El món a RAC1

Lluitar

Martí Perarnau, periodista

L’entrenador del Barça veu la Lliga pràcticament perduda, però també creu que cal seguir lluitant per guanyar-la. Molta gent interpreta aquestes paraules d’en Pep Guardiola en clau arbitral o, simplement, les atribueixen a un to derrotista. Les dues poden ser certes, però jo voldria afegir una altra possible interpretació, molt més esportiva: l’entrenador sap, com exjugador que ha estat, que no és possible mantenir la tensió competitiva quan es falseja la realitat. Sap que cal reconèixer que la distància de 10 punts és molt important, potser decisiva ja, però que cal seguir disputant la Lliga com si el triomf fos possible. Perquè si l’equip s’abandona i ho deixa córrer, probablement tampoc triomfarà a la Champions.

En l’alt nivell competitiu, un equip no pot abaixar els braços en una competició i aixecar-los en una altra. Les coses no són així. Un equip i una temporada és un tot únic i no segmentat: si el Barça vol la Champions (i també la Copa) ha de lluitar per la Lliga, però sense enganyar-se. Aquest em sembla a mi el sentit de les paraules d’en Guardiola i  també de l’eufòria final dels jugadors al Vicente Calderón: feliços perquè poden seguir lluitant.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0214%2011h%20(Dimarts%2014-02-12)%20Apunts%20imprescindibles%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Repte

Martí Perarnau, periodista

L’afició del Barça mira sospitosament el seu equip pel rendiment fora de casa. Però després de tres anys i mig d’èxits extraordinaris, qui està sota sospita no és l’equip ni l’entrenador. En tot cas, el repte el tenim els periodistes, els qui analitzem i l’aficionat barcelonista, és a dir, tothom que durant aquestes temporades de triomfs ens hem omplert la boca dient que les coses havien canviat i que la pedagogia feta pels jugadors i per en Guardiola permetia creure en un canvi històric, en què el barcelonisme mai més es fixaria en els àrbitres, ni dubtaria del seu equip o de l’estil de joc. Deia en Pep: amb el vent a favor tots som mariners; haurem de veure quan bufi en contra…

Durant tres anys i mig el vent ha bufat sempre a favor. I ben fort. Ara, des de fa només uns dies, s’ha girat una miqueta en contra, aixecant un polsim de dubtes i un gran repte: ara és quan començarem a saber si de veritat es creu en aquesta manera de jugar, en el planter i en el Pep Guardiola. Aquest és un moment interessant de veritat.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0123%2010h%20(Dilluns%2023-01-12)%20Tertulia%20esportiva%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Barreja

Martí Perarnau, periodista

A l’hora de cercar els perquès de tot plegat, és a dir, els perquès de l’empat contra l’Espanyol i el patiment davant del Betis, no hauríem de fer com aquells metges que confonen els símptomes d’una malaltia amb les seves causes. Probablement, aquests dos entrebancs del Barça es tractaran d’imputar al compte corrent de la condició física o de la defenses de tres. Però a mi em sembla que aquestes no són les causes dels entrebancs. Penso que la causa obeeix a raons purament futbolístiques, ja que en Pep Guardiola està intentant barrejar la pausa horitzontal i el control del temps d’en Xavi amb el vertigen i la verticalitat d’en Cesc.

I la barreja encara no rutlla. No té l’harmonia necessària perquè els ballarins segueixin ballant com si la música no s’hagués accelerat. El problema consisteix exactament en això: l’orquestra ha accelerat el tempo, però ha caigut en la precipitació. Per no ser tan horitzontal, aquests dos darrers partits ha estat massa vertical. És greu, doctor? Doncs la veritat és que no ho sembla. Només cal barrejar una mica millor.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0123%2010h%20(Dilluns%2023-01-12)%20Tertulia%20esportiva%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Ronaldo va menjar-se la Pilota d’Or

Iu Forn, periodista

Messi, Pilota d’Or.

Molt bé, i la notícia, on és? Perquè, a veure, algú es pensava que ens alegrarien el dia premiant Xavi? No, oi? Fixi’s si alguns ho tenien clar que ja ni van anar-hi… vaja, el mateix que fan quan el Madrid juga contra el Barça, que tampoc hi compareixen. I ja sap de qui parlo, oi?

Per tant, si ja sabíem el final, quin sentit tenia aquella gala? Conscients d’això, els senyors FIFA van decidir donar-li un interès a la cosa fent que Ronaldo lliurés el premi… el Ronaldo que va jugar aquí, se’n recorda, oi?

Déu meu, quin impacte!!! El ninot Michelin al seu costat és Letizia fent el règim de la carxofa…

Diuen que és un problema de tiroide… Sí, que es tiroide de cap als bufets lliures… Quina gordura!!!

