Toni Vall, periodista
Comencem amb una certesa, diria que bastant lògica: [REC] és una bona saga cinematogràfica. Jaume Balagueró i Paco Plaza es van empescar un artefacte francament interessant, una capbussada en les essències més genuïnes del cinema de terror a través d’una narrativa particular i original que ha resultat ser mel per a la taquilla. I [REC]4, potser el capítol final de la saga (esclar que això no se sap mai) és un film coherent amb aquestes essències. Transpira pels mateixos porus que les anteriors entregues, es pregunta pel misteriós i originari focus del mal que es manifesta a través de virus que converteix els homes en zombis. Denota també en alguns passatges cert esgotament d’una fórmula que no pot ser res semblant ni aproximat a una màquina de fer fotocòpies. REC és massa bona idea com per a convertir-la en una repetició d’esquemes i situacions: [REC] va en vaixell, [REC] va a l’hospital, [REC] va de casament o [REC] no sap què vol ser de gran. [REC] és immediatesa, [REC] és un edifici rònec habitat pel maligne, [REC] és la incertesa de no saber què és el mal, [REC] és la por. Aquesta és la seva colossal força orgànica. Així va néixer i així, si el guió o qui sigui ho exigeix, hauria de morir. Però esclar ja se sap com són els virus. Costa una barbaritat matar-los. Celebrem-ho.