Elles ballen soles 11/03/2011
Xavi Pardo, periodista de RAC1
Anna Lizaran és una força de la natura. Algú ho havia de dir. Bé, en aquest cas, hi ha algú que no pensi així? Després de veure-la convertida en una mare tirànica i ingovernable a Agost, en una de les millors interpretacions de la seva carrera, a Dues dones que ballen hi trobem una Lizaran fràgil, geniüda però tendra, ben humana, que remuga quan la seva filla li entafora a casa una dona per fer-hi les feines, però que acabarà apreciant-la, fins al punt que no sabrà passar sense ella. Aquesta dona és Alícia Pérez, una amargada, com diu ella mateixa, tot i que seria més apropiat parlar d’una dona ferida, vençuda. Les misèries de totes dues, unes misèries que accepten amb naturalitat i resignació, aniran quedant al descobert a mesura que creen un vincle indestructible. Però la història és el punt més feble de l’obra: absolutament previsible i amb tons de serial de televisió. Per alguna cosa Benet i Jornet és el pare de la telenovel·la a casa nostra. Però ben mirat, no ho era, Agost, una telenovel·la? Per bona que fos! Algú ho havia de dir…
