Toni Vall, periodista
El respecte als clàssics és sagrat. I suposo que ningú té cap dubte que Dos tontos muy tontos és un clàssic de la comèdia moderna, oi? Els germans Farrelly van parir un film epifànic, trufat de mala bava i capacitat per subvertir determinades normes de l’humor. Ells mateixos, vint anys més tard, han decidit recuperar els dos personatges protagonistes i reprendre el fil de la seva imbecil·litat supina. Una bona idea? Per què no? Per què no bussejar en l’estultícia enquistada en les seves vides? Però la decepció, em sap greu dir-ho, és més que notable. En lloc d’empescar-se una pirueta atractiva, en lloc de retratar aquests dos ases amb un mínim d’intencionalitat i punt de vista creatiu com els dos interessants artistes que són, han optat per un camí erm, sec, mort. No hi ha cap aresta de genialitat més enllà d’alguna troballa tant espurnejant com escadussera. No sé per què els Farrelly no s’han atrevit a forçar la màquina a apostar fort per una història contundent sobre el pas del temps, per exemple, o sobre la decadència, o sobre l’amistat. Tot això hi deu ser en aquesta seqüela mandrosa, anèmica, absurda, equivocada i interminable. Però tant esllanguit i pobre que fa una mica de pena.