Vulgaritat 21/07/2010
Rafael Vallbona, periodista i escriptor
Si expliqués el seguit de rituals i d’autoenganys que necessito per agafar un avió tranquil, els oients es farien un tip de riure. No m’agrada volar. Dubto que un curs d’aquests que fan les companyies em resolgués el problema perquè no són els aspectes tècnics de l’avió els que m’inquieten. El que desperta els meus atavismes d’animal terrestre i em fa desconfiar, és que sigui possible agafar un vol per quatre duros. Això contradiu totes les lògiques del meu sentit comú. El misteri que una màquina que pesa tonelades s’enlairi em sembla un afer menor al costat de les tarifes que tenen avui els vols. Aquesta és part del miracle que no em crec i la que trobo que explica millor l’agitació permanent en què viu el món de l’aviació comercial. Em fa l’efecte que tothom hi vol fer massa negoci amb els avions,. ¿No és extrany que el vertiginós augment que el tràfic aeri ha experimentat els últims temps hagi augmentat tant la precarietat laboral del sector? Alguna cosa bàsica deu fallar quan un augment de la demanda genera tantes vagues i problemes. El govern espanyol parla de cridar els militars per garantir el tràfic aeri en comptes de preocupar-se per la seguretat. Els controladors fan vaga d’amagatotis i en ple estiu. L’actitud de totes dues parts dibuixa perfectament el clima moral del sector, fins a quin punt això volar s’ha tornat una vulgaritat.
Estem perdent l’oremus igual que el vam perdre amb les immobiliàries i internet.
