Taxistes xavacans 03/01/2012
Enric Vila, periodista i escriptor
El descens de la sinistralitat a la carretera no pot sorprendre ningú que tingui una mica de memòria i sigui observador. Jo encara recordo com els amics del meu pare se’n fumien d’ell perquè sempre anava a la velocitat reglamentària. Se’n reien amb una barreja de condescendència i d’irritació perquè no podien fer-lo baixar del burro i jo trobava tan divertida aquesta manera de provocar la gent que vaig agafar el seu costum. Els meus amics, de jovenet, també trobaven una excentricitat que no anés com ells a tota bufa per la carretera i això va donar color a una pila de bromes i tertúlies. Ja fa anys que no els veig, aquells amics desaprensius, drogoaddictes i peluts, però observo que les coses que deien per justificar la seva esbojarrada manera de conduir han deixat de tenir prestigi. Això em fa pensar en la força de la llei, quan es fa complir, i en la facilitat amb què la majoria de la gent adapta els vicis i la ideologia als capricis del poder. Veient que l’home s’adapta fàcilment a tot, menys a tenir problemes, em pregunto per què no tenim un món millor. Ara és un goig agafar el cotxe. Fa poc, vaig baixar a València i vaig quedar esparverat amb la conducció que gasten allà al sud. Em va semblar que era en un país de taxistes xavacans i em va recordar la manera com es conduïa no fa gaire a Catalunya.
