Xavi Pardo, crític de teatre de RAC1
Us juro que després de sotmetre’m a aquesta tortura en forma de gala dels Premis Max vaig haver de prendre’m dos ibuprofens. No un, no. Dos. El president de la Fundació SGAE, Antonio Onetti, la va definir com “un cabaret modern i provocador”. Queda clar que aquest home no ha vist un espectacle de cabaret en la seva vida. És que no té prou pena el sector de les arts escèniques amb el 21% d’IVA, que a més ha d’aguantar gales tan irritants com aquesta? I així representa que hem d’animar el públic a anar al teatre? Aplaudim l’intent de fer alguna cosa diferent, però col·locar Jimmy Barnatán com a mestre de cerimònies, com una mena de Gurruchaga passat de voltes, posant a prova la paciència del més impassible amb els seus constants "oh yeah, alright" i tallant els discursos dels guardonats d’una forma absolutament barroera… no, senyors, aquest no és el camí. La d’ahir va ser una gala insofrible, enervant, i que fa un flac favor a la professió. L’única nota positiva és que el nou reglament dels premis sembla que serveix d’alguna cosa. Ara qui vota és un jurat que té l’obligació d'haver vist totes les obres. Sembla de sentit comú, oi? Doncs fins ara no era així. Deu ser que el sentit comú no abunda. I vista la gala d’ahir, el bon gust, tampoc.