Jo vaig patir mooolt!!! Vaig pensar: mira, són ¾ de 8, hora de berenar, si aquest paio ha vingut amb gana es menja la pilota, l’or, i Platini… que, per cert, també està de molt bon any. Per sort, el xicot va controlar-se i crec que Messi i la pilota han tornat sans i estalvis per poder asseure’s al sofà de casa seva esperant rebre la pilota d’or de l’any vinent, i de l’altre, i de l’altre…

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0123%2010h%20(Dilluns%2023-01-12)%20Tertulia%20esportiva%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Certesa

Martí Perarnau, periodista

Hi ha quelcom fins i tot més potent i poderós que els títols, els gols o la plasticitat del joc del Barça: és la sensació de seguretat que mostra en tots els partits grans, sigui una final de Champions contra el Manchester United, un duel a vida o mort davant el Reial Madrid o la lluita pel preuat títol mundial contra un equip brasiler ple de piranyes perilloses. Tant se val: el Pep Team sempre és fidel a sí mateix en les grans ocasions.

És el Barça de les finals; el Barça de les certeses. Passi el que passi damunt la gespa, aquest equip transmet conviccions profundes i la certesa que s’endreçarà amb la pilota i la mourà fins que faci falta. Si necessita cinc gols, els farà. Si ha de fer un rondo de vint minuts, el farà. La emoció d’aquest equip ja consisteix en la seva destil·lació del futbol, un joc que ha decidit interpretar a l’inrevés de la història: omplint el mig del camp amb jugadors semblants i trepitjant l’àrea només per deixar-hi records inesborrables.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0123%2010h%20(Dilluns%2023-01-12)%20Tertulia%20esportiva%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Saqr i Villa

Jordi Costa, periodista d’Esports de RAC1

Pocs cops un adversari ha estat tan generós amb el Barça com ho va ser ahir el porter de l’Al-Sadd, que va ‘cantar’ de manera més o menys vergonyant en tres dels quatre gols que li van marcar. Saqr va facilitar un partit en què els de Guardiola haurien pogut tenir més problemes, atesa l’espessor pròpia i la defensa de 9 qatariana, i va fer campanya a favor dels que pensem que el Mundial hauria de tornar al format d’Intercontinental entre Europa i Sud-amèrica.
Per desgràcia, David Villa li va prendre protagonisme. És curiós com un futbolista que fins ahir era discutit i motiu de debat per les seves repetides suplències en els últims partits importants, ara s’ha convertit en un problema pel Barça per la seva absència.
Titular o suplent, Villa havia de ser un home important en el desenllaç de la temporada, i el barcelonisme es planteja si cal fitxar un davanter al mercat d’hivern. I segurament sí que que caldria, tenint en compte que Afellay també està de baixa. Ara bé: l’arribada d’Alexis, l’eclosió de Cuenca i la reaparició de Pedro (que ha de recuperar ja el nivell de la passada temporada) fan pensar que el Barça no trobarà a fora res millor del que ja té a casa, i el mercat tampoc no ofereix jugadors del perfil i el nivell de Villa a preus ajustats.
La secretaria tècnica i l’entrenador tenen totes les vacances de Nadal per plantejar-s’ho amb la calma que dóna haver guanyat tots els títols en l’inici de temporada, però abans caldrà superar el Santos. Aquí sí que hi haurà rival. El Barça és millor que els brasilers d’aquí a Yokohama, però compte perquè Neymar, Ganso i companyia sí que saben jugar a futbol i (a partit únic) suposen una amenaça al contraatac.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0123%2010h%20(Dilluns%2023-01-12)%20Tertulia%20esportiva%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Garantia

Martí Perarnau, periodista

Cada cop que un rival el llença contra les cordes, l’equip d’en Pep Guardiola se’n surt victoriós i més reforçat. A Madrid existia la sensació rotunda que era dissabte o mai. Que l’equip del Mourinho posseïa una potència superior i indestructible, doncs sumava 15 victòries consecutives, moltes d’elles amb golejades rotundes. Era dissabte o mai i el Madrid tenia al Barça ben agafat pel coll, sobre tot als trenta segons de partit.

I no per casualitat, el Barça surt del Bernabéu novament més fort. Com si necessités la gasolina dels grans reptes per treure el millor de sí mateix. Quan semblava que ja havia tocat sostre, l’equip d’en Guardiola ha pujat un altre esglaó, interpretant una metamorfosi prodigiosa dins del mateix partit i reconfirmant, per si feia falta, que el seu estil de joc no pertany al present, sinó al futur. I que aquest estil és la garantia de que els triomfs continuaran.