El blog d'El món Suscripció al feed RSS
Articles per categoria Les píndoles del món
Pomes i peres
23/05/2012
Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1
Barri Sèsam podria dedicar un capítol especial al pacte fiscal: una cosa són pomes, i una altra són peres. Poma: l’estat recapta i gestiona tots els impostos dels catalans; té la caixa, la clau, la porra i l’aixeta, que obre i tanca quan vol. Pera: la Generalitat recapta i gestiona tots els impostos, i la gallina ponicana que va promocionar Francesc Homs amb l’Estatut torna al corral de casa per pondre els ous mirant cap a Montserrat. Poma: la Generalitat es finança amb respiració assistida, depenent de Madrid, sota risc d’asfíxia. Pera: la Generalitat es finança amb els recursos propis dels catalans. Poma: un cop recollits tots els diners, es calcula quant deu necessitar Catalunya per sobreviure, i tooota la resta se la queda l’Estat. Pera: un cop recollits tots els diners, es calcula què devem a l’Estat pels serveis prestats i la solidaritat, i tooota la resta es queda a Catalunya. Poma: Catalunya se’n va a Madrid quan el ministre convida les comunitats a un cafelito per a tothom i les fa passar per l’adreçador. Pera: Catalunya negocia d’igual a igual amb l’estat com es reparteixen els diners. Doncs durant mesos Artur Mas ha estat parlant de peres, i Pere Navarro de pomes. Ara sembla que Duran farà el miracle i inventaran una nova varietat transgènica… Però ves que no acabi sent una pera tunejada. Perquè potser al final els socialistes han pensat que quan hi hagi el xoc de trens pel pacte fiscal a Madrid, o van dalt del tren que porta pomes, o del de les peres, o quedaran colgats entre la ferralla.
La lliçó de l’oncle Jaime
23/05/2012Esperanza Aguirre Gil de Biedma no veu de codi penal mentir sobre els comptes públics ni ser la responsable política de la gran pedra a la sabata de l’economia hispana, però sí imitar Curro Savoy.
Cortina de fum? Potser. Però, sobretot, oposició al PP dins del PP. La lideressa assumeix sense manies el mateix discurs que la Fundación para la Defensa de la Nación Española. Denaes. L’entitat que va portar als tribunals Pepe Rubianes. Denaes. Una entitat amb Vidal-Quadras i Amando de Miguel de patrons que vol “articular una ofensiva contra los que han decidido socavar los cimientos de España”. Una fundació subvencionada per la Comunitat i presidida pel fatxa Santiago Abascal, foragitat amb Maria San Gil del PP basc i que l’Espe va recol·locar com a director de l’Agència de Protecció de Dades de Madrid. Que no és un mal lloc per tenir les dades dels qui volen “socavar los cimientos de España”.
El Mundo, EsRadio, Denaes, Espe i la prima de risc. Vet aquí l’autèntica pinça que li vol posar a Rajoy cara de Papandreu. Catalunya és instrumental, com sempre, encara que amb la seva còlera Aguirre posi benzina a un partit d’alt risc on només hi falta la Falange desfilant al ritme que marca la justícia.
Però per molta tàctica del calamar, amb el desastre que ha muntat, ara Aguirre sabrà, com va saber l’oncle Jaime, que la vida va seriosament, però no ho comences a entendre fins més tard.
Passos enrere
22/05/2012
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Si la despesa social ha caigut fins al nivell de fa sis anys, per moltes filigranes que faci la Generalitat, els resultats s’han de notar. Negar la pèrdua d’eficàcia dels serveis públics com l’educació amb les passes enrere pressupostàries que s’han hagut de fer és voler fer creure el que no és.
Un dels desencadenants d’aquesta jornada de protesta és precisament això: la sensació que l’administració vol convèncer-nos, caigui qui caigui, que es manté el mateix nivell de serveis amb diners de l’any 2006. Tot i que els esforços de la Conselleria són més que notoris, la quadratura del cercle és impossible. Per què no plantejar-ho així d’entrada en lloc de construir aquesta fal·làcia de fer més amb menys? Potser ens hauríem estalviat maldecaps tots plegats.
Un altre desencadenant de la vaga d’avui és aquest fidel seguidisme que la Generalitat fa dels designis de l’administració central. Veure com hi ha comunitats que han dit que nanai, que ells no retallen en educació, mentre que nosaltres fem els deures amb el Ministeri abans que ens les posin i tot, i amb il·lusió, que voleu que us digui, empipa. Fa sortir gent al carrer.
