L’última frontera 14/10/2011
Enric Vila, periodista
Des que Colom va posar els peus a Amèrica la història de la humanitat ha sigut un camí constant de conquesta i ordenació del món segons els ideals de vida occidentals. Amb la caiguda del mur de Berlín semblava que aquests ideals estaven a punt d’esdevenir indiscutibles a tot arreu, semblava que teníem a tocar un món tan lliure i segur que podríem anar a qualsevol lloc a treballar i a fer el turista. Els últims anys fins i tot la Xina ha anat esdevenint un territori accessible als forasters. L’Àfrica, però, continua per domesticar. Malgrat els telèfons mòbils i internet, una bona part del continent continua recordant aquell món de la literatura de viatges del segle XIX que devorava tots els límits imposats per la civilització. Ja es veu que l’Àfrica serà la gran frontera del nostre segle. La liberalització econòmica no l’ha transformat com l’Àsia o l’Amèrica del Sud. Davant l’afebliment dels antics estats titella i l’augment de la inseguretat aquí sovint caiem en la temptació de denunciar el temps i els diners que ens costa resoldre segrestos com els d’aquestes dues cooperants. Ens ho hauríem de fer mirar. A l’Àfrica ens hi juguem el nostre futur i el pitjor que podríem fer és marxar-ne. Cada ciutadà d’un país democràtic que s’hi passeja com un individu lliure és un pioner pel qual hauríem de vetllar. No hi ha res més decadent que alçar un mur per evitar els bàrbars.
