Marta Lasalas, periodista
Ningú diu que la política local sigui fàcil. Que ho expliquin a l’alcalde Trias, que està fent tants malabarismes amb la geometria variable que sembla que prepari un número per al Cirque du Soleil... Però és evident que els ajuntaments tenen la seva pròpia dinàmica, les pròpies regles.
I això no obstant, aquesta famosa peculiaritat que fa diferent la gestió municipal, encara que es mogui a peu de carrer i mirant els ciutadans als ulls, no aconsegueix escapar-se de les dinàmiques generals.
Avui fer política a Catalunya és una activitat de risc. Hi ha joc brut, molt brut. I danys col·laterals. Mentre el PP i CiU han convertit la pell dels camells d’allò que se’n va dir l’oasi català en un ring de boxa i han fet de les palmeres bastons amb què estomacar-se, sembla gairebé impossible que els ajuntaments o mel·líflues entitats com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió pretenguin viure en un mena de mític Xangri-La, on el temps no passa i tot és felicitat.
El viatge a Ítaca té aquestes coses, les inclemències del periple poden fer sorgir tigres i hienes i fins i tot la política local pot aparèixer entre les poètiques evocacions d’una mena d’història de Pi on, per més que es vulgui endolcir el relat, la conclusió és que per sobreviure els personatges s’acaben menjant els uns als altres. Fins i tot a la Diputació de Barcelona, una bassa d’oli, on fins ara xipollejaven alegrement CiU i el PP, el poder amnèsic de la qual ha fet oblidar als nacionalistes la seva voluntat de desmuntar-la peça a peça.