El president Rajoy és molt murri. Ahir ens va recordar que l’atur pujarà aquest any. De fet, no calia el recordatori, perquè en un any de recessió, altra cosa seria un miracle i en economia n’hi ha molt pocs. L’advertència té dos vessants ben clars. Per una banda, curar-se en salut i no caure en el parany en què històricament han caigut altres dirigents, en prometre el que és impossible. Per tant, mai podrem anar a l’hemeroteca i llegir-hi els seus errors de previsió. Però, l’altre vessant és el més important. Ens està dient que l’única solució per arreglar d’una vegada el problema de l’atur passa per la reforma laboral que han d’aprovar al Consell de Ministres de demà. Una reforma que la ministra de Treball ja va qualificar de dura i que no agradarà a tothom. Sembla que estan seguint un pla molt ben precuinat de comunicació. És evident que com més es parli abans d’un fet, el ressò que té quan succeeix és més petit.  I d’això es precisament del que es tracta. Des del punt de vista del Govern, esclar.

Tot i les baixes i les dificultats que ha arrossegat des de Nadal, el Barça va segellar la classificació per la seva tercera final de Copa en quatre anys. Un mèrit inqüestionable que porta l’afegit que l’equip va confirmar la millora apuntada als últims partits, tant pel que fa a la intensitat en la pressió com en el ritme de circulació de pilota, fins al punt que (a estones) va jugar al nivell fantàstic de l’inici de temporada i només la falta de punteria va evitar una golejada.

Amb el retorn de futbolistes bàsics com Xavi o Iniesta, i la recuperació de Cesc i Alexis, n’hi ha per ser optimista de cara a la remuntada a la Lliga i al retorn de la Champions.

La final de Copa queda lluny, però que quedi dit que una final, per definició, s’ha de jugar en terreny de ningú. Per tant, espero que l’Athletic rebutgi la proposta del Barça de celebrar-la al Camp Nou. No només es tracta de la neutralitat del partit sinó que es carregarien la gràcia d’una final per a l’aficionat, amb el desplaçament i la jornada festiva que comporta.

En tot cas, i es jugui on es jugui, també espero que el Barça persegueixi tots els socis que s’han revenut les entrades de Leverkusen. Ni a Leverkusen, ni a la final de Copa. L’esforç d’aquest equip a la gespa no es mereix tenir a la graderia traficants d’il·lusions.

La ministra Báñez, Fátima Báñez García, d’Ocupació i Seguretat Social, o més aviat d’Atur i Seguretat Social, té un currículum envejable. Fa com a mínim 15 anys que ha tingut tot tipus de llocs de treball en la política. En el partit popular, a l’administració andalusa, al Congrés de Diputats, ara en el Govern de l’Estat. Imparable, a un nomenament el seguí un altre.  Cap dia sense feina.

Costa trobar algú tan entregat a la casta, perdó causa, política, i tan allunyat de l’atur.

No és estrany que, amb aquestes formidables referències, hagi decidit que abans de fer quelcom amb valentia per donar oxigen a la creació de llocs de feina, prefereix agafar l’arma predilecta dels que opten per la reacció i el conservadorisme, un exemplar de la constitució. I si pot ser amb tapes dures que pesa més i fa més mal.

En aquest país, quan es vol posar fi de cop a alguna expectativa de canvi, o reforma important hi ha consens: garrotada amb la constitució.

L’experimentada i tenaç política sembla que no tindrà miraments amb l’anhelada reforma laboral: cop de constitució i a pastar fang.

El ministre d’Economia, Luis de Guindos, i el seu contracte únic, encara es recuperen de la patacada.

S’obre el teló.

Escena1: Una gala en què el món de la cultura aprofita per burxar els polítics. És lògic i gairebé tradició.

Escena 2:  Guió barroer que fa un pim pam pum amb més voluntat d’impactar que d’esmolar l’enginy. Equiparen el conseller de Cultura amb un cavall de cartró contra qui acabava perdent la batalla dels aplaudiments. Davant de l’audiència. I el Conseller s’enfada. És lògic i gairebé tradició.

Escena 3: L’endemà, picabaralla pública. A un no li ha agradat gens, gens, gens, gens la gala i ho diu públicament. Està emprenyat. I el president de l’Acadèmia li molesta que l’altre s’emprenyi. Home… quan fots canya has de comptar que això pot passar.

Es tanca el teló. Títol de la pel·lícula?: ‘Ningú no és perfecte’.

