Antifranquistes de pissarrí 25/02/2010
Enric Vila, periodista i historiador
La vaga convocada pels mestres posa de relleu l’evidència que el problema de l’educació no se solucionarà només amb lleis. N’hi ha prou d’escoltar el sindicat per veure el paper que l’antifranquisme té encara avui en els mals del país. La retòrica de l’antifranquisme tenia valor durant el franquisme però ha derivat en un idealisme autojustificatiu que permet totes les inconsistències amb la condició que es perpetrin en nom de paraules boniques, com aquelles que escrivíem amb gumets als murals de l’escola. El primer que caldria fer és endurir la carrera de magisteri, que sempre ha estat la carrera dels tontos. Si la carrera fos tan difícil com la de medicina el percentatge de mestres sense vocació baixaria i també disminuiria el nombre de mestres histèrics i amb tendència a la depressió. Per atraure gent forta i intel·ligent caldria que les escoles paguessin millor. Si paguessin millor potser els mestres no serien tan bones persones però segurament l’educació també hi guanyaria. Ens queixem dels pares, però els responsables de donar exemple a les escoles també es mereixen una bona repassada. Ancorats en els valors i el complex de superioritat de l’antifranquisme de pissarrí, comprenc que no s’entenguin amb el conseller Maragall, que és el prototip d’antifranquista oportunista, o evolucionat cap al cinisme.
