La seguretat és una actitud 28/12/2009
Enric Vila, periodista i escriptor
Ahir matí, mentre l’avió s’enlairava, vaig llegir un reportatge sobre el nen de papà aquest que ha canviat la carrera d’economista per la de terrorista aeri. No era un reportatge agradable de llegir amb l’avió envolant-se però en aquell moment estava massa content. Pitjor hauria estat haver-lo hagut de llegir a terra. Per circumstàncies que serien llargues d’explicar, vaig encalçar l’avió després d’un esprint de 500 metres amb dues bosses de 10 quilos que es balancejaven d’un costat a l’altre, enduent-se per davant tot el que trobaven. No sé si vaig fer caure cap turista durant la carrera, només sé que vaig arribar a la porta d’embarcament groc, marejat i tossint com un tuberculós. Que sortint de casa a les 5.20 hagis d’esprintar per agafar un vol a les 9.20, és una mica exagerat. Part de la culpa la va tenir el metro de Londres que ja està molt atrotinat. Però el que va estar a punt de deixar-me a terra van ser els controls de seguretat. Quan et ve d’un minut, la visió d’una cua de gent que es treu les sabates i es discuteix per una pomada o un sabó és un espectacle. El temps s’alenteix, els sentits s’aguditzen i veus cada escena com si succeís a camara lenta.
De vegades es diu que aquests controls són inútils. Jo els trobo imprescindibles. La movilitat és el cor del sistema occidental, i s’ha de protegir amb tots els mitjans. Calen molts controls inútils perquè un passatger pugui reduir un terrorista dalt de l’avió. No només perquè cada filtre compta, sinó perquè, més enllà dels controls, la seguretat és una actitud.
