Tian Riba, periodista
Enric Millo és un home de principis ferms. Va començar al sector més nacionalista d’Unió, va arribar a ser portaveu adjunt de CiU al Parlament, va intentar anar a les llistes d’ERC quan Duran el va treure de candidat per Girona, va fitxar pel PP dins del gir catalanista de Josep Piqué i, quan Acebes i Zaplana van posar fi a la paciència del vilanoví, no va tenir cap mania per adaptar-se al gir espanyolista dels populars.
Que ara en el seu minut de glòria de cada cap de setmana que els periodistes hem decidit regalar als polítics digui que l’Estatut és un paper aprovat unilateralment i que s’ha d’acabar amb la ximpleria dels qui denuncien que l’Estat és un morós només té quatre explicacions possibles.
Walter Riso en diria dependència emocional. Els mossos d’esquadra, síndrome d’Estocolm. Un lector de les 50 ombres de Grey parlaria de masoquisme. I qualsevol persona mínimament informada veuria que estem davant d’algú que obra amb desvergonyiment sense complexos, que ha fet de la política el seu modus vivendi per davant de tot i que confia que la resta del món pateixi idiòcia.