Declaracions com les de Rafael Hernando, simplista i d’un partidisme de tan curta volada, són una revelació lamentable. La revelació és que el PP està decidit a fer un ús ideològic de la reforma educativa. Potser per tapar l’agenda econòmica, la de l’atur i les retallades, on té pocs guanys a oferir. Ús ideològic no només pel que fa al qüestionament de la immersió lingüística, sinó també a la religió com a assignatura al mateix nivell que les altres.

La part lamentable és que ens allunya, un cop més, de fer un debat serè sobre l’assignatura pendent de veritat: l’ensenyament. Igual que va passar amb altres grans reformes educatives, el PP i el PSOE són incapaços de cercar un acord amb la comunitat educativa i les comunitats autònomes a l’hora de legislar sobre ensenyament.

Pendent queda valorar amb racionalitat certs assumptes interessants de la llei Wert, com la professionalització de la figura del director, o d’altres més discutibles, com els itineraris de tercer i quart d’ESO i la segregació que poden generar.

Però amb personatges com Hernando semblem condemnats a la bronca. La de més baix nivell educatiu, per cert.

Mentre Tito i Abidal aixecaven el trofeu de la Lliga, “L’hora dels adéus” semblava sonar per alguna gent d’aquest equip. El campionat encara no s’ha acabat, tot i que el dia del Bayern vàrem creure que quelcom sí que havia arribat a la seva fi: la dictadura blaugrana a Europa. Els equips alemanys s’han refermat de valent i encara ho faran més la propera temporada i el Barça haurà de reinventar-se un cop més si vol recuperar el seu domini.

Com ha dit en Tito Vilanova, la Lliga només ha estat un any lluny del Camp Nou i ha tornat d’una manera complicada: el curs ha estat dur pel vestidor, marcat pels problemes excepcionals de les malalties, i encara no està tot fet, perquè ara tocarà prendre decisions importants i no equivocar-se per excés ni per defecte. Justet de forces i amb dificultats, l’equip ha aconseguit un gran títol. Ara li toca al club encertar perquè l’any que ve n’hi hagin més i millors.

Feia 20 anys, des de les primeres imatges de Mario Conde entrant a Alcalá-Meco, el novembre del 1994, que no vèiem un banquer, o un exbanquer important, entrant en un centre penitenciari. Ahir, un amic de l’ànima de José María Aznar, Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid i un gran protagonista de l’anomenada “dècada prodigiosa”, que ha acabat sent “dècada maleïda”, seguia l’exemple de Conde. No hi ha cap dubte que és indignant la sensació d’impunitat de grans responsables de la crisi. Al món polític, empresarial i social, estan farcits de gent que van prendre, per ignorància, incompetència, o deliberadament, decisions que han tingut efectes nocius. La compra d’un banc de Florida per part de Caja Madrid, el presumpte delicte pel qual s’ha decretat presó a Blesa, no ha estat de ben segur de les més importants decisions equivocades i serà complicat demostrar responsabilitat criminal. El cas Blesa sí que posa sobre la taula la necessitat d’anar més enllà en la cerca de responsabilitats. Per exemple en aquells que van situar Blesa en la direcció d’una caixa plenament controlada pel poder polític, i per executar les decisions emanades d’aquest poder polític. O els supervisors. On eren els supervisors quan es demanava autorització per a tantes d’aquestes decisions? Tot i la patxoca d’empresonar un banquer, hi ha la sensació que s’ha empresonat l’encarregat, i no pas l’amo.

Com un castell de focs, espurnejant i colorista, així comença El gran Gatsby. Baz Luhrman és fidel a si mateix i orquestra una orgia d’estímuls visuals, una borratxera d’esteticisme i luxe per acollir els seus personatges i explicar-nos una història immortal. Però compte, no es deixin endur per les aparences ni per judicis precipitats, ben aviat un s’adona que la façana visual i l’exageració formal de l’arrencada no són l’essència del film. Ben al contrari. Com ja va fer amb Shakespeare a Romeu i Julieta, Luhrman sap destil·lar tota la veritat de les paraules de Scott Fitzgerald i ens la serveix clara i diàfana, carregada d’emoció i prenyada de talent cinematogràfic. Repeteixo, no es deixin portar per l’aparença, ni per les crítiques mandroses, potser és veritat que li sobra una mica de metratge però és aquest un film extraordinàriament ben dirigit, que sense problema podria haver signat Francis Ford Coppola. Deixin-se seduir per aquest fantàstic, misteriós, romàntic empedreït, i, sobretot, terriblement enamorat Gatsby.

