Mil cretins 28/01/2011
Toni Vall, crític de cine i televisió
Segur que, si pensem durant una estona, podríem enumerar uns quants cretins. Cretins o papanates, la nomenclatura monzoniana és variable, polimòrfica i, gràcies a la mà de Ventura Pons, també cinematogràfica. Més de 15 anys després d’El perquè de tot plegat, els universos de Pons i Monzó han col·lisionat de nou amb Mil cretins. Des d’aquella primera trobada, el director s’ha acostumat a rodar un film per any i el seu traç ha anat perfeccionant-se, agafant formes i hàbits, també alguns vicis, però cristal·litzant, en fi, en un univers creatiu i expressiu inconfusible. En aquest nou film, hi trobem la precisió quirúrgica d’alguns relats tan encertats i mil·limètrics com el de l’escriptor perseguit per un fan o el dels pares i el fill tancats dins les parets d’un geriàtric, que conviuen amb el risc innegable, en alguns casos no del tot ben resolt, d’una segona part d’episodis d’època rodats com si de cinema mut es tractés. I els actors? Doncs com sempre de primera: Joan Crosas, Francesc Orella, Jordi Bosch, Mar Ulldemolins, Joan Borràs, Carme Molina… una nòmina d’excel·lents intèrprets que oficien amb diligència la Pons collita 2010.
