La dignitat perduda 02/02/2011
Xavier Aldekoa, correponsal de La Vanguardia a l’Àfrica
Ahir Egipte va cridar més fort que mai. Centenars de milers de persones van deixar de sentir-se ofegades, i de passada, van enviar un missatge d’esperança als pobles del Sudan i Tunísia, on la lluita continua més enllà dels micròfons.
Dilluns vaig poder parlar amb el jove creador de la pàgina de Facebook que va instigar les protestes de Khartum i van acabar amb un estudiant apallissat fins a la mort. És només un xaval, i planta cara al president Al-Bashir, acusat de crims contra la humanitat. “Sé que m’arrisco” -em va dir- “Ara et toca a tu trencar el silenci”. Potser hem de fixar tanta atenció als crits dels carrers del Caire perquè no ens hem fixat prou en els crits de silenci.
El silenci és senyal de desgràcia, i molt sovint amaga un crim. També s’odia en silenci. El poble egipci feia 30 anys que no podia parlar. El motor principal de totes les revolucions no és la lluita pel pa. Hi ha molts països pobres on una revolució estaria justificada. El que empeny la lluita del poble és la dignitat ferida. Arriba un moment en què la gent no suporta més humiliacions.
Ahir un detall va passar desapercebut a la plaça Tahrir del Caire. En mig dels crits de protesta, alguns ciutadans van fer un gest subtil i demolidor: van pujar a la tarima i van llegir poemes i cançons tradicionals egípcies. No se m’acut cap manera millor que cridar al món que ha recuperat la dignitat.
