Xavi Pardo, crític de teatre de RAC1
Quan la gent et demana per aquest muntatge de Terra baixa la pregunta sol ser: “Vols dir, ell tot sol, fent tots els papers de l’auca?”. I la resposta és que sí, que l’adaptació d’en Pau Miró i del mateix Lluís Homar està tan ben feta que aconsegueix que en sortir del teatre et preguntis: “I com era, com es devia fer Terra baixa amb més d’un actor?”. Ara bé, perquè obri el miracle, damunt de l’escenari hi has de tenir un fora de sèrie com Lluís Homar en el millor moment de la seva carrera. El que fa és un autèntic prodigi. Salta d’un personatge a l’altre amb la màxima naturalitat: de la ingenuïtat de la Nuri al torment de la Marta, de la puresa de Manelic a l’arrogància de Sebastià. I tot plegat amb els mínims recursos escènics: un canvi de llum, una cortina, quatre fulles seques…. No li cal res més, simplement es transforma, deixa que els personatges el posseeixin. La seva feina respira veritat, no hi ha res que quedi artificial. Homar és un actor que val per quatre.