Botxins 21/10/2009
Enric Vila, periodista i historiador
Si volen que els digui la veritat, el cas Fèlix Millet ja em surt per les orelles. Aquest senyor l’ha fet molt grossa però l’explotació mediàtica del cas no és gaire més edificant. Aquests dies alguns diaris no es poden ni llegir. La baba d’enveja i de ressentiment amb què determinats comentaristes parlen del tema fa venir ganes de tapar els ulls i les orelles als menors. Alguns diries que s’han ofès perquè Millet no els va convidar a sucar; d’altres semblen tant contents de poder empastifar de ràbia els valors que representava, que cridaries els Cascos Blaus de l’ONU, per si de cas. L’ús polític que s’està fent del robatori fa vergonya. Retirar-li la creu de Sant Jordi ara. Hauria estat més lògic esperar que es dictés sentència, ni que fos per mantenir les formes. Potser Millet era com el màgic Andreu i va robar el piano de cua sense que ningú no se n’adonés. Però el dolor demana una mica de silenci. Fins i tot per castigar un culpable declarat cal una mica de pudor. El cas Millet m’ha fet pensar en el comentari que em va fer el pare d’un amic meu el dia que li vaig dir que estudiaria periodisme.
- Em sap greu perquè per ser un bon periodista cal ser una mala bèstia
-Per què, vaig exclamar, si defensaré la veritat!
- No, va respondre, faràs de botxí, i per quatre rals.
Doncs això. No només hem descobert que hi havia lladres al Palau; ara ja sabem que, a Catalunya, per la feina de botxí mai no ens faltaran voluntaris.
