Marta Lasalas, periodista

No hi ha cap dubte que Esperanza Aguirre és hàbil i atrevida a l’hora d’administrar el seu discurs, i que no té manies per traspassar ratlles vermelles. L’hem vist treure urpes felines per carregar sense pietat contra els enemics amb el mateix entusiasme amb què apunyala públicament companys de partit. Sense manies. La senyora és més perillosa que una piranya a un bidet i no la frena res ni ningú. Sobretot quan se sent acorralada. Just com es deu sentir ara que hem sabut que havia amagat la meitat del seu dèficit a un calaix i quan contemplem com el seu faraònic projecte de banc madrileny s’ensorra com un castell de cartes tremolós.

A Aguirre li calia una cortina de fum ben espès que ho tapés tot. I què és millor que defensar l’himne espanyol davant els descarats xiulets de catalans i bascos que, a més, competiran a Madrid i per la Copa del Rei.

La presidenta no ha tingut cap inconvenient a atiar la crispació. Ha aconseguit que aquest cop la xiulada a l’himne bati rècords atès que encara ningú ha començat a bufar i n’hem sentit a parlar gairebé tota la setmana. Ha proporcionat la millor campanya als impulsors de la protesta. I ha tapat durant uns quants dies les seves vergonyes. Però només uns dies, perquè quan la cortina de fum –i la pluja de crítiques- escampin, el seu dèficit i l’ensorrada de Bankia continuaran sent allà.

Aquest cop la lideressa pot haver fallat el càlcul i la seva fugida del Calderón n’és un primer símptoma. Sembla que avui Esperanza Aguirre ja no se sent ni tan hàbil ni tan atrevida.

Fausto Fernández, crític de cinema de Fotogramas

Farà ara ja més d’una dècada de l’estrena d’una embogida comèdia de ciència-ficció: Homes de negre. Plena de ritme, humor absurd i sentit de l’ironia molt alien, la pel·lícula va tenir una segona part que continuava pel mateix estimulant camí de barrejar l’univers dels tebeos amb els tocs excèntrics de, per exemple, Tim Burton. Doncs bé, han passat 10 anys, i ara tenim una nova, infantil, continuació (exhibida en espectaculars 3D) que acaba traint tot el que té de bo la nissaga. La irrupció d’una subtrama sentimental toveta, la manca de carisma del dolent i l’abusiva presència d’un personatge directament plom (l’extraterrestre que pot veure el futur) fan perdre la frescor a una seqüela en què es veuen de seguida problemes de guió i desgana en un Tommy Lee Jones que hi participa (poc) per obligacions contractuals. Ni tan sols el viatge temporal al 1969 aprofita per recuperar l’espurna, encara que el tour de force del Josh Brolin imitant el Tommy Lee Jones té molta gràcia. Amb tot, “Men in black 3″ es deixa veure pel Will Smith, per la seqüència del restaurant xinès, per la festa a la Factory de l’Andy Warhol i l’escenes d’acció. En fi, si no en demaneu més…

Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

A la cimera de líders europeus d’ahir al vespre va quedar clar el que ja sabíem: la divisió cada vegada més explícita de països sobre la mutualització del deute. Mentre que Hollande diu que no està bé que els uns paguin més del 6% i els altres l’1,5%, Merkel continua pensant que no vol institucionalitzar tipus baixos a països que ja els han gaudit durant molt de temps i n’han fet un mal ús. Amb tot, la situació, però, presenta dos fets que cal destacar. Per una banda, que hi hagi uns quants líders que ja s’hagin apuntat a la tesi del creixement i dels eurobons d’Hollande, la qual cosa pot acabar fent pressió sobre l’immobilisme d’austeritat alemany, i per l’altra, el paper estrany de Rajoy que s’ha quedat a mig camí dels dos plantejaments, en un terreny de ningú, com si no volgués enfrontar-se a Merkel ni tampoc negar la raó a Hollande.  Sens dubte, és una posició difícilment sostenible, encara que ahir trobés una sortida raonable, dient que els eurobons no són urgents, però sí que ho és la intervenció del Banc Central Europeu per rebaixar l’absurda prima de risc que estem pagant. En això té raó, ja que el BCE incomprensiblement no actua des de fa més de dos mesos. El que no sembla veure Rajoy és que les dues coses tenen un denominador comú que es diu Merkel.

