Pepe 20/01/2012
Martí Perarnau, periodista
Faria plorar si no fes riure. Ja és força dur que l’entrenador es disculpés davant la seva afició per posar el dit a l’ull d’un entrenador rival. El normal és demanar perdó a qui has lesionat o maltractat o ferit o, simplement, a qui has ofès. Aquella disculpa ja va ser prou desafortunada i mal triada.
Però aquesta del defensa central passarà a la intrahistòria dels acudits dolents. Un acte involuntari. Aquesta és bona. Qui ha preparat el text s’hi ha lluït, doncs gairebé ha estat com una altra trepitjada. Tant costa dir les coses clares? Explicar que va perdre l’oremus i se li van creuar els cables? No era aquest un esport d’homes que rebutjava la hipocresia? No deu ser, en realitat, el refugi de gent amb pocs escrúpols, incapaç fins i tot de pronunciar un mot ben senzill? No costa tant demanar perdó de veritat.
