El pla B 14/07/2010
Marc Martínez Amat, cap de Política de RAC1
No hi pla B, perquè cap partit no sap com respondre a la manifestació de dissabte. A qui no va deixar astorat?
Ens encaminem cap a un debat dels previsibles: amb Convergència i Unió intentant acorralar el PSC entre el Catalunya i la paret del PSOE amb tacticisme. Amb els socialistes fent mans i mànigues per no d’haver de triar entre el pare Zapatero i la mare Catalunya al Congrés dels diputats. I amb Esquerra Republicana tornant a les grans proclames independentistes que serveixen pels debats del Parlament però no per les reunions del govern. Això, i corredisses a última hora perquè hi acabi havent una resolució conjunta i que ningú no trenqui el mite de la sacrosanta unitat.
Manifestar-se junts per anar contra una sentència és més fàcil que votar plegats a favor d’un projecte… a més, de quin projecte? D’un Estatut que sembla que es dóna per sepultat, i que ha mobilitzat més gent bo i retallat que quan s’havia d’aprovar en referèndum? O d’un dret a decidir que ningú no explica com s’ha d’aplicar?
Segons el tripartit, el missatge que els catalans van donar als polítics en la manifestació va ser unitat, fermesa i exigència. Potser hi podríem afegir claredat i valentia. I noves idees. En això, però el problema amb què es troben CiU, el PSC, Esquerra i Iniciativa és cap pot presentar-se com a renovador. Totes estan atrapats en els dos grans fenòmens polítics de l’última dècada a Catalunya: el tripartit i l’Estatut. La feinada no serà a trobar la unitat sinó a aparèixer com una opció nova.
No serviran velles receptes per a noves realitats.
