La vida i l’arbre 16/09/2011
Toni Vall, crític de cinema
Terrence Malick s’ha guanyat a pols la condició de director estrany. Ha dirigit 5 pel·lícules al llarg d’una carrera de 40 anys. Tot el que l’envolta és secretisme i una aura d’introspecció i aïllament que l’emparenten amb la figura de l’escriptor J.D. Salinger. El millor de tot és que ell està encantat amb tot plegat i ara ens serveix la que té tota la pinta de ser el seu testament cinematogràfic. El árbol de la vida, última Palma d’Or de Canes, és un film al límit. Al límit perquè no segueix pautes narratives convencionals. Al límit perquè filma durant estona i estona formes geomètriques de l’espai, la terra i el foc. Al límit perquè està explicada sense solució de continuïtat evident. Al límit perquè no fa ni una sola concessió ni a la comercialitat ni a l’espectador mitjà ni tan sols a l’espectador fanàtic del seu cinema. És un film abrupte i pretenciós, hipnòtic i brillant. Empeltat, en fi, de voluntat de supervivència.