Carai tu… No en fotem un drama, ara! No passa res, coi! Què passa si no ens agrada una gala dels Gaudí? Doncs el mateix que si no ens agrada la dels Goya o la dels Oscars. Que tal dia farà un any. I al conseller, ja li passarà, tu… Ara, si de tot això en volem fer teoria i flagelar-nos com a país, ens equivoquem. De debò, jo no m’hi amoïnaria gens, gens, gens, gens…

A Grècia se li acaba el temps. Ara ja no té opcions. O accepta més sacrificis econòmics i rep ajut o suspèn pagaments i adéu-siau. Hi ha una sèrie de fets evidents. El primer és que necessita 15.000 milions d’euros el mes vinent per fer front a venciments i no té diners per pagar. El segon és que demà ha de presentar davant l’Eurogrup el pla pactat entre el govern i els partits, un pacte que s’ha ajornat, en principi, fins demà. Sembla que el punt de més fricció a hores d’ara és la demanda que fa la troika sobre una rebaixa del salari mínim, avui més alt que a Espanya i Portugal, països amb una productivitat més alta. La tercera, que sembla que els grecs obliden, és que ara la troica ja no negocia amb ells, senzillament els imposa un “caixa o faixa”. És obvi que tenen una mala peça al teler. Per si fos poc complicat l’escenari, recordem que a l’abril hi ha eleccions generals i cap partit voldrà aparèixer com el  responsable d’haver enfonsat una mica més l’economia grega a la recessió –si accepten el pla de la troica- o d’haver-la dut a la fallida, si no l’accepten.

El ciclisme segueix immers en la seva espiral d’autodestrucció, incomprensible en qualsevol altre esport.

Era previsible una sanció a Alberto Contador, encara que tot arrenca d’una quantitat infinitesimal de clenbuterol sense cap efecte dopant, però el que ningú, crec, podia imaginar és que al ciclista de Pinto li caurien dos anys, la mateixa sanció que un positiu per manipulació sanguínia flagrant.

És curiós, llegir que el tribunal suís no dóna per bona la versió del filet però que tampoc veu solidesa a la transfusió de sang, que és el que proposava l’acusació.

Tot i així, aplica el càstig automàtic en grau màxim, els dos anys, perquè, i aquest és el gran problema, la legislació antidopatge fa recaure tota la responsabilitat exculpatòria en l’esportista.

A la vida real, si troben algú amb un cadàver als peus i una pistola a la mà, hauran de demostrar que va prémer el gallet, i que no ho va fer en defensa pròpia, etcètera. A l’esport és al revés.

El problema és teu per demostrar la teva innocència. No cal cap altra prova que el resultat de l’anàlisi i has d’esmerçar temps i diners per sortir net. Que li preguntin a Guardiola si no…

Si fos Joan Margarit diria que el PSOE ha tornat a les ruïnes d’aquell lloc segur que hi havia a la infància. Com que no sóc poeta diré que el PSOE és avui un partit acollonit i, quan la gent té por, busca les faldilles de la mare. Les faldilles de la mare Alfonso i el caliu del pare Felipe, aquella zona de confort anomenada Rubalcaba que ens allibera de l’angoixa quan el món ens és hostil.

El zapaterisme ha estat per al PSOE un parèntesi en la història que no vol tornar a repetir i menys, per ara, amb dona i catalana, per molt que ho intenti aquesta Llibertat guiant el poble de laboratori, d’Olula/Esplugues, que és Carme/Carmen Chacón. I vet aquí com ja no hi ha cap partit a Espanya que faci veure que vol que el catalanisme s’hi senti còmode. Ni tan sols el federalisme buit del PSC.

Chacón ha perdut. I al PSC l’únic que ha guanyat és l’inefable José Zaragoza, que podrà exercir uns anys més de lampista professional. Però Navarro respira. Navarro és un home pacient que a Terrassa ja es va saber escapolir hàbilment de l’ombra de Manuel Royes. Però, si no vol ser Pere el Breu, ha de començar a resoldre la gran incògnita. El PSC vol ser l’esquerra catalanista alternativa a CiU a risc que el PSOE s’implanti a Catalunya? Es condemnarà al no-res uns anys més per fer de lobby en el projecte personal de Chacón en unes primàries, a risc que ERC i ICV li prenguin la cartera? O continuarà fent de saltimbanqui esquizofrènic de clatellada a clatellada fins a la victòria final?

Martí Perarnau, periodista

El darrer quart d’hora del Barça-Reial Societat va ser un catàleg d’”ai, ai ,ais”, aquell vell crit del barcelonisme tan popular abans que en Cruyff canviés la història del club. Però els primers 75 minuts, malgrat l’absència de les vaques sagrades, va mostrar el Barça dels bons temps, el de l’associació i el joc mastegat. Sembla poca cosa, però després d’un gener ple de sotracs, l’equip necessitava retrobar-se amb si mateix, amb les seves certeses i creences.