La investigació que ha obtingut cèl·lules mare a partir d’embrions clonats reobre el vell debat bioètic de si és correcte recórrer a embrions humans per desenvolupar tractaments mèdics. Per trobar la resposta, permetin que els proposi un petit experiment mental. Imaginin per un moment que s’està cremant una casa i que hi ha un nen de cinc anys i un tanc de nitrogen líquid amb mil embrions. Vostès tenen l’ocasió d’entrar-hi i salvar-los, però han de triar. O salven el nen o salven els embrions. Què farien en una situació així? S’aturarien a pensar el que és correcte?

Jo, personalment, no tindria cap dilema. Entraria cames ajudeu-me i salvaria el nen. I si algú altre també pogués entrar i salvar els embrions, fantàstic. Però si no, què volen que els digui? No crec que ningú pugui defensar que l’opció moralment correcta és salvar els embrions i deixar morir el nen. Si traslladem aquest experiment a la vida real, l’equivalent de l’incendi pot ser una leucèmia, un parkinson, una insuficiència cardíaca… Malalties que, avui encara no, però que probablement en un futur es podran curar amb cèl·lules derivades d’embrions. Serà correcte fer-ho?

Per mi no hi ha més dilema moral que en la situació de l’incendi. Protegir els embrions, naturalment que sí, però primer les persones.

Keith Richards va escriure el 2010 que Marianne Faithfull, l’única dona que ha trencat el cor a Mick Jagger, el va deixar perquè no es podia divertir amb el penis petit del cantant. “Té un parell de boles enormes –va escriure el guitarrista-, però no pot omplir el buit que hi ha entremig”.

Les dues ànimes de Ses Satàniques Majestats sempre han tingut una relació d’amor i odi, però la dignitat de Jagger no li permetia tornar a la carretera pels 50 anys dels Stones si l’autor del riff més famós de la història no demanava disculpes. “Hi ha coses –ha dit el propietari dels morros impossibles- que no es poden deixar passar”.

Ara podríem recordar, perquè aquesta història és tan llarga com la dels Stones, que Catalunya pateix des de fa 30 anys un drenatge del 8% del seu PIB, de la seva riquesa anual, i ningú diu res. I és una bestialitat el que se’n va i no torna si ens fixem que ara hi ha una batalla per una dècima de dèficit en funció del PIB. O podríem recordar que l’Estat deu diners a la Generalitat. O que obliga a retallar més a qui ha d’assumir els serveis socials. I que, un cop ofegat, et deixa els teus diners i et fa pagar interessos.

Tot això és veritat. Però, el que ho explica tot és una altra cosa. La dignitat i el respecte és important fins i tot entre l’home que va esnifar les cendres del seu pare i el paio que li canta a Satanàs.

Ui sí! Els pressupostos! El Govern els prorroga per no tenir desgast polític, i l’oposició els demana per tenir alguna cosa per criticar. Política de curta volada, tot plegat. Però la diferencia entre tenir pressupostos o no tenir-ne, ara, és ben minsa:  la misèria és la mateixa.

Misèria? El Govern no vol ni sentir-se a parlar. Ni que el president Mas es posés a pidolar menjar a la Castellana es plantejarien donar un tracte just a Catalunya. I quan hi ha un tímid pas que es diu dèficit a la carta, arriben els barons del PP a dir que som uns insolidaris i uns independentistes malgastadors. Els barons del PP actuen com els pinxos de la classe, que es dediquen a atonyinar qui hi posa colzes. Perquè Catalunya ha fet els deures: és la comunitat que més ha retallat. I això, carregant un maltractament que es diu 8.000 milions de deutes de l’Estat i 8% de dèficit fiscal.

Rajoy donarà un cop sobre la taula? Difícil de pensar en un home que es famós per haver marxat d’una reunió important per veure un partit de futbol. S’imposarà la fatxendaria de l’extremeny Monago, l’odi lingüístic de l’Aragó, el señorito d’Ignacio González de Madrid i l’estil presumptament “narcofriendly” de Núñez Feijóo.

Els barons del PP són com els insectes: viuen de picar-nos i són bastant molestos. L’única diferència és que l’ONU ja ha trobat beneficis nutritius a les bestioles, i encara és hora que  trobi alguna cosa positiva als barons del PP.

Televisivament la rua del Barça va ser una prova més de la mala publicitat que es pot fer de l’alcohol. Ni la marca de cervesa que abastia l’autocar hauria d’acceptar aquella imatge. I no és la primera vegada. Ni la segona. La rua es fa, teòricament, amb la finalitat que els aficionats puguin celebrar el títol veient els seus ídols. No perquè uns grup de futbolistes privilegiats tinguin la seva festa exhibicionista en una jardinera mòbil, fotent-se cops de puny i llençant mitjons i calçotets. Alguns (pocs) van fer molta pena. I es llença la imatge de la borratxera barata com a paradigma de les bones notícies. El problema és d’organització. El club no ho hauria de permetre. Per als jugadors i l’equip tècnic són hores de feina que han de dedicar a una afició que normalment no els pot veure tan de prop. Ara, com a culé també us diré que tant de bo tots els problemes del Barça siguin com aquest. Si l’any que ve estic fent la mateixa píndola voldrà dir que, com a mínim, tenim alguna cosa a celebrar.

