Maiol Roger, periodista d'El País
Per als partits polítics, la corrupció és com un programa del cor: ningú els veu, però al final és líder d’audència. De tots colors: una mica de glamur monàrquic amb el secretari de les infantes; un clàssic nou ric que reparteix sobres de Suïssa a tort i a dret; i un alcalde que li ha agafat gust a Rússia, ensaladilla a banda. Total, que això fa tanta pudor que fins i tot el nas postís de Belén Esteban ho detecta. Tot presumptament, és clar.
I què fan els partits? La monarquia és intocable. És de per si una institució que fa ús dels diners públics, per tant que n’agafin uns quants més és una malifeta sense importància. El cas Bárcenas? L’extresorer del PP sap tantes coses que el seu cas pot acabar en un no-res. I Crespo? Passa a figurar a la nostrada llista de sospitosos, ara amb càrrec gràcies a la permissivitat de l’oposició. Si la corrupció és una estructura d’estat, d’aquesta n’anem ben servits.
La solució no és una cimera anticorrupció perquè ja sabem que cimera vol dir reunió inútil per fer el numeret. Tampoc valen lleis de transparència potinejades per convertir-se en lleis translúcides. Ni que els partits fingeixin una revisió. Fan com presumptament amb tota ITV: la donen als amics i tot acaba tapat.
Cal una solució integral: uns partits que netegin de debò les clavegueres; un control realment independent, i una justícia que actuï de pressa. 3 en 1 perquè la política deixi de grinyolar.