Enric Sierra, redactor en cap de La Vanguardia

El Ministeri de l’Interior vol plantejar als clubs de futbol que paguin part del cost del dispositiu de seguretat del partits d’alt risc, com el que disputaran demà el Bilbao i el Barça. Crec que aquesta proposta no té futur. Primer perquè, tret del Barça i el Madrid, la resta de clubs pateixen una delicada situació econòmica que tendirà a empitjorar en els propers mesos. Segon, perquè el fet que un partit sigui d’alt risc depèn de factors externs als clubs. Per exemple, se sap que no hi ha conflicte entre les aficions del Barça i el Bilbao però, en canvi, irresponsablement un jutge ha autoritzat una manifestació ultra per al mateix dia de la final, mentre la presidenta de Madrid escalfa l’ambient previ amb això de suspendre el partit i fer-lo a porta tancada si hi ha xiulades a l’himne i al príncep. Si demà hi ha merder, a qui hauríem d’enviar la factura dels policies mobilitzats, als clubs de futbol, al jutge que autoritza manifestacions feixistes o a la comunitat de Madrid? Qui són més violents, els brètols o els irresponsables que atien la violència? Em temo que, amb suports judicials i polítiques com les que hem vist aquesta setmana, els clubs demanaran que no els ajudin més.

Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1

Barri Sèsam podria dedicar un capítol especial al pacte fiscal: una cosa són pomes, i una altra són peres. Poma: l’estat recapta i gestiona tots els impostos dels catalans; té la caixa, la clau, la porra i l’aixeta, que obre i tanca quan vol. Pera: la Generalitat recapta i gestiona tots els impostos, i la gallina ponicana que va promocionar Francesc Homs amb l’Estatut torna al corral de casa per pondre els ous mirant cap a Montserrat. Poma: la Generalitat es finança amb respiració assistida, depenent de Madrid, sota risc d’asfíxia. Pera: la Generalitat es finança amb els recursos propis dels catalans. Poma: un cop recollits tots els diners, es calcula quant deu necessitar Catalunya per sobreviure, i tooota la resta se la queda l’Estat. Pera: un cop recollits tots els diners, es calcula què devem a l’Estat pels serveis prestats i la solidaritat, i tooota la resta es queda a Catalunya. Poma: Catalunya se’n va a Madrid quan el ministre convida les comunitats a un cafelito per a tothom i les fa passar per l’adreçador. Pera: Catalunya negocia d’igual a igual amb l’estat com es reparteixen els diners. Doncs durant mesos Artur Mas ha estat parlant de peres, i Pere Navarro de pomes. Ara sembla que Duran farà el miracle i inventaran una nova varietat transgènica… Però ves que no acabi sent una pera tunejada. Perquè potser al final els socialistes han pensat que quan hi hagi el xoc de trens pel pacte fiscal a Madrid, o van dalt del tren que porta pomes, o del de les peres, o quedaran colgats entre la ferralla.

Tian Riba, periodista

Esperanza Aguirre Gil de Biedma no veu de codi penal mentir sobre els comptes públics ni ser la responsable política de la gran pedra a la sabata de l’economia hispana, però sí imitar Curro Savoy.

Cortina de fum? Potser. Però, sobretot, oposició al PP dins del PP. La lideressa assumeix sense manies el mateix discurs que la Fundación para la Defensa de la Nación Española. Denaes. L’entitat que va portar als tribunals Pepe Rubianes. Denaes. Una entitat amb Vidal-Quadras i Amando de Miguel de patrons que vol “articular una ofensiva contra los que han decidido socavar los cimientos de España”. Una fundació subvencionada per la Comunitat i  presidida pel fatxa Santiago Abascal, foragitat amb Maria San Gil del PP basc i que l’Espe va recol·locar com a director de l’Agència de Protecció de Dades de Madrid. Que no és un mal lloc per tenir les dades dels qui volen “socavar los cimientos de España”.