Els passos enrere s’han de fer amb més seguretat encara que els endavant. Anem a cegues.
El Banc d’Espanya grogui
22/05/2012Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers
De les darreres mesures de reforma financera, cap és tan rellevant com el nomenament de dues avaluadores externes (la independència és més relativa) per als balanços dels bancs espanyols. Diem balanços perquè sembla que el que havia de ser una valoració només dels actius immobiliaris s’ha convertit en un repàs global de tots els actius i a més, a través de tres auditores més encara per contractar, d’una anàlisi de procediments comptables.
En una paraula, el Banc d’Espanya, una de les entitats que tenia més prestigi del país i amb un cos de tècnics teòricament de més nivell, queda plenament desautoritzada, i s’inicia una mena de crisi institucional que s’afegeix a l’economicofinancera, a la política i evidentment a la immobiliària que ja sabíem.
I tot i així, la situació és tan excepcional que requereix prendre decisions excepcionals. No ha estat fàcil per a un govern d’un partit que encara proclama la fortalesa de l’estructura de l’estat. Pot haver estat una decisió induïda per les autoritats europees, però almenys no s’ha esperat a la materialització de la imposició. De la mateixa manera que ens queixem del desori i de la manca de planificació del govern central, hem de lloar en aquest cas aquesta dosi de valentia. Això sí, potser una de les darreres reaccions de la bèstia acorralada.
Rajoy i Merkel
21/05/2012
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
El senyor Rajoy està content perquè la senyora Merkel ha donat suport a la reforma financera. Em sembla bé. Però es tracta d’un suport oficial o si voleu simbòlic, perquè ja veurem què diu si les dues empreses independents que han d’auditar bancs i caixes -per ordre indirecta seva, no ho oblidem- troben alguna cosa que no li fa el pes. Una possibilitat, per altra banda, per la qual no m’hi jugaria ni un pèsol. El que més em sobta, però, del senyor Rajoy –potser és una conseqüència del poder- és la seva facilitat per reviscolar i posar-se a donar lliçons als altres. “Caldria que tots els bancs d’Europa fessin el mateix exercici de transparència que els nostres”, ha vingut a dir. Sense voler, em recorda massa allò que repetien les autoritats de fa quatre anys quan asseguraven que el nostre sistema financer era el millor del món i que el mecanisme de control implantat pel Banc d’Espanya era modèlic i fins i tot pensaven copiar-lo no sé quants països. Es veu que som així. Ni amb l’obligació de ser auditats per forans, ni amb el Banc d’Espanya fet un drap brut perquè no se’l creuen, som capaços de fer autocrítica i un exercici d’humilitat, que bona falta faria.
Les possibilitats del debat sobre els peatges
21/05/2012
El debat sobre els peatges està situat ara mateix en aquell punt en què del que es tracta de saber és quina de les dues possibilitats s’imposarà.
Possibilitat a: les concessionàries no cediran i continuaran apuntant matrícules i continuaran enviant boniques multes que encendran encara més un emprenyament que retroalimentarà la campanya de protesta i, i, i… i així fins quan? Fins que eliminin els peatges? Sí? Algú creu sincerament eh, sincerament, que eliminaran els peatges? O el que ens temem és que posaran peatges a les autovies que ara són gratuïtes?
I possibilitat b: que les concessionàries facin un Chelsea, que és un fenomen consistent a avorrir tothom fins a la victòria final. I com? Bé, en aquest cas fent veure que és la pressió de la protesta la que els fa aixecar les barreres, quan realment, el que fan és aplicar aquella màxima que diu: “Tu deixa’ls fer, que ja se’n cansaran”.
Sigui la a o sigui la b, que de fet és la mateixa, la majoria silenciosa farta de pagar, que som vostè i jo, ens temem que tristament ho continuarem fent. Per molt que alguns amb bona voluntat i d’altres, no ho oblidem pas, per electoralisme dediquin els matins de diumenge a aquest noble esport de gastar bateria percudint la botzina del cotxe.
Brams d’ase
18/05/2012
Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1
Ni tu ni jo, li devia dir Mas-Colell a Montoro amb els 211 milions. El conseller, cabut, ha acabat posant els diners en el paper. 2-1-1. I el ministre, que per marrà ell, li deu haver dit que si vol els pinti a l’oli, però que no els cobrarà i que expliqui en el pla d’on els pensa treure. Pri-va-tit-za-ci-ons.
