Enric Vila, historiador i periodista
Si no han vist Ciutat morta vagin a buscar-lo a Youtube. És un reportatge ideal per fer-se una composició de quin moment vivim. La història és dura, digna d'inspirar una pel·lícula, però no és res de l'altre món. No fa gaire vaig llegir al The New Yorker un reportatge sobre un adolescent del Bronx que es va passar cinc anys a la presó esperant que el jutgessin per l'assassinat d'un home que no havia vist mai. A Londres o Nova York aquestes històries passen cada dia.
El que resulta excepcional és que a Barcelona les tragèdies més reals les hagi de denunciar el periodisme antisistema. L'impacte de Ciutat morta no s'explica sense el periodisme escleròtic dels mitjans convencionals. L'onada d'indignació que ha generat és ideal per a aquesta Espanya que ha vist com li petaven als nassos tots els oblits de la transició i que ara va buscant catarsis per canalitzar a favor seu la ira de les seves pròpies víctimes.
A Ciutat morta s'hi enfronten els dos móns que el règim necessita fer xocar per canviar-ho tot sense que res no canviï. D'una banda, unes institucions fosques i corrompudes, i de l'altra, una massa de bona gent indignada que diuen voler canviar-ho tot, quan només volen una mica de carinyo. Com ha dit Bernat Dedéu, a Ciutat Morta tothom hi falla menys les víctimes. No és la ciutat que està morta, és el periodisme.