Obama i la crispació 26/01/2011
Jordi Graupera, periodista
El president Obama ha recuperat aquesta matinada el calculadíssim to d’home raonable que es col·loca al mig dels debats més agres, i els modera amb sentit comú, i autoritat professoral. És el seu millor moment des que el seu partit va perdre les eleccions del passat novembre. La litúrgia del discurs sobre l’estat de la unió fa un pèl d’angúnia, però: el guió està sincronitzat amb les càmeres, i ara t’ensenyen el malalt de càncer assegut a la tribuna de convidats mentre el president parla de la reforma sanitària, ara l’emprenedor quan parla d’empresa, i ara la militar negra quan parla de la guerra. I els congresistes s’aixequen per aplaudir més que en una missa. El contingut del discurs ha pivotat sobre la idea que el món ha canviat, i que l’hegemonia americana està en perill. El gran papu. Ara: en lloc de proposar un futur en què el país s’adapta a aquest nou paradigma i tria ser el nus que relliga i millora el talent dels altres, l’Obama ha proposat gastar més en reformes que els duguin de nou a ser els més grans, els més forts, els més rics. Es veu que Obama li ha comprat als republicans i al Tea Party una versió moderada del seu nacionalisme, versió “la mida sí que importa”, en una batalla impossible de guanyar a la Xina. I potser li surti bé. És a dir: la sensació és que pot guanyar les eleccions d’aquí a menys de dos anys, perquè sap escalfar el centre polític. Però que el país es recupera malgrat ell. Com fa dos anys, la crispació el beneficia perquè oculta les seves carències.
