El Sant Sudari 11/01/2012
Tian Riba, periodista
Deia Manuel Vázquez Montalbán que el futbol és una religió a la recerca d’un Déu. I si el creador de Pepe Carvalho no ens hagués deixat en aquell aeroport de Bangkok sabria que el fill de Déu s’ha fet home petitó entre els homes i que el seu nom és Leo Messi.
No és estrany, doncs, que de la mateixa manera que Himmler va pujar a Montserrat la tarda del 23 d’octubre del 1940 a buscar el Sant Greal, creient que la muntanya era el Montsalvat de què parlava el Parsifal de Wagner, ahir, encarnats en Indiana Jones, ens poséssim a buscar com bojos el calze sagrat. O, millor dit, el Sant Sudari del barcelonisme en què s’ha convertit el tovalló de paper que, diu la llegenda, va inocular a Leo la sang davídica de Joan Gamper.
Hi ha dues cites que ajuden a entendre el vodevil.
La primera: “Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple”. Marc 11,15-16, sobre l’expulsió dels mercaders del temple.
La segona és de l’entrenador escocès Tommy Docherty: “Hi ha tanta política al futbol, que Henry Kissinger no hauria durat ni dos dies al Manchester United”. Al Barça, el sinistre secretari d’Estat de Nixon no dura ni cinc minuts.
Paraula de Leo. Amén.
