Català nacional 26/04/2010
Tian Riba, periodista
Escriu Vicenç Villatoro a “Tenim un nom” que hi ha un barcelonisme alegre, jove, històricament recent. I un barcelonisme de tota la vida, forjat en mil batalles, en mil gurucetes i mil di stefanos, en 14 anys sense una Lliga. Que el primer crida i anima encara que es perdi i el segon diu “ai, que patirem” encara que anem 4 a 0. I que en això el Barça és com el país i el barcelonisme la síntesi perfecta dels catalans.
Ho subscric. I ha uns catalans, un catalanisme en llenguatge antic, encara minoritari segurament, incipient, segurament, que ja no és catalanisme, que ja no es mou en aquests termes, que no és ni tan sols independentista. N’és fill, de tots dos. És un català nacional. Que no té batalletes de la Transició per explicar, que és sa, a qui el Tribunal Constitucional, amb perdó, sona a “cuentu xino”, i que veu el més lògic del món que Catalunya sigui un país normal en un món sense fronteres, amb les seves virtuts i els seus defectes. I punt. Sense drames.
Són uns catalans que uns partits a qui el temps s’han tirat a sobre per conservadors i controladors no han pogut aglutinar encara, i que potser un dia es llevaran al matí i es diran: ho vam fer perquè no sabíem que era impossible.
