Xavier G. Luque, periodista de La Vanguardia
Quan vam començar a acceptar que als minuts de silenci hi posessin música? Quan vam donar per bo que aquests minuts duressin vint segons? Quan vam començar a parlar de grups radicals, d’ultres i barres braves amb tota naturalitat? I acceptar que entrin amb simbologia feixista als estadis? I que es facin càntics feridors per a l’afició rival? Quan van començar els clubs a permetre que certes banderes i altres estris es puguin desar dins dels estadis?
Amb el futbol s’han permès massa barbaritats. Pitjor, s’han fomentat, perquè molts clubs han vist grups de nois macos on només hi havia cafres. Amb tots aquests precedents, i els que podríem afegir, encara passen poques coses. Si a més coincideix que els cossos de seguretat van menysprear el perill, perquè, com ha dit el ministre Wert, “és que aquests grups ara es convoquen per Whatsapp, i així es fa molt difícil controlar-los” haurem d’entendre que a Madrid hi havia tots els ingredients del drama.
I va passar el que va passar. La violència entre grups ultres és un problema social, però el futbol, els dirigents del futbol per concretar, tenen una quota important de responsabilitat.