Tres quarts del mateix amb les retallades en Salut i Educació del govern espanyol. A Francesc Homs només li va faltar agafar un megàfon, o una bubuzela, per denunciar l’engany de Madrid. Però al final a Mas-Colell no li ha quedat més remei que comprar la mentida. Quan dius que sortirà? Mil se-tan-ta. I tal dia farà un any… o millor dit, i tal mes de desembre farà un pet el dèficit.
Artur Mas vol i dol. De nit somnia tenir la hisenda pròpia per no haver d’esperar amb ànsia a final de mes la remesa del ministeri per pagar les nòmines. I de dia, no li queda més remei que empassar-se gripaus. És l’eterna història (no sé si tragèdia o comèdia, o tot alhora) dels consellers fent peregrinatge cap a Madrid i dient amén a qui té la clau de la caixa.
Sort que sempre ens queden les grans proclames al Palau de la Generalitat i al Parlament. Retronen per les parets les reivindicacions i els fronts comuns; com va passar amb l’Estatut i amb l’anterior finançament. Aquí fem molta cridòria, i mentre no vagi de veres, a Madrid continuaran pensant que brams d’ase, no arriben al cel.
Springsteen impecable
18/05/2012
Jordi Beltran, periodista i col·laborador d’El món a RAC1
Bruce Springseen i la E Street Band van aparèixer ahir a la nit a l’escenari de l’Estadi Olímpic mentre sonava pels altaveus el Let’s dance de Donna Summer. Amb els llums encesos i sense cap tipus de protocol ni ritual previ, el concert va començar amb un atac frontal a les emocions dels espectadors, amb un “Bona nit Catalunya!” i un dels himnes del repertori del Boss, el Badlands.
I ja hi vam ser. Nus a la gola que es va anar afluixant en un recorregut de tres hores d’espectacle tan impecable com ben dissenyat i amb 50.000 persones lliurant-se en cos i ànima a tot allò que passava a l’escenari.
Ahir vam tornar a veure l’Springsteen que la majoria esperava, amb tots els ets i uts, malgrat que les seves cordes vocals es van manifestar en contra de la seva tossuderia a continuar fent concerts de tres hores que en algun moment evidencien que el Bruce ja no pot mantenir segons quin tons interpretant alguns dels seus clàssics.
Però ara seria de mala persona carregar-se un espectacle tan complet com el que va oferir ahir i ser excessivament estricte i burxar alguns detalls del concert després de tantes bones estones viscudes amb les cançons d’un músic que, amb 62 anys, ho ha donat tot durant 3 hores a un públic que li perdona tot perquè l’estima de veritat i se sent recompensat amb escreix.
Dignitat
17/05/2012
Fidel Masreal, periodista d’El Periódico
Diu el president Mas que encara que Catalunya fos intervinguda ens quedaria un instrument més poderós que la doctrina econòmica que se’ns imposaria: la dignitat.
Interessant balança, dignitat versus submissió a la recepta del dèficit zero imposada des de fora.
Si traslladem aquesta dualitat de conceptes a les tisorades del Govern en relació amb la dignitat que tracta de preservar l’estat del benestar, convida a la reflexió que el president estigui tan convençut que a la ciutadania no li agraden les retallades, però les entén. I que ell les aplica, sense saber si n’hi haurà més ni fins quan ho farà.
Hi ha un punt d’imprevisibilitat i de submissió en tot plegat. I una pregunta clau: les línies vermelles. Diu el president que es generen incomoditats, però no s’estan traspassant les línies vermelles.
No era una línia vermella la renda mínima d’inserció que perceben els ciutadans sense recursos i a la qual s’ha restringit l’accés? És només una incomoditat el que estan patint aquestes persones?
No seria raonable apel·lar, aquí també, a la dignitat com a valor superior?
El jardí de les Hespèrides
17/05/2012Som la nostra biografia. Artur Mas era passats els 40 anys un Madelman que hauria pogut aparèixer a les enciclopèdies com un conseller en cap efímer. Però vet aquí que als seus 56 anys, Lord Farquard, el príncep guapo de Shrek, ha patit una metamorfosi, prèvia travessa del desert i desengany estatutari, que l’ha convertit en un Hèrcules, en un Hèracles, si volen, ara que estem tots tan grecs, afrontant els seus particulars dos treballs.
Dues proves hercúlies. Hèracles Mas ha de matar al lleó de Nemea, aquest dèficit i aquesta crisi que amenacen amb la fallida de l’autogovern i de l’estat del benestar. I, sobretot, ha d’aconseguir les pomes del jardí de les Hespèrides.
