TV San José 14/10/2010
Mònica Planas, periodista
El rescat dels miners de Xile té tots els ingredients perquè un fet sigui considerat notícia: que no havia passat mai abans, la manera com se’ls rescata, l’inèdit de passar dos mesos sota terra, la incertesa de com acabarà, i la tensió de les hores perquè tot vagi sortint bé… i no ens enganyem… la llengua. Això també ho fa més pròxim. Si això passés a la Índia potser no s’hi hagués parat tanta atenció des d’aquí.
Em sembla lògic que s’hagin fet seguiments en directe del rescat. Els que he vist, de cadenes informatives, com el 3/24, CNN+ o TVE m’han semblat correctes, respectuosos i professionals. ¿Quin periodista en un dia com el d’ahir no volia tenir fil directe amb la mina? El Món a RAC1 també hi va ser.
Fins i tot Punto Pelota va voler connectar en directe amb Xile.
El mal periodisme o directament la carronya que s’ha fet en altres notícies on hi ha patiment i èpica ha provocat que per inèrcia es critiqués la cobertura informativa d’aquest fet. No ho comparteixo. El seguiment ha estat honest. Malgrat les males pràctiques que es puguin fer en aquesta professió, no hem d’oblidar-nos del principal valor del periodisme: posar el focus d’atenció quan cal. Si els 33 miners no haguessin acaparat l’atenció mediàtica de mig món no sé si haguessin corregut la mateixa sort ni si el seu govern hagués esmerçat tants esforços en salvar-los.
