A mig gas 12/04/2010
Martí Perarnau, periodista
El millor que es pot dir es que el Barça no va fer un gran partit. No el va fer perquè no hi va haver necessitat. En va tenir prou amb jugar mitja part “a la italiana” mitjançant la guardiolada de posar Alves d’extrem i desconcertar Pellegrini i els seus jugadors que s’havien entrenat tota la setmana amb una idea i a l’hora de la veritat, va en Pep i els hi canvia tot. Patatam, clatellada inicial i cables creuats. El Barça surt amb cinc defenses i el Madrid es queda amb un pam de nas, els seus davanters en vaga de fam, el mig del camp col·lapsat, sense saber si l’ascensor pujava o baixava.
Suficient per matar el partit i confirmar que mentre no canvi de forma radical, el Madrid només estarà capacitat per guanyar títols a les portades del diaris amics mentre el Barça els continuarà guanyant al camp com dissabte, on tant sols va fer el que necessitava: dos golets i cap a casa. Si hagués calgut hauria canviat de marxa i hagués fet molta més sang. Però no va fer ni falta i això es el pitjor que es pot dir del Madrid: que el Barça el va guanyar com qui despatxa un tràmit burocràtic.