Mas proclama la seva solitud, però hàbilment i a la pujoliana manera lliga la seva sort a la de Catalunya perquè el país el segueixi en un terreny desconegut. Mai fins ara el partit catalanista majoritari ha tingut tan clar que cal anar a un pols definitiu amb Espanya. I, com que el president descarta fer el ridícul, només té dues opcions. Ser màrtir i morir en l’intent. O ser heroi. Que vol dir recollir el fruit daurat del jardí de les Hespèrides que li donaria la immortalitat.
L’euro: massa fàcil entrada i massa difícil sortida
17/05/2012Josep Soler , director de l’Institut d’Estudis Financers
La sortida de Grècia de l’euro ha deixat de ser una mera possibilitat per convertir-se en l’opció més probable atès l’actual estat de les coses.
Ho han reconegut altes autoritats europees i així ho veuen molts grecs que s’afanyen cada dia a treure els seus euros dels bancs. Sobre els efectes, hi ha opinions per tots els gustos i més ara quan alguns economistes prefereixen cridar l’atenció, a explicar les coses.
La sortida grega de l’euro, batejada ja com Greexit, pot representar un desastre absolut. Especialment per als grecs que prefereixen suïcidar-se amb discussions polítiques i amb extremismes abans que cercar una solució factible. Però també un desastre per als altres països perifèrics amb problemes on nosaltres tenim un rol rellevant. El que era una impossibilitat legal no prevista en els tractats europeus, pot convertir-se en una realitat efectiva i assumida amb pànic en aquests països del sud.
Els pares de l’euro estaven massa cofois amb el que havien aconseguit per preocupar-se de fer les coses ben fetes i varen crear una unió monetària coixa, sense unió econòmica i política, i sense preveure els mecanismes de sortida.
Per això ara ens hem d’afanyar o a planificar una sortida ordenada o a promoure una operació de salvament de grans dimensions.
Pobre polític pobre!
16/05/2012
Salvador Cot, director de Nació Digital
Ja fa molts anys que, per la meva feina, tracto amb polítics. Els polítics, com qualsevol altre col·lectiu, són tots diferents entre si. N’hi ha de tota mena, però mai n’he conegut cap que desitgi rebaixar els serveis que ofereix la institució que gestiona. A tots els agrada prometre i donar -de fet, com a tots nosaltres- amb l’única diferència que ells ho paguen amb els diners de tothom.
Artur Mas és un polític. La gran diferència és que a ell les tisores que té al calaix no li serveixen per tallar cintes, sinó per limitar els serveis i reduir el sou als treballadors públics. Ho fa perquè no té més remei, no pas perquè li agradi. Les teories sobre no sé quines perversions de la dreta són excuses per no voler veure la negra buidor de la caixa pública.
Dit això, Artur Mas també està obligat a liderar la sortida d’aquest túnel. Ell és el president de la Generalitat i és a ell que se li han d’exigir solucions. I aquesta vegada no han de ser pedaços, sinó un capítol nou de la història.
Duel de trilers
16/05/2012Estic tan en contra de la tercera tisorada d’Artur Mas com el mateix Artur Mas, que hi està tan en contra que en realitat no ha retallat gran cosa. A veure, si no, si algú em sap dir d’on surten els 1.500 milions anunciats ahir pel president, si resulta que cap dels anuncis està quantificat.
La rebaixa dels sous dels funcionaris ja estava anunciada, la disminució de transferències a les empreses públiques i els acomiadaments no tenen xifres, no sabem quina és la retallada en les subvencions, ni en què consisteix l’alentiment de l’obra pública, ni es pot saber si es podran vendre edificis i a quin preu, la privatització d’autopistes ja estava anunciada i ja es veurà si es pot fer, i el mateix portaveu Homs va dir que les mesures que obliga el govern central en educació i sanitat no estalvien més de 150 milions. Per tant, pensen retallar 1.500 milions fent pagar una matrícula als nanos que facin FP?
No. Més aviat em temo que Mas ha pensat que si el govern espanyol fa el triler amb un dèficit que no complirà de conya, ell també té dret a amagar la boleta. I al desembre… uuuui al desembre! Al desembre pot ser que s’hagi acabat el món, segons els maies.