El Mundo, EsRadio, Denaes, Espe i la prima de risc. Vet aquí l’autèntica pinça que li vol posar a Rajoy cara de Papandreu. Catalunya és instrumental, com sempre, encara que amb la seva còlera Aguirre posi benzina a un partit d’alt risc on només hi falta la Falange desfilant al ritme que marca la justícia.

Però per molta tàctica del calamar, amb el desastre que ha muntat, ara Aguirre sabrà, com va saber l’oncle Jaime, que la vida va seriosament, però no ho comences a entendre fins més tard.

Rafael Vallbona, periodista i escriptor

Si la despesa social ha caigut fins al nivell de fa sis anys, per moltes filigranes que faci la Generalitat, els resultats s’han de notar. Negar la pèrdua d’eficàcia dels serveis públics com l’educació amb les passes enrere pressupostàries que s’han hagut de fer és voler fer creure el que no és.

Un dels desencadenants d’aquesta jornada de protesta és precisament això: la sensació que l’administració vol convèncer-nos, caigui qui caigui, que es manté el mateix nivell de serveis amb diners de l’any 2006. Tot i que els esforços de la Conselleria són més que notoris, la quadratura del cercle és impossible. Per què no plantejar-ho així d’entrada en lloc de construir aquesta fal·làcia de fer més amb menys? Potser ens hauríem estalviat maldecaps tots plegats.

Un altre desencadenant de la vaga d’avui és aquest fidel seguidisme que la Generalitat fa dels designis de l’administració central. Veure com hi ha comunitats que han dit que nanai, que ells no retallen en educació, mentre que nosaltres fem els deures amb el Ministeri abans que ens les posin i tot, i amb il·lusió, que voleu que us digui, empipa. Fa sortir gent al carrer.

Els passos enrere s’han de fer amb més seguretat encara que els endavant. Anem a cegues.

Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers

De les darreres mesures de reforma financera, cap és tan rellevant com el nomenament de dues avaluadores externes (la independència és més relativa) per als balanços dels bancs espanyols. Diem balanços perquè sembla que el que havia de ser una valoració només dels actius immobiliaris s’ha convertit en un repàs global de tots els actius i a més, a través de tres auditores més encara per contractar, d’una anàlisi de procediments comptables.

En una paraula, el Banc d’Espanya, una de les entitats que tenia més prestigi del país i amb un cos de tècnics teòricament de més nivell, queda plenament desautoritzada, i s’inicia una mena de crisi institucional que s’afegeix a l’economicofinancera, a la política i evidentment a la immobiliària que ja sabíem.

I tot i així, la situació és tan excepcional que requereix prendre decisions excepcionals. No ha estat fàcil per a un govern d’un partit que encara proclama la fortalesa de l’estructura de l’estat. Pot haver estat una decisió induïda per les autoritats europees, però almenys no s’ha esperat a la materialització de la imposició. De la mateixa manera que ens queixem del desori i de la manca de planificació del govern central, hem de lloar en aquest cas aquesta dosi de valentia. Això sí, potser una de les darreres reaccions de la bèstia acorralada.

Jordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

El senyor Rajoy està content perquè la senyora Merkel ha donat suport a la reforma financera. Em sembla bé. Però es tracta d’un suport oficial o si voleu simbòlic, perquè ja veurem què diu si les dues empreses independents que han d’auditar bancs i caixes -per ordre indirecta seva, no ho oblidem- troben alguna cosa que no li fa el pes. Una possibilitat, per altra banda, per la qual no m’hi jugaria ni un pèsol. El que més em sobta, però, del senyor Rajoy –potser és una conseqüència del poder- és la seva facilitat per reviscolar i posar-se a donar lliçons als altres. “Caldria que tots els bancs d’Europa fessin el mateix exercici de transparència que els nostres”, ha vingut a dir. Sense voler, em recorda massa allò que repetien les autoritats de fa quatre anys quan asseguraven que el nostre sistema financer era el millor del món i que el mecanisme de control implantat pel Banc d’Espanya era modèlic i fins i tot pensaven copiar-lo no sé quants països. Es veu que som així. Ni amb l’obligació de ser auditats per forans, ni amb el Banc d’Espanya fet un drap brut perquè no se’l creuen, som capaços de fer autocrítica i un exercici d’humilitat, que bona falta faria.

