Berlín, loveparade 26/07/2010
Enric Vila, periodista i historiador
La tragèdia del Loveparade m’enxampa just acabat de tornar de Berlín. No crec que cap altra ciutat europea hagi fet un esforç tan gran per reinventar-se, els últims anys. La capital d’Alemanya recorda Barcelona, en aquest sentit. És una ciutat obsessionada per agradar, que compra totes les modes i oscil·la entre el complexe i el carnaval. Com passa a Barcelona, de vegades sembla que només hi visquin quinquis i dissenyadors. Berlín és el paradís de la gent que fuig, dels friquis i dels desarrelats. Els gais són més gais que enlloc, els punkies són més punkies que enlloc. Els debats també són més encesos i més estúpids que enlloc i s’alimenten d’aquest petits fanatismes que produeixen les societats pretensioses i provincianes. És difícil de trobar-hi una mica de subtilesa a Berlín, i tot té un aire d’espectacle innecessari una mica depriment. En general s’hi troba a faltar la consistència que la tradició dóna a la vida urbana de les capitals. Com que és una ciutat traumatitzada, que no sap com afrontar el passat, la història només es percep a través dels seus fantasmes: el comunisme, el capitalisme de pancarta i el final wagnerià del III Reich. Ara, esclar, una cosa és Berlín i l’altre és Alemanya. Vull dir que allà els polítics tenen categoria i segur que la seva reacció a la tragèdia ha estat d’una seriositat i una manca de lírica barata que aquí no podem ni somiar.