El 15-M és viu i evoluciona
15/05/2012
Fidel Masreal, periodista d’El Periòdico
Ara mateix s’estan preparant o posant en marxa en diversos punts de Barcelona un seguit d’accions dels indignats en col·laboració amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Poso aquest exemple tan concret i tan immediat per argumentar que un any després el moviment és viu i evoluciona. És viu: a les manifestacions de dissabte passat va demostrar que té darrere un ampli suport social fruit, és veritat, d’un reguitzell molt divers de malestars. I evoluciona: amb accions com les d’aquest mateix matí també està assumint la necessitat de centrar, de focalitzar objectius. Dació en pagament, control sobre el sistema financer, accions als bancs, auditoria del deute o defensa de la salut i l’ensenyament públic en escoles i hospitals són algunes de les seves reivindicacions concretes. Al costat, grups locals o de barri o sectorials, com el dels ‘iaioflautes’. Tot plegat té a veure amb una altra forma d’organització, com la dels grups de consum ecològic o les xarxes d’intercanvi o les empreses d’iniciativa social. Petits grups que es coordinen fent ús de les xarxes socials. Intentar encaixonar en aquests moviments estructures clàssiques de partit o sindicat és un error. La seva principal virtut i el seu principal risc, o potser defecte en el futur que afecta la seva manera de fer. Convido els que creuen que són quatre arreplegats, caòtics, a donar una ullada a acampadadebarcelona.org
Capità Enciam, rescata el 15-M
15/05/2012Maiol Roger, periodista d’El País
L’èxit del 15-M és innegable: han aconseguit convertir la indignació en acció; que els polítics s’adonin que no tenen carta blanca per fer el que vulguin. I, sobretot, fer que la flama continuï viva un any després.
Però la política moderna no està feta ni pels consells de savis tecnòcrates ni per l’assamblearisme ineficaç. El moviment del 15-M sap què vol canviar; però no el com. I té problemes: practica una generalització injusta de polítics i mitjans. Té una errònia política comunicativa, on ningú representa res però tots parlen en nom de tothom. I pateix la lacra d’un grup d’intolerants de pensament únic i connivents amb la violència. El soroll eixordador impedeix veure la llum de la base: idees, n’hi ha, i moltes. Però concreció, poca. Se’ls ha de reconèixer un èxit: el clam contra els desnonaments.
Per canviar el sistema, s’hi ha d’entrar. I hi ha dos maneres de fer-ho: es pot seguir l’exemple dels partits que han aconseguit canalitzar la indignació amb propostes d’èxit: com el partit grec anticapitalista Syriza o, en menor escala, el Partit Pirata alemany. O es pot fixar en allò que li va bé: canviar les coses casa a casa, barri a barri, com en els desnonaments. Fixar-se en el lema del capità Enciam: els petits canvis són poderosos.
Desconfiança total
15/05/2012
Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia
“Animem Espanya que acceleri la valoració independent dels balanços dels bancs.” Vet aquí el missatge curt i ras que l’Eurogrup va donar ahir vespre al senyor De Guindos. En principi, res de nou, però en el fons és una veritable càrrega de profunditat. En primer lloc, per l’escenificació pública de desconfiança total cap als bancs espanyols i cap al Banc d’Espanya, i de retruc, al Govern. “Vostès fan trampes”, hauria pogut dir el senyor Juncker en un llenguatge col·loquial. Ja és públic, doncs, que els bancs diuen mentides i la cosa és més greu perquè qui els controla, també. Recordem que avui l’única tasca que té encomanada el nostre banc central és la de supervisar les entitats financeres. Jo em pregunto que si la seva feina no és fiable per les autoritats europees, què dimonis fa tanta gent treballant a la seva seu. En segon lloc, em quedo amb la paraula “accelerin”. I és que ja és una broma pesada que al cap de tres anys i mig, encara som on érem i no sapiguem què amaguen els balanços dels bancs. I, en tercer lloc, tinc la sensació que aquesta vegada va de debò. És a dir, no es parla explícitament d’ultimàtum, però com si ho fos. No ens haurà d’estranyar, doncs, si en el món de la banca veiem més moviments les properes setmanes.
Un any llarg i dur
14/05/2012
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Si a la plaça Catalunya es queden fins dimarts sense problemes i a Sol els fan fora a bastonades, és que el Ministeri de l’Interior ha actuat més per l’autoritarisme i les gònades que no pas per la raó. Espifiada de Fernández Díaz i un altre motiu que confirma la poca vocació democràtica del govern respecte de les protestes per la crisi. Sort que està al servei del país, que si no…
I és que, agradi a la classe política o no, ha passat un any i el moviment del 15-M no s’ha mort, com pensaven. Ha passat del càmping, vistós però poc eficaç, al treball sectorial; com el de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, les coordinadores laborals o l’auditoria que promou Arcadi Oliveres.
