La hipocresia d’ara i sempre 06/05/2011
Xavi Pardo, periodista de RAC1
El Misantrop retrata el que molt sovint, per no dir sempre, passa després d’una estrena. Al vestíbul del teatre tot són floretes i bones paraules, però quan els actors o el director es tomben d’esquena, els elogis es converteixen en punyals. En aquest cas, però, ni ha calgut exhibir somriures falsos, perquè la feina de Georges Lavaudant permet, o fins i tot mereix, un elogi sincer. El seu Misantrop és refrescant, amb una posada en escena atrevida i captivadora, tant que fins i tot els canvis d’escena es fan mirar. L’aposta del director francès ha estat actualitzar la peça de Molière o, més ben dit, fer-la atemporal. Un detall que s’aprecia fàcilment amb el vestuari: les americanes conviuen amb els vestits d’època, i enmig de tot plegat el protagonsita es passeja amb uniforme de líder nord-coreà. Aquesta barreja contribueix a subratllar la vigència del clàssic. O és que la falsedat i la hipocresia són patrimoni exclusiu del segle XVII? I al savoir faire de Lavaudant cal sumar-hi l’ofici d’un repartiment ple de pesos pesants com el mateix Jordi Boixaderas. Interpretacions un pèl exagerades però que encaixen en el to de la peça. I que consti que aquesta crítica és sincera…