Iu Forn, periodista

El debat sobre els peatges està situat ara mateix en aquell punt en què del que es tracta de saber és quina de les dues possibilitats s’imposarà.

Possibilitat a: les concessionàries no cediran i continuaran apuntant matrícules i continuaran enviant boniques multes que encendran encara més un emprenyament que retroalimentarà la campanya de protesta i, i, i… i així fins quan? Fins que eliminin els peatges? Sí? Algú creu sincerament eh, sincerament, que eliminaran els peatges? O el que ens temem és que posaran peatges a les autovies que ara són gratuïtes?

I possibilitat b: que les concessionàries facin un Chelsea, que és un fenomen consistent a avorrir tothom fins a la victòria final. I com? Bé, en aquest cas fent veure que és la pressió de la protesta la que els fa aixecar les barreres, quan realment, el que fan és aplicar aquella màxima que diu: “Tu deixa’ls fer, que ja se’n cansaran”.

Sigui la a o sigui la b, que de fet és la mateixa, la majoria silenciosa farta de pagar, que som vostè i jo, ens temem que tristament ho continuarem fent. Per molt que alguns amb bona voluntat i d’altres, no ho oblidem pas, per electoralisme dediquin els matins de diumenge a aquest noble esport de gastar bateria percudint la botzina del cotxe.

Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1

Ni tu ni jo, li devia dir Mas-Colell a Montoro amb els 211 milions. El conseller, cabut, ha acabat posant els diners en el paper. 2-1-1. I el ministre, que per marrà ell, li deu haver dit que si vol els pinti a l’oli, però que no els cobrarà i que expliqui en el pla d’on els pensa treure. Pri-va-tit-za-ci-ons.

Tres quarts del mateix amb les retallades en Salut i Educació del govern espanyol. A Francesc Homs només li va faltar agafar un megàfon, o una bubuzela, per denunciar l’engany de Madrid. Però al final a Mas-Colell no li ha quedat més remei que comprar la mentida. Quan dius que sortirà? Mil se-tan-ta. I tal dia farà un any… o millor dit, i tal mes de desembre farà un pet el dèficit.

Artur Mas vol i dol. De nit somnia tenir la hisenda pròpia per no haver d’esperar amb ànsia a final de mes la remesa del ministeri per pagar les nòmines. I de dia, no li queda més remei que empassar-se gripaus. És l’eterna història (no sé si tragèdia o comèdia, o tot alhora) dels consellers fent peregrinatge cap a Madrid i dient amén a qui té la clau de la caixa.

Sort que sempre ens queden les grans proclames al Palau de la Generalitat i al Parlament. Retronen per les parets les reivindicacions i els fronts comuns; com va passar amb l’Estatut i amb l’anterior finançament. Aquí fem molta cridòria, i mentre no vagi de veres, a Madrid continuaran pensant que brams d’ase, no arriben al cel.

Jordi Beltran, periodista i col·laborador d’El món a RAC1

Bruce Springseen i la E Street Band van aparèixer ahir a la nit a l’escenari de l’Estadi Olímpic mentre sonava pels altaveus el Let’s dance de Donna Summer. Amb els llums encesos i sense cap tipus de protocol ni ritual previ, el concert va començar amb un atac frontal a les emocions dels espectadors, amb un “Bona nit Catalunya!” i un dels himnes del repertori del Boss, el Badlands.

I ja hi vam ser. Nus a la gola que es va anar afluixant en un recorregut de tres hores d’espectacle tan impecable com ben dissenyat i amb 50.000 persones lliurant-se en cos i ànima a tot allò que passava a l’escenari.

Ahir vam tornar a veure l’Springsteen que la majoria esperava, amb tots els ets i uts, malgrat que les seves cordes vocals es van manifestar en contra de la seva tossuderia a continuar fent concerts de tres hores que en algun moment evidencien que el Bruce ja no pot mantenir segons quin tons interpretant alguns dels seus clàssics.