És en el terreny del pragmàtic, de denunciar la injustícia social que s’amaga darrere les excuses governamentals per salvar els bancs i enfonsar l’estat del benestar, i de fer pagar la factura de la crisi als sectors més dèbils i sense altaveus mediàtics que els defensin, on el 15-M té el seu lloc i una llarga vida.
Tan llarga que ha arribat a orelles de Bruce Springsteen. Que fins i tot el ‘Boss’ s’hagi adonat que no només als Estats Units hi ha qui ho passa malament, és tot un èxit per als “indignats”.
El mite d’un sol poble
14/05/2012Duran irrita els independentistes perquè malgrat que és un catalanista partidari del dret a l’autodeterminació és conscient que hi ha una bombolla de diferent gradació catalanista, que inclou des de talibans defensor de la Catalunya pura a l’endogàmia políticoperiodística que viu a Matrix i que Twitter amplifica. Els anticatalanistes ens acusen de dibuixar una Catalunya oficial que no és la real i ens emprenyem. Però, hem parat a preguntar-nos si tenen raó, en part, encara que no sigui pels motius que ells creuen?
Si els polítics es miressin cada dia els índex d’audiència de les teles hi veurien una Catalunya més real que la de les enquestes. Hi ha un 20% d’audiència on el catalanisme sociològic se sent còmode, però la resta viu en un altre univers de referents. Hem creat el mite d’un sol poble i, en canvi, som un país més descosit del que pensem.
Als Estats Units et diuen la taxa d’atur de negres, blancs, asiàtics o hispans. Ens atrevim aquí a publicar l’origen dels qui estan a l’atur? Aquest és el país de la tieta, de la tia i de Mohamed Jordi, però també d’uns anacionals nihilistes que no saben ni que ho són. Què passaria en un procés d’independència? Deixarien de ser anacionals? I què serien? La crisi accelera el procés i l’inflama, però hi ha molt camí a fer. I Duran ho sap.
Pep Machado
14/05/2012En Pep Guardiola va estrenar-se en lliga a Sòria i ha acabat a Sevilla, és a dir, el mateix camí que Antonio Machado però a l’inrevés. En aquests quatre anys començats a Castella i acabats a Andalusia, en Pep ha fet molt camí i com ell deia sempre: pas a pas, com en els versos de Machado, partit a partit. Quatre lligues entre Sòria i Sevilla, tres títols i aquesta darrera perduda davant d’un Madrid impecable i impressionant que ha batut pràcticament tots els records, perdent només dos partits.
Ha estat molt gran la feina d’en Pep, que curiosament es va estrenar a la Lliga perdent un partit i tanca el seu cercle empatant el darrer i al darrer minut. Principi i final dolents, però entre mig la glòria absoluta: 152 partits de Lliga i gairebé el 80% conclosos amb victòria. Un balanç feliç, espectacular, probablement irrepetible.
Dignitat i salut pública
11/05/2012
Fidel Masreal, periodista d’El Periódico
El Govern ha tardat a respondre amb fermesa a la indigna decisió del Govern del PP de deixar sense targeta sanitària tots els inmigrants en situació irregular. Ha tardat perquè ha vacil·lat. El cas de la instrucció interna als centres de Girona és simptomàtic. Ha vacil·lat perquè a Convergència i Unió hi ha qui ha fet càlculs pensant que una mesura a mig camí entre la del Ministeri i el manteniment de tots els drets, com fins ara, podria ser un mal menor en el marc de les retallades, i a més rendible tenint en compte el caldo de cultiu contra els immigrants que alguns alimenten de forma irresponsable.
Amb certs drets, amb certs fonaments de la nostra convivència, és bo no jugar-hi. No només és una qüestió de salut pública, atendre bé tots els ciutadans. No només és un dels pilars de l’estat del benestar que tants anys ha costat de construir. És una qüestió ètica, de dignitat.
Sense gairebé temps a respirar, estem assistint cada dia al qüestionament d’elements essencials del nostre model social. Fora bo que, peti qui peti, tothom respongués sense dubtes i de seguida a determinats atacs que traspassen les línies vermelles més elementals. Tret que es pensi només en clau electoral i a fer cas a la dictadura de les retallades per damunt de qualsevol altra cosa.




