La llei nonada 03/02/2010
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Al pas que va la llei de vegueries, o sigui la divisió territorial de Catalunya, serà la llei nonada de per vida. Anunciada sempre com una necessitat fonamental del país, saben que mai no obtindrà el consens del territori uns hi van passar de puntetes durant molts anys, i els altres la plantegen a darrera hora. Mentrestant tots els partits treuen un bon rèdit polític i electoral de les diputacions provincials i fomenten un no menys evident clientelisme amb els Consells comarcals.
I això que, des de l’estratègia política d’Esquerra i Socialistes, la idea de les set vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona és raonable: els permet mantenir un important poder tot i perden el govern, i els acosta a un nou pacte municipal a Barcelona en el cas d’una victòria convergent.
A més, per desallotjar els convergents dels Pirineus, redueixen Lleida a un no res per mor del seu escàs pes demogràfic, i perquè que allà CiU poc hi pot fer, lliguen curt l’Ebre, i s’aferren a la Catalunya central.
I la mala maror territorial, amb una bona repartidora, passa.
