Casoris parlamentaris 22/12/2010
Marta Lasalas, periodista
Artur Mas no ha superat la primera votació d’investidura. No és cap sorpresa. És gairebé com un ritual, com menjar canelons i torrons per Nadal. Si el candidat no té la majoria absoluta i no pacta amb un altre grup, ha de passar a segona volta. No té més secret. El mateix va fer, per exemple, Jordi Pujol el 1995 en perdre la majoria absoluta davant Quim Nadal.
Mas ha deixat clar que no té intenció de casar-se amb ningú durant la legislatura i que es limitarà a ballar amb l’un o l’altre, segons la melodia que toqui. Com a resposta, la resta de grups s’ha permès girar l’esquena al futur president per subratllar el perfil de les pròpies propostes, allò que en la ciència política catalana se’n diu marcar paquet.
Un cop satisfeta la gesticulació dels uns i els altres, el Reglament del Parlament va per feina i estableix la segona votació en què n’hi haurà prou amb la majoria simple. Una majoria, però, que requereix l’abstenció de grups determinants. Aquest cop ja no es tracta de marcar res, ni tan sols el propi territori. Es tracta senzillament d’enfilar el to polític que cada partit vol donar a la legislatura. Ni la contundència dels electors ni la urgència de la situació deixa espai per a més floritura parlamentària, especialment en aquells grups que reivindiquen el seu protagonisme com a alternativa de govern. Demà, tots els partits hauran de tenir present que igual que els canelons de Nadal, l’excés de gesticulació es menja amb alegria però pot provocar digestions molt pesades.
