Un vell, conegut Benet i Jornet 15/04/2011
Xavi Pardo, periodista de RAC1
Benet i Jornet és el pare de molts dramaturgs que avui estrenen amb èxit. Posar en escena la seva primera obra, aquella que ell va desar en un calaix convençut que havia fet un bunyol, era un acte de justícia, i més si es vesteix l’ocasió com un homenatge, ara que en Papitu ha fet 70 anys. I Sergi Belbel li ha fet un bon regal: un muntatge construït amb mans expertes i amb molt d’ofici, amb bones interpretacions i una escenografia esplèndida, que recrea els terrats d’uns quants pisos atrotinats del barri del Raval de Barcelona, la Barcelona del 1962. De fet, l’obra és també un exercici de memòria històrica, però d’aquella memòria quotidiana, de les petites coses. Alguns espectadors hauran marxat a casa amb blaus després de tants cops de colze còmplices: “Mira, mira, renten la roba amb OMO!”, o “escolta, és el consultori de la Francis!”… Vaja, una obra que farà les delícies de les tietes del Nacional. Repescar Una vella, coneguda olor també ha permès que Benet i Jornet es tregui una espina que duia clavada des de fa dècades. Quan es va representar per primera vegada, els crítics i molts espectadors van interpretar el final de l’obra d’una manera molt diferent a la que ell havia pensat. Ara, l’autor hi ha afegit una escena que esvaeix qualsevol dubte. Tot i que ara, després de tants Benets i Jornets, potser ja no caldria. O algú encara pensa que el Papitu és un autor de finals feliços?
