L’últim monolingüe 29/10/2010
Salvador Cot, director de Nació Digital
Una curiositat: quan devia morir l’últim català monolingüe? Una resposta possible seria els anys seixanta, just abans que es generalitzés la televisió. Una altra, segurament més realista, deu ser principis del segle XX, quan l’escolarització obligatòria encara no havia arribat a tots els racons de l’àrea lingüística del català.
En tot cas, jo no he conegut mai ningú que, millor o pitjor, no fos incapaç d’expressar-se en castellà, avis centenaris inclosos. En canvi, cada dia ens trobem amb persones que, aparentment, són incapaces de respondre “bon dia” quan se’ls saluda al matí.
Una evidència de tal magnitud no pot escapar-se a la perspicàcia dels dirigents del nostre PP, del que viu, treballa, parla i escolta a Catalunya. Així doncs, aquesta persecució judicial de la llengua catalana no pot respondre a res més que a mantenir en tots els àmbits possibles el dret a ignorar el català. En definitiva, per a què mai no neixi l’últim monolingüe castellà.
