Hipòcrites indignats 19/05/2011
Enric Vila, periodista
Mira que jo m’indigno amb facilitat, i que sóc capaç de veure la part negra de qualsevol cosa, però mai no en faria ostentació d’aquest defecte. Només els hipòcrites i els ingenus s’indignen. La indignació sempre és contra un mateix. I els diàlegs amb un mateix s’han de viure amb discreció, si pot ser en la intimitat; al vàter, per exemple, que és el millor lloc per penedir-se dels pecats quan no tens la sort de creure en l’església catòlica i apostòlica. Aquestes concentracions d’indignats semblen aplecs d’imitadors del Mourinho: “Por qué, por qué, por qué?” N’hi ha prou de veure la gernació que s’ha aplegat a Madrid, molt més nombrosa que la de Barcelona, per adonar-se que no són una cosa gaire intel·ligent. Què volen aquesta gentada de les crestes i els timbals, de les ulleres de disseny i les bates de portera, carregar-se la democràcia? La democràcia està basada en l’amor. En l’amor hi ha molt cinisme, un teatre impressionant; molta gent es pensa que estima i en realitat només va calenta, però de tant en tant, amb una mica de paciència, a còpia d’insistir, l’amor dóna algun fruit. La democràcia és igual. Si en alguns articles faig veure que m’indigno és només per carregar-me l’ordre constitucional. Però no perdo mai de vista que la independència no l’aconseguiré donant la culpa a Espanya o al PP, sinó estimant Catalunya. A favor de què esteu vosaltres, manifestants? Indigneu-vos menys i estimeu més. Apreneu de les consultes populars. I la pròxima vegada no voteu tan malament.
