Fons i forma de la reforma 26/08/2011
Fidel Masreal, periodista de El Periódico
La decisió de Zapatero d’obrir el meló constitucional per fixar un sostre de dèficit ha sacsejat els partits, les institucions, els sindicats, i les xarxes i entitats socials. I és que la mesura és controvertida per moltes raons.
La primera, representa un nou gest de Zapatero al costat, o al servei, de la ortodòxia financera liberal que dicten els mercats i executa Alemanya. Per això al PSOE, al PSC i fins i tot als dirigents més socialdemòcrates de Convergència els sembla que Zapatero ha regalat a la dreta una mesura que, de retruc, ha deixat el seu succesor, Rubalcaba, amb un pam de nas. El candidat socialista s’havia mostrat clarament contrari a una reforma que ara ha negociat amb el PP. Evitar que la Constitució estableixi una xifra concreta com a límit del dèficit pot ser un mal menor en aquest cas.
El segon motiu de controvèrsia és el de les formes. Ara que es debat la necessitat d’aprofundir en la democràcia participativa, sembla excessiu que en dues setmanes i sense consultar els ciutadans es resolgui un canvi tan transcendental com és el de la Constitució. Un text que fins ara semblava intocable i que sens dubte necessita actualitzar-se, però no així.
Un tercer argument és el de l’autonomia financera. Si ens creiem l’autogovern de les autonomies, fer una reforma que no neix d’un pacte bàsic amb nacions com Catalunya i respecti la decisió del seu Parlament queda coix de legitimitat.
Per tot plegat, és temps perquè els diputats assumeixin la importància del moment i actuïn més que mai conscients que el seu vot limitarà futurs governs i els ciutadans pel que fa a les polítiques d’inversió pública.
