El toro català 05/03/2010
Enric Vila, periodista
A mi els toros no m’agraden i a més em semblen una salvatjada. Un país és un sentit del gust i els toros, tal com Espanya els interpreta, em resulten estrangers de dalt a baix. Potser si els toreros es vestissin d’una altra manera, potser si el toreig s’estalviés la mort del toro, com fan a Portugal, potser si el meu ideal de virilitat fos un altre i el conjunt estètic no em recordés aquell passatge dels segadors que diu “endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba”, l’espectacle em semblaria més digerible. Els toros no m’agraden però, això sol, no em portaria a desitjar-ne la prohibició. A mi, el que em fa il·lusió és tornar la bufetada. Els arguments dels animalistes em fan gràcia perquè surten de la mateixa esquerra sublimatòria que tants cops ha servit a les polítiques colonialistes de l’Estat. Tants anys de fer sentir culpable un país perquè parla una altra llengua, perquè té uns altres costums, perquè vol governar-se i gestionar els seus diners; tants anys d’estovar el caràcter de la gent i de promoure la moral d’esclau, han donat un fruit. Avui molts catalans se senten més identificats amb el patiment del toro que amb la xuleria del torero. Que els arguments dels animalistes són falaços? Tan falaços com els de la solidaritat, el bilingüisme, el no nacionalisme, el multiculturalisme, i tota la demagògia humanitarista que fa temps que ens empassem aquí.
