Xavier G. Luque, periodista de La Vanguardia
El cert és que potser no caldria esmerçar tants esforços per fer un documental sobre les relacions directes entre el franquisme (que no és el mateix que Franco en persona) i el Reial Madrid. Pensar que mai no hi va haver cap mena de connivència no aguanta cap discussió seriosa. Però quan comprovem la polseguera que ha aixecat a Madrid el Sense ficció de Carles Torras sobre el passat negre del club blanc, i que ho ha fet fins i tot abans de l’emissió del programa, comences a pensar que sí que cal fer aquesta recuperació històrica. I que potser s’hauria d’anar repetint periòdicament, no fos cas que les noves generacions d’aficionats al futbol (que no van viure aquells anys de tenebra) acabin creient que el gran Madrid de Santiago Bernabéu anava amb el lliri a la mà. Torras ens va presentar un Madrid aixecat sobre tres peus: Bernabéu, el fitxatge de Di Stéfano (per cert explicat de manera poc entenedora) i les Copes d’Europa. El documental, que se’ns va presentar “gairebé com un thriller” tenia molts alts i baixos. Em quedo amb totes i cada una de les intervencions del que va ser home de confiança de Bernabéu, Gregorio Paunero. Cada vegada que negava una evidència en el fons ens ajudava a entendre-ho tot.