui la nostra.

Escòcia ens passarà el testimoni encara que surti el no, malgrat tots els titulars de l’endemà a la premsa espanyola, que ja podrien estar escrits avui. Els ulls del món es tornaran a girar cap a Catalunya. I, amb la V de l’Onze de Setembre encara a la retina, comprendran que els catalans tenim ganes de manifestar-nos, però que en tenim més de votar.

Les píndoles del món

Hipocresia a l’engròs

14/08/2014

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

“Vol que Barcelona es converteixi en una capital del turisme del cànnabis?”. Si em fan aquesta pregunta, jo contestaré que no, igual que contestaré que no vull que Barcelona es converteixi en una capital del turisme de comiats de solters. Però no per raons morals sinó perquè no veig valor afegit ni en una cosa ni en l’altra. I en canvi, si m’ho pregunten diré que sí que vull que Barcelona esdevingui la capital europea del turisme cultural, o del turisme de l’alta gastronomia, o del turisme dels esports marítims. D’activitats econòmiques legals n’hi ha milers, i els governs democràtics tenen tot el dret del món de fomentar-ne unes i desincentivar-ne unes altres, sempre dins del marge de la llei. Perquè governar és triar.

Dit això, em crida l’atenció la hipocresia que a en aquests moments de la pel·lícula continua envoltant el debat sobre el cànnabis i altres substàncies que alteren la consciència. No volem botigues de cànnabis però a cada cantonada tenim botigues d’una altra substància molt més perjudicial per a la salut humana i que genera ingressos milionaris a les arques públiques com és l’alcohol. L’alcohol destrossa milers de vides i de famílies cada any a Catalunya. Quantes en destrossa el cànnabis? El que dèiem: hipocresia a l’engròs.

Les píndoles del món

“Que no nos embauquen”

13/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Les advertències de Joana Ortega sonen, lamentablement, com l’inici d’una frenada en sec del Govern. On són aquelles paraules d’Artur Mas dient que faria una consulta tant sí com no? On són aquelles soflames deixant clar que res podria aturar el dret a decidir? Si el referèndum  no es fa estarà confirmat: la Generalitat s’ha rigut dels catalans a la cara.

Perquè aquest Govern sense la consulta és com Mrs Doubtfire sense Robin Williams: no tindria gràcia. El Govern ho ha fiat tot a un únic projecte, el dret a decidir. Un dret a decidir que ja no existeix. Perquè si està supeditat al permís del Tribunal Constitucional més que dret a decidir és el dret a claudicar de sempre. I si a més Ortega va proclamant als quatre vents que “tranquils, que si ens diuen que no, doncs ja ho ajornem”, la riallada al Constitucional serà més gran que la que van fer quan van veure el terme nació a l’Estatut. Voler fer la independència amb la Constitució seria com veure una tertúlia sobre Dostoievski a Telecinco. És impossible.

La vicepresidenta demana un ajornament. Esperant què? Que els catalans confïïn en una Convergència i Unió en caiguda lliure? Que el Govern espanyol descobreixi que la tercera via no és producte de substàncies al·lucinògenes? Que ens cansem de reivindicar el dret a vot?

Tot això fa olor de reculada que comença i veurem si és d’uns quants o és de tots. Si Joana Ortega creu que el principal i gairebé únic projecte del Govern, la consulta, és irrealitzable, que es plantegi si és al lloc adequat. Si el Govern creu que la promesa que ha fet als catalans és impossible, que vagin desfilant. Però que deixin ja de marejar-nos, “que no nos embaquen”. Les urnes no van contra la llei.

Les píndoles del món

Pujol els defineix

12/08/2014

Salvador CotSalvador Cot, periodista

Amb la caiguda de Jordi Pujol, la societat catalana ha descobert, de cop, un parell de dades de gran importància. Una, que la tolerància del règim espanyol respecte a les seves elits polítiques i econòmiques és molt alta, fins al punt que una persona significadíssima com el president de la Generalitat pot tenir comptes opacs a Andorra durant més de trenta anys i no li diuen res encara que ho sàpiguen. I la segona, que l’Estat utilitza la investigació fiscal a voluntat, segons li convingui políticament.

Mentre Pujol va ser autonomista, ell i els seus fills van tenir màniga ampla. Però ara serveixen d’arma contra el sobiranisme i això justifica que els serveis secrets espanyols subornin el directius d’un banc i ofereixen diners a qualsevol persona que pugui tenir dades contra alguna personalitat sobiranista.

Al capdavall, el setge contra Pujol diu més coses sobre el règim de la transició que no pas sobre la societat catalana en el seu conjunt. I això és el que sembla que mai no acaben d’entendre.

Les píndoles del món

Un test d’activisme i ètica

11/08/2014

Fidel MasrealFidel Masreal, periodista

La Diada estarà marcada com a mínim per dos fronts: l’efecte del cas Pujol sobre el procés i les opcions de celebrar la consulta el 9 de novembre.

La confessió de l’expresident té una evident repercussió en el sobiranisme en el sentit que donarà més relleu a qui planteja aquest procés cap a un Estat propi no com un objectiu en si mateix, sinó com una eina cap a la construcció d’un país que faci net amb un sistema institucional i de partits amb greus casos d’irregularitats i corrupció. Catalunya està demostrant no ser un fet diferencial respecte al conjunt d’Espanya pel que fa a aquesta xacra. De com la Diada respongui també a aquesta exigència ètica en dependrà que la causa sobiranista guanyi o no adeptes entre els que encara dubten.

L’altra clau de l’Onze de Setembre serà la capacitat de mobilització. Una de les eines de l’independentisme per aconseguir el seu objectiu és generar suports majoritaris, transversals i constants. Una Diada d’èxit pressionarà a favor dels partits i moviments que exigeixen fer la consulta amb o sense l’aval de la legislació espanyola i enfront del Govern de CiU, que no ho reconeix obertament però aposta per unes eleccions plebiscitàries com a pla B. O, en paraules del president Mas, com a següent fase del procés.

Les píndoles del món

Les escales de Queralbs

08/08/2014

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Si alguna cosa ha sabut  fer Jordi Pujol en 34 anys ha esta teatre. I no només per fer conferències de valors  i ètica amagant milions d’Andorra, sinó demostrant un domini de l’escena digne de la millor tradició catalana. Com diria José Mourinho: “Teatro, y del bueno”. Ahir en va donar una mostra: quan tothom l’ha trobat es deixa veure, baixa a rebre els periodistes i els dóna una frase, un tros de pa per acontentar qui té gana: “Em poso a disposició de la justícia”. Què vol dir? Res, perquè no li queda més remei que posar-se a disposició de la justícia si la justícia el crida. Però hi ha la imatge, un Pujol tranquil, amb els tics de sempre, saludant a tothom com si fossin coneguts de tota la vida, prenent-se un tallat al bar i preguntant per aquella cosina segona que sempre coneix. Com si res no hagués passat.

El president buscava la imatge de polític entranyable que l’ha acompanyat de la jubilació a la confessió. Però si una cosa va resumir la seva trajectòria van ser les escales de Queralbs: ferm en l’ascensió i caiguda brusca al final, posant en risc tota la resta. Pujol s’ha d’explicar i pagar pel que ha fet, i un dia mirarem com ha pujat l’escala i equilibrarem el Pujol defraudador amb la resta del pujolisme. Però això, ara, ehem, no toca.

%s1 / %s2