A València ja va fer un pas endavant i dissabte un altre de més gran en el camí del retrobament. Aquests són bons senyals que l’afició ha de valorar més que els ensurts. A l’esport no sempre es pot ser excels com els àngels i fins i tot els millors han d’agafar oxigen de vegades per tornar a arrencar amb més força. Sembla que ens trobem en un d’aquells punts. El d’agafar aire.

Resultat del partit d’ahir: Marmota, 0; la Candelera, 1. Bé, o al revés. El cas és que l’invent aquest de la bèstia que es mira l’ombra a si mateixa vaticina sis setmanes més de fred. En canvi la nostra Candelera, l’aimada Candelera, ahir va plorar. Per tant, segons ella, l’hivern és fora.

El que passa és que ara mateix sembla que en té per dies perquè estem afectats per una siberiana. Bé, a hores d’ara qui no sap el que és, una siberiana, oi? Deu ser que no ens ho han explicat el meteoròlegs i les meteoròlogues… Al matí obres la cortina de la dutxa i ja et trobes un (o una) méteo explicant-te que segons els models, l’hectopascal isobàric de la borrasca està a les isotermes del mapa de 1.500… 1.500 metres… res, la siberiana.

Total, que som al febrer i fa fred. I neva… també neva. Una cosa que no havia passat mai de la vida. Però es veu que aquest cop serà molt més, cosa que ens permetrà encetar l’apassionat debat titulat: hem alarmat massa o massa poc? I, que vol que li digui, millor això que haver de parlar de Chacón i Rubalcaba.

Qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra. Els socialistes s’han fet un fart els últims anys de dir que el PP utilitza Catalunya per confrontar territoris. Però el PSOE no ha estat precisament un angelet aquestes setmanes. No hem sentit idees sobre com renovar la socialdemocràcia per fer-la útil contra la crisi. Més aviat s’han dedicat a discutir com d’uniforme ha de ser el seu discurs i com d’espanyola és Carme Chacón.

Fent de teloners, els guardians de les essències, Alfonso Guerra i José Bono, van encetar l’obra qüestionant que una catalana pugui liderar el PSOE.

A la primera escena, Rubalcaba va apostar perquè el PSOE tingui un únic discurs. Un de gran i lliure.

Fins a l’intermedi, Chacón es va dedicar a realçar els seus orígens andalusos. Algú sap que Rubalcaba és càntabre? Doncs tothom havia de saber que la sang de l’exministra no només és catalana.

I al segon acte, Chacón ha acabat per deixar el PSC com una delegació més del carrer Ferraz, que acabarà fent el que ella digui sobre el pacte fiscal.

I en quina escena ha sortit el PSC? Ens ho hem perdut. Què se n’ha fet del federalisme asimètric que defensava Pasqual Maragall? El que va inspirar Zapatero per assaltar el PSOE l’any 2000? Ni rastre. Davant d’una Catalunya cada cop més exigent, el discurs dels socialistes retrocedeix al segle XX.

Deixant a banda alguns films d’Oliver Stone, Tony Scott i bona part de les pel·lícules centrades en el món de la boxa, el cinema d’esports no acostuma a ser un subgènere especialment distingit. Hi sovinteja la superficialitat i la conya marinera, però no hi són gaire benvinguts el gust amargant i la mirada crítica. Celebrem doncs l’existència de Moneyball, aquest film destinat a la incomprensió i als malentesos des del seu propi tràiler, que el pinta com una comèdia tirant a amable i desenfadada amb un Brad Pitt repetint el rol de seductor i enamorat de la càmera. Res més lluny de la realitat, Bennett Miller ha dirigit un film gens complaent sobre la cara oculta de triomf i l’èxit professional, sobre l’esport com un incansable fabricant de frustracions i desenganys. No debades els guionistes són dos monstres com Steven Zaillian –el guionista habitual de Spielberg- i Aaron Sorkin –responsable de La xarxa social i El ala oeste de la Casa Blanca-. Compte! Que ningú els enganyi! Aquesta pel·lícula no és cap ximpleria.

Alguns alumnes de la Facultat d’Econòmiques al final dels anys 70, que anàvem curts de quartos i llargs de gana, tenim encara ficat al cap aquelles safates magnífiques d’aperitius que els cambrers del bar de la facultat li pujaven al Dr. Estapé.

I és que tot i tenir llavors poc més de 50 anys, Estapé ja ho havia estat quasi tot en l’economia espanyola: catedràtic, divulgador de grans economistes, autor, degà de facultat, rector d’universitat i tecnòcrata rellevant en el “plan de desarrollo”. Ja s’havia guanyat fer bons aperitius i poder dictar unes classes caòtiques però que seguíem al detall, esperant aquella frase intel·ligent, quasi sempre amb dosis adequades d’ironia i de saviesa.