Només poden passar dues coses. O el Govern presenta pressupostos abans de l’estiu amb el suport d’Esquerra, o la pròrroga dels comptes de l’any passat portarà a una inestabilitat política que camina cap a noves eleccions.

Tot fa pensar que els governs espanyol i català es posaran d’acord amb el límit de dèficit. La pregunta serà si ERC acceptarà el pacte.

Si Esquerra vol la consulta d’autodeterminació ha de donar suport als pressupostos. Una cosa va unida a l’altra, així es va plantejar a l’inici de legislatura per responsabilitat. No ho dic jo, ho va dir el conseller i portaveu del govern fa menys de dos mesos.

Però més enllà de l’estabilitat d’un pacte que acaba d’estrenar-se, el pressupost és la principal eina per definir prioritats. Atès que ni Rajoy ni Mas tenen cap intenció de declarar-se insubmisos davant la dictadura de l’austeritat, el mínim que els podem reclamar és transparència: que no governin a cop de mesures inconcretes o pròrrogues periòdicament retocades. I que en el cas de Catalunya es presenti un pressupost, negre sobre blanc, explicant on es retalla, on s’augmenten els ingressos. I sotmetent-ho al judici del Parlament, seu de la -limitada- sobirania catalana.

És innegable que guanyar una Lliga sense jugar no té el mateix regust, i que el seguiment de la rua dels campions potser se’n va ressentir. Paro què hi farem, són els temps que corren, els de la televisió que ho domina tot i no permet que Barça i Madrid juguin mai a la mateixa hora excepte quan s’enfronten. Quina enyorança aquells temps del marcador “simultáneo dardo”, i de l’emoció de 7 o 8 partits a la vegada, o de les lligues amb l’auricular enganxat a Tenerife. En qualsevol cas, el Barça va oferir ahir a la ciutat una Lliga excepcional. Què més voldria el Madrid que haver guanyat sent líder des del primer dia; què més voldria que haver-ne guanyat 4 de les 5 últimes, o 6 de les últimes 9, com el Barça. Què mes voldria que poder proclamar que està marcant època. Per al Barça, ahir tocava festa i celebració. I a partir d’avui toca planificar el futur. No serà fàcil, perquè és moment de decisions delicades. Però sempre és millor poder-les prendre amb una altra Lliga a la butxaca.

Enric Millo és un home de principis ferms. Va començar al sector més nacionalista d’Unió, va arribar a ser portaveu adjunt de CiU al Parlament, va intentar anar a les llistes d’ERC quan Duran el va treure de candidat per Girona, va fitxar pel PP dins del gir catalanista de Josep Piqué i, quan Acebes i Zaplana van posar fi a la paciència del vilanoví, no va tenir cap mania per adaptar-se al gir espanyolista dels populars.

Que ara en el seu minut de glòria de cada cap de setmana que els periodistes hem decidit regalar als polítics digui que l’Estatut és un paper aprovat unilateralment i que s’ha d’acabar amb la ximpleria  dels qui denuncien que l’Estat és un morós només té quatre explicacions possibles.

Walter Riso en diria dependència emocional. Els mossos d’esquadra, síndrome d’Estocolm. Un lector de les 50 ombres de Grey parlaria de masoquisme. I qualsevol persona mínimament informada veuria que estem davant d’algú que obra amb desvergonyiment sense complexos, que ha fet de la política el seu modus vivendi per davant de tot i que confia que la resta del món pateixi idiòcia.

Molts anys abans que doblés Darth Vader, el personatge de la Guerra de les galàxies, Tino Romero em va dir un dia: “Jordi, yo soy tu tío. A mí llámame Tío Tino”

El Tío Tino omplia, amb la seva veu, tot un estudi de Radio Barcelona al qual hi acudien joves viatgers nord-americans que es concentraven davant la seu d’American Express al carrer Casp de Barcelona tot esperant cobrar els diners que els enviaven els seus pares. Aquells joves l’acompanyaven  juntament amb altres visitants autòctons durant l’emissió de Radio young, el programa des d’on, a finals dels seixanta, Constantino xutava música inèdita de Jimi Hendrix, Tim Buckley, Jackson Browne o Bruce Springsteen amb un estil propi de les emissores de la Costa Oest nord-americana.

