Aquí tot és possible 15/02/2010
Jordi Barbeta, cap de política i actualitat de La Vanguardia
L’andanada d’Ernest Maragall contra el Tripartit demostra que aquest país està políticament molt malalt. En un govern normal, de qualsevol país normal, cap ministre es caga en el seu propi govern, però si ho fes seria automaticament destituït. Aquí no, aquí tot és possible.
A força de fer el ridícul cada setmana, el govern ha perdut la vergonya. És un fenòmen incomparable de feblesa política. Es reconeixen tan febles que tot el que no sigui plegar ja els va bé. Només cal dissimular i dia que passa, any empeny. Això des d’un punt de vista institucional. Quan el fons del debat reobert per Maragall, la tesi sobre el catalanisme del PSC, és un assumpte que només interessa a unes dotzenes de militants d’aquest partit. El bluix de la militància fa dècades que està en una altra ona.
No es pot negar que al PSC hi ha persones que són catalanistes, entenent per catalanistes aquelles persones que posen el govern de Catalunya com a prioritat per damunt de qualsevol altra. Al PSC hi ha catalanistes però són una exigua minoria que fan el paper de cirereta.
Mai el PSC es separarà del PSOE ni tindrà ni tan sols el grup parlamentari propi al Congrés. Primer perquè el PSC no vol i segon perquè el primer intent ressucitaria immediatament la federació catalana del PSOE amb més militants, més diners i més votants.
