Montse Oliva, periodista d'El Punt Avui
Les velles estructures del PSOE sempre han temut l'elecció directa del secretari general per part de tota la militància, perquè li dóna un plus de legitimitat que no han tingut els seus antecessors. Qui gosarà contradir un líder emparat per les bases? Podrà fer i desfer dins el partit com li vingui de gust, es lamenten els detractors d'un model que s'ha emprat per primera vegada per escollir un líder estatal. Sánchez ha aconseguit un triomf inapel·lable. Res a veure amb les pírriques victòries obtingudes per Zapatero o Rubalcaba. Però, paradoxalment, a Sánchez ja se li ha penjat la llufa que és un titella d'Andalusia. Inicia el seu mandat amb la percepció general que tindrà les mans lligades pel gran suport que li ha arribat des de la federació més potent del PSOE.
Susana Díaz va fer un pas enrere quan els aparells del partit li van demanar que es posés al capdavant; va preferir reservar-se. A canvi, els va oferir l'alternativa de Sánchez, un desconegut pel conjunt de la militància. Díaz no el va escollir perquè li tingués una gran simpatia, sinó pel rebuig que li provocava Madina, demostrant-se, una vegada més, que sovint el PSOE vota més en contra que a favor d'un candidat.