Però ara seria de mala persona carregar-se un espectacle tan complet com el que va oferir ahir i ser excessivament estricte i burxar alguns detalls del concert després de tantes bones estones viscudes amb les cançons d’un músic que, amb 62 anys, ho ha donat tot durant 3 hores a un públic que li perdona tot perquè l’estima de veritat i se sent recompensat amb escreix.

Fidel Masreal, periodista d’El Periódico

Diu el president Mas que encara que Catalunya fos intervinguda ens quedaria un instrument més poderós que la doctrina econòmica que se’ns imposaria: la dignitat.

Interessant balança, dignitat versus submissió a la recepta del dèficit zero imposada des de fora.

Si traslladem aquesta dualitat de conceptes a les tisorades del Govern en relació amb la dignitat que tracta de preservar l’estat del benestar, convida a la reflexió que el president estigui tan convençut que a la ciutadania no li agraden les retallades, però les entén. I que ell les aplica, sense saber si n’hi haurà més ni fins quan ho farà.

Hi ha un punt d’imprevisibilitat i de submissió en tot plegat. I una pregunta clau: les línies vermelles. Diu el president que es generen incomoditats, però no s’estan traspassant les línies vermelles.

No era una línia vermella la renda mínima d’inserció que perceben els ciutadans sense recursos i a la qual s’ha restringit l’accés? És només una incomoditat el que estan patint aquestes persones?

No seria raonable apel·lar, aquí també, a la dignitat com a valor superior?

Tian Riba, periodista

Som la nostra biografia. Artur Mas era passats els 40 anys un Madelman que hauria pogut aparèixer a les enciclopèdies com un conseller en cap efímer. Però vet aquí que als seus 56 anys, Lord Farquard, el príncep guapo de Shrek, ha patit una metamorfosi, prèvia travessa del desert i desengany estatutari, que l’ha convertit en un Hèrcules, en un Hèracles, si volen, ara que estem tots tan grecs, afrontant els seus particulars dos treballs.

Dues proves hercúlies. Hèracles Mas ha de matar al lleó de Nemea, aquest dèficit i aquesta crisi que amenacen amb la fallida de l’autogovern i de l’estat del benestar. I, sobretot, ha d’aconseguir les pomes del jardí de les Hespèrides.

Mas proclama la seva solitud, però hàbilment i a la pujoliana manera lliga la seva sort a la de Catalunya perquè el país el segueixi en un terreny desconegut. Mai fins ara el partit catalanista majoritari ha tingut tan clar que cal anar a un pols definitiu amb Espanya. I, com que el president descarta fer el ridícul, només té dues opcions. Ser màrtir i morir en l’intent. O ser heroi. Que vol dir recollir el fruit daurat del jardí de les Hespèrides que li donaria la immortalitat.

Josep Soler , director de l’Institut d’Estudis Financers

La sortida de Grècia de l’euro ha deixat de ser una mera possibilitat per convertir-se en l’opció més probable atès l’actual estat de les coses.

Ho han reconegut altes autoritats europees i així ho veuen molts grecs que s’afanyen cada dia a treure els seus euros dels bancs. Sobre els efectes, hi ha opinions per tots els gustos i més ara quan alguns economistes prefereixen cridar l’atenció, a explicar les coses.

La sortida grega de l’euro, batejada ja com Greexit, pot representar un desastre absolut. Especialment per als grecs que prefereixen suïcidar-se amb discussions polítiques i amb extremismes abans que cercar una solució factible. Però també un desastre per als altres països perifèrics amb problemes on nosaltres tenim un rol rellevant. El que era una impossibilitat legal no prevista en els tractats europeus, pot convertir-se en una realitat efectiva i assumida amb pànic en aquests països del sud.

Els pares de l’euro estaven massa cofois amb el que havien aconseguit per preocupar-se de fer les coses ben fetes i varen crear una unió monetària coixa, sense unió econòmica i política, i sense preveure els mecanismes de sortida.

Per això ara ens hem d’afanyar o a planificar una sortida ordenada o a promoure una operació de salvament de grans dimensions.