El congrés del PSC 19/12/2011
Marta Lasalas, periodista
El PSC no s’ha refundat ni s’ha reinventat aquest cap de setmana. Però si més no, s’ha redecorat. Nou líder, Pere Navarro: potser no arrossega les masses però és una cara nova per substituir una direcció que feia olor de socarrim. A banda i banda, l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, un autèntic pes pesat i un dels dirigents més respectats del partit, i Dani Fernández, l’home del PSC a Madrid. Un pinyol de tres cares beneït pels fins ara inquilins de Nicaràgua. No hi ha trencament. Tampoc trencadissa. Ho demostra el guarniment d’equilibris i reequilibris de la nova direcció. Hi ha tants secretaris i membres nats que per seure hauran de portar la cadira de casa com el dia del dinar de Nadal a ca la tieta Pilar.
El realment important és què passa a partir d’ara. El PSC ha de definir ja quin paper vol tenir en la política catalana i al Parlament. I haurà de posar fil a l’agulla de les famoses primàries obertes per escollir candidat que amenacen fer supurar de nou el partit.
A tall de resum del congrés, cal destacar: l’esforç d’obertura de l’organització, que en algun moment semblava tan complicat com per a Spielberg obrir l’arca perduda; el 25 per cent de vots que va obtenir Joan Ignasi Elena aguantant el pols amb Navarro tot i saber la força de l’aparell entre els delegats. I una cloenda curiosa, amb l’incombustible Josep Maria Sala a l’escenari entre la nova executiva, mentre sonava la Internacional en castellà que pocs se sabien i la popular Sánchez Camacho triomfava als passadissos repartint petons i fent-se fotos amb delegats.
En definitiva, al senyor Navarro se li gira una feinada de por.
