Zapatero cedeix 24/08/2011
Ferran Casas, periodista
Zapatero ha decidit que prefereix passar a la història com l’estadista que va fer els deures i no com el líder del PSOE que va possibilitar que, malgrat el seu adéu, el partit continués al poder. El darrer capítol és la reforma exprés de la Constitució per blindar el dèficit zero de les administracions que, al ritme de la música dels conservadors Merkel i Sarkozy, ha pactat amb el que, per decantació, el succeirà: Mariano Rajoy. Cal copiar els alemanys!, s’exclamen a Madrid els uns i els altres. Però de les seves lleis sobre federalisme o limitació del dèficit fiscal entre territoris no en volen ni sentir a parlar.
L’estabilitat pressupostària ja la va intentar el 2001 Aznar, aleshores amb una oposició rotunda del PSOE i de CiU, que la va portar al Constitucional amb l’argument de la invasió competencial, que ara sentim en boca de Francesc Homs però que sembla una anècdota a ulls de Josep Antoni Duran i Lleida.
Zapatero ha cedit, un cop més, a la pressió exterior i ha fet allò que fa anys que pregona el PP. Amb la reforma el marge per la política (els pressupostos i, per tant, l’endeutament són una eina política de primera magnitud) s’aprima i s’opta per una rigidesa extraordinària. Ha estat un president d’esquerres el que, a Espanya, enterra Keynes i l’equilibri cíclic dels comptes.
I, a més del fons, hi ha les formes. I aquestes també allunyen el PSOE de l’electorat d’esquerres. Una reforma exprés i sense debat d’un text que, segons tots els poders de l’estat, és sagrat i més delicat que un castell de cartes és, si més no, pintoresca. Per això la xarxa ja bull per votar la reforma el 20-N o, ja posats i des de Catalunya, decidir si volem seguir sent espanyols. I és que ens havien fet creure que canviar la Constitució era una cosa molt seriosa.