El mateix dia del seu traspàs es publicava el seu darrer article en què deia, parlant de la visita de Rajoy a Berlín: “Rajoy se presentó sin abrigo que mitigara los rigores berlineses. Nos figuramos el pasmo que debía tener Mariano Rajoy Brey por convencer a la señora Merkel de que España va bien que le impedía sentir la gelidez de la mañana berlinesa”

Em diuen que ja no n’hi ha de professors que es facin servir l’aperitiu al despatx del departament. Malament. Senyal que no es concentren prou per ensenyar, més que per dictar, i sobretot per treure la punta, amb distància, escepticisme i brillantor a la realitat econòmica.

Segurament Artur Mas no té cap interès a semblar el cobrador del frac cada cop que aterra a Madrid. No obstant això, tan bon punt trepitja la Moncloa Rajoy li deixa anar un “vivo en el lío”, com qui avisa, no et passis demanant que aquí no tenim ni un duro.

I això que aquesta vegada Mas ha preparat el terreny. Abans d’anar a Madrid, ha descrit la situació al Frankfurter Allgemeine Zeitung. Ja se sap que avui dia o t’expliques en alemany o et prenen per un zero a l’esquerra. En una entrevista a aquest diari Mas assegura que vol la mateixa sobirania fiscal que té Euskadi i que a Catalunya hi ha cada cop més gent que somia en un estat propi.

Una manera com una altra de deixar clar que no va a Madrid només amb un llistat de deutes i traspassos pendents. De fet, en acabar la reunió, el president compareix davant dels periodistes sense l’habitual cove amb el grapat de peixets que s’acostuma a exhibir en aquests casos. Assegura que el seu objectiu no era entrar en qüestions concretes. Tot i deixar entreveure que s’ha parlat de moltes coses, explica que de fet les gairebé dues hores de reunió a la Moncloa han estat una prova, un tempteig per veure fins a quin punt és possible la relació.

La conclusió és que tot està molt fotut i que val més mirar de col·laborar perquè si no tothom acabarà prenent mal. Mas garanteix mà estesa però reclama el mateix al govern de Madrid. Exigeix lleialtat i confiança. I de nou subratlla que la col·laboració amb Rajoy és com una inversió a termini que s’ha d’anar renovant i té el pacte fiscal com a teló de fons.

Jordi Costa, periodista d’Esports de RAC1

El Barça ha tornat de València amb l’eliminatòria oberta quan l’hauria pogut sentenciar àmpliament. És cert que l’equip ha empatat ja tres partits consecutius i que sembla barallat amb els pals i amb la porteria contrària. Quan no és Alexis qui en falla dues de claríssimes, és Messi qui malgasta un penal, i així costa molt guanyar.
Però resultat i encert al marge, la millor notícia d’ahir és la confirmació que l’equip ha reaccionat o com a mínim en té tota la intenció.
Molt més intens en la pressió en camp contrari, prou mòbil i fluid, no va ser un partidàs del Barça però sí un partit molt complet i seriós en un camp tradicionalment gens fàcil. I tot plegat, sense Iniesta, amb Xavi a la banqueta, amb Messi un xic encallat, amb Piqué despistat, però amb un to general d’equip endollat, que sembla haver entès el “vinga, tios” que els va llançar dimarts Guardiola.
Per descomptat que hi haurà qui voldrà interpretar el partit a partir de l’errada de González González en no expulsar Pinto però, qui ho vulgui fer, que no s’oblidi de la creixent permissivitat arbitral amb què són tractades les constants i descarades faltes que fan els rivals per tallar el joc del Barça.
Un servidor, com sempre, es queda amb el futbol i, pel que vaig veure ahir a Mestalla, “al loro, que no estamos tan mal!”

Deia Karl Marx que la història es repeteix, la primera vegada com a tragèdia, la segona com a farsa. Assistir ahir a l’acte de l’Ateneu va fer créixer els interrogants més que no pas les certeses respecte al concert econòmic.

Hi van assistir, és cert, representants de tots els partits i del Govern, però hi haurà unitat per plantejar-ho a Madrid? O tornarà a passar com amb l’Estatut, on tots van defensar els seus interessos? I eren tots menys el partit que serà decisiu per al pacte fiscal: el Partit Popular. I el discurs del representant de Foment del Treball, l’altra peça clau en tot plegat, va ser més que moderat respecte a aquesta reivindicació.

Més interrogants. Si com el 1899 Madrid diu no al concert, hi haurà com llavors tancament de caixes? Quin és el pla B del govern i de les institucions catalanes? Per cert que, com recorda Cambó a les seves memòries, el tancament de caixes va acabar amb una persecució implacable a un a un dels industrials que el va promoure i la campanya d’insubmissió es va ajornar, diu textualment, per una altra ocasió.