Maiol Roger, periodista
A la vida hi ha realitats immutables, com que el món és rodó, el Madrid té sort al sorteig de la Champions, o les conferències dels polítics són com el Tour de França: t’han d’agradar molt per no quedar-te clapat.
Ahir Joan Herrera va dir el que ja sabíem: que ell també vol ser de la nova esquerra, guai i transgressora. Que vol eleccions per canviar-ho tot, per canviar tantes coses que semblen unes eleccions normals. I que ell no vol frontismes amb la independència però sí un front d’esquerres.
Propostes -totes elles- legítimes, plausibles, i d’agrair en el debat polític que queden tapades per un format que no cal: abans estaven de moda les cimeres, ara les conferències, i potser demà els agafarà per fer les promeses davant un polígraf.
Esclar que la màquina de la veritat ens il·luminaria amb Esquerra i els pressupostos. Tenint en compte que Esquerra ha comprat abans les retallades amb l’excusa del procés, no és estrany l’acostament al Govern. Però el problema és l’estratègia erràtica dels últims mesos.
Oriol Junqueras ha actuat com aquell passerell que s’està lligant una noia que es diu consulta, la treu a sortir amb els amics de CiU, el president Mas se l’endú per a ell i Junqueras, a sobre, ha de pagar les copes incloses als pressupostos.
ERC ha ideat una fórmula per mostrar-hi el rebuig amb postureig parlamentari i moltes, moltes paraules, però amb el gest d’ahir l’acord és molt més a prop. Perquè a la vida hi ha realitats immutables, com que el món és rodó, el Madrid té sort al sorteig de la Champions i les paraules, en política, se les endú el vent.