Tino Romero era fervent defensor d’una ràdio suggestiva, de proximitat, de fer companyia; una ràdio que omplia. La seva renúncia a la ràdio es va produir en el moment en què ja no sentia com  a seu allò que li tocava dir. A ell li agradava comunicar amb convicció i transmetre confiança. Així doncs, no és gens estrany que la seva veu fos una de les mes valorades i significades del doblatge i la publicitat d’aquest país.

Mai no s’ofenia perquè algú el qualifiqués de locutor o presentador clàssic; de fet es declarava admirador de figures de la radiodifusió dels anys 50 i 60 com Bobby Deglanè, Soler Serrano i molts d’altres.

Tino Romero, el que, de sobte, un cap de setmana se’n anava a l’aeroport i decidia a l’atzar una destinació per desaparèixer durant uns quants dies, el que quan deia que era amic mirava de ser-ho per sempre, el que ja fa uns tres anys, mentre esparava per entrar a fer una entrevista amb Toni Clapés, em va dir cara a cara, “Tanto correr para ir a ningún lado”… el que uns quants recordarem sempre com el Tío Tino, una persona amb una humanitat impressionant, tant com la seva veu.

Guanyada la Lliga hi ha dues feines a fer: aficionats i jugadors del Barça, a celebrar-la. Tècnics i executius, a analitzar-la. Aquesta Lliga, la mirem com la mirem, té dos rostres i un d’ells està relacionat amb la manera de caure a la Champions. Aquesta Lliga ha estat brillant, espectacular i fantàstica en alguns trams. Històrica per la ratxa de triomfs consecutius, pels gols d’en Messi, per la impressió deixada a la primera volta que era possible, fins i tot, fer-ho millor que als anys anteriors, que mira que era difícil.

Però també deixa sensacions d’anarquia, de joc esgarrat, d’una certa impotència en alguns moments i una evident dependència en d’altres. Abidal i Tito protagonitzen l’emoció i Cesc i Alexis la confusió. Anem o tornem? Pugem o baixem? Una Lliga sempre val el seu pes en or i encara més quan en són quatre en cinc anys. Aquesta és una Lliga que té els dos rostres gravats al trofeu: el rostre de la celebració i el rostre de la reflexió.

Deia l’espanyolíssim general Espartero que Barcelona s’ha de bombardejar un cop cada cinquanta anys. Les bombes que ens tiren ara no ens maten, però són de dispersió i cauen cada dia: una estratègia pautada per trepitjar-nos sistemàticament i amb totes les armes disponibles. No podem parlar el que volem, no podem votar, i no podem ni ser! Si volguéssim ser una comunitat de veïns, també ens ho suspendrien. I ens dirien nazis.

I què fem nosaltres. Anar amb el lliri a la mà. Diu el conseller Homs que tranquils, que Europa ens ho arregla. Hola, Europa! Aquella comunitat de propietaris preocupats dels interessos dels seus estats membres. És com estar tranquil perdent 2 a 0 pensat que l’àrbitre ja et xiularà un penal. Passa que al final acabes perdent.

Tampoc els contraris a la independència fan un gaire bon paper. El PSC va més despistat que un grup del Sónar en un aplec sardanista, i només una cosa seria més ridícula que Enric Millo comparant una sessió parlamentària amb robar a casa el veí. Que ho hauria fet vestit de faralaes.

La reacció no passa per al·legacions ni recursos. Passa per agafar el paper del Tribunal Constitucional i estripar-lo. I seguir mirant endavant, sense dubtar. Deixar-nos de piulades massives i cadenes humanes i seguir el camí marcat. I el dia que es faci la consulta, girar-nos i a aquests fills d’Espartero i dir-los, clar i lapao: bon vent i barca nova.

Festival de Cannes, 1983. Pilar Miró, llavors directora general de Cinematografia, s’assabenta que el premi al millor actor serà per Paco Rabal i Alfredo Landa per la seva extraordinària creació a Los santos inocentes. Perquè ningú se n’assabenti abans d’hora obliga Landa a amagar-se a l’armari de l’habitació de l’hotel fins que es facin públics els guardons. L’actor va agafar una emprenyada de por i ho recorda, amb distància i ironia, al fantàstic llibre de memòries que li va escriure Marcos Ordóñez. Los santos inocentes, però, també Atraco a las tres, El puente, El bosque animado, El crack, La vaquilla, Luz de domingo i el seu memorable Sancho Panza ens recorden que Alfredo Landa era molt, moltíssim més, que el landisme i les sueques de Benidorm. Aquell cinema del desarrollismo dels 60 i els 70 ha quedat com un clixé, una etiqueta que l’ha perseguit tota la vida. Sí, la majoria d’aquelles pel·lícules eren dolentes, algunes rematadament dolentes, però repeteixo Landa és molt més que allò: un actor fantàstic, un còmic superdotat, un crac, història pura del cinema espanyol. Fem-li justícia.