Pere Martí, periodista
A vegades la història es repeteix fins a l’avorriment. Fem memòria. Corria el mes de gener del 1992, estàvem en plena eufòria preolímpica i semblava que Barcelona s’havia de menjar el món. En aquell escenari, un agosarat Pasqual Maragall va proposar traslladar el Senat a Barcelona. Però ni Felipe González ni Jordi Pujol li van fer cap cas.
Vint-i-dos anys després torna a sonar la proposta. Han obert el taüt, li han tret les teranyines i la cambra alta torna a estar d’oferta. Però el saldo ja no el compra ningú. El Senat és l’exemple d’una institució inútil, perfectament prescindible, que només serveix perquè tinguin nòmina 266 honorables senadors, la majoria dels quals són polítics en vies de jubilació els partits dels quals no saben on col·locar. Tot i que algun d’ells encara ho aprofita per fer escapadetes sexuals a compte de l’erari públic.
En temps de retallades, el millor que es podria fer amb el Senat és tancar-lo. Ens estalviaríem més de 51 milions d’euros l’any, que farien molt més profit a escoles i hospitals.