Nacho Martín Blanco, periodista
La manifestació en forma de ve baixa d’ahir va ser un èxit de participació, sens dubte. No és fàcil treure al carrer tants centenars de milers de persones a favor d’una causa política, per bé que el suport descarat de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics catalans ha estat determinant. Però, sigui com sigui, s’ha de felicitar els organitzadors. Han aconseguit el seu objectiu. Ara bé, l’èxit és dels independentistes i només d’ells.
No va ser, com alguns pretenen, un èxit de tot Catalunya, sinó més aviat un fracàs de la convivència entre catalans i d’aquests amb la resta dels espanyols. La independència suposaria excloure de la catalanitat una part molt significativa de la ciutadania de Catalunya que no hi vol renunciar. La d’ahir no va ser una diada nacional, sinó una diada nacionalista, independentista, esperonada per un seguit de senyals impropis d’una societat oberta i postmoderna allunyada de la dialèctica mesquina de bons i dolents: començant per la maldestra propaganda dels mitjans públics que paguem tots els catalans, botiflers i vigatans per utilitzar la seva terminologia; discursos institucionals de caràcter indiscutiblement irrespectuós i excloent amb els catalans que ens sentim tant catalans com espanyols. L’escenografia del Fossar de les Moreres, on no s’enterra cap traïdor; els poemes de Pitarra; les apel·lacions a la desobediència civil evocant l’exemple de Martin Luther King com si Catalunya fos un apartheid. En definitiva, una diada asfixiant per a tots aquells que tenim una altra manera de sentir-nos catalans. Potser algun dia els seus promotors s’adonaran del mal que han fet a aquest país generant divisions anacròniques amb la seva grollera adaptació del passat.