El mal de la divisió interna 02/02/2010
Fidel Masreal, redactor de societat de El Periódico
Una de les escenes que més em fan riure de la pel·lícula “La vida de Bryan”, dels genials Monthty Pyton, és aquella en que el grup revolucionari protagonista, que odia els romans, es baralla: el front jueu popular, acusa de dissident el front del poble jueu, enfrontat al mateix temps a la Unió popular de Judea.
L’espantada interruptus de Carretero m’ha fet recordar la pel·lícula i em sembla un símptoma més del mal endèmic de l’independentisme català i d’una part de l’esquerra: la divisió interna. N’hi ha prou amb recordar els insults entre Hortalà, Colom i Carod el 89, l’escisió de Colom i Rahola fundant el PI, i les quatre corrents internes que pugnaven per Esquerra fa només un any i mig.
És legítim discrepar. És sa i necessari qüestionar les estructures dels partits tradicionals. Fins i tot, en temps de crisi i desafecció, poden ser exitoses, a curt termini, ofertes amb personalitats fortes i propostes contundents. Però a la llarga, crec –o vull creure– que la ciutadania castiga les apostes personalistes i basades en eslògans fàcils. Vegi’s a tall d’exemple el PI de Colom i Rahola però, també, salvant les distàncies, les intencions de Montserrat Nebrera fora del PP o la crisi interna del partit Ciutadans.
I és que la crítica és fácil, el que no ho és tant és oferir una base ideològica sòlida, objectius a llarg germini i lideratges que vagin més enllà del regat curt per ser a les llistes. Serà interessant, doncs, veure què ofereix exactament Joan